Catalunya Religió ha iniciat aquest any 2026 un monogràfic dedicat a Antoni Gaudí, coincidint amb l’actualitat al voltant de la Sagrada Família i el context internacional que l’envolta. El primer pas d’aquest projecte és una sèrie d’articles mensuals inèdits, del gener al maig, signats per l’historiador Lluís Duran, que ha passat pel vídeopòdcast La Rebotiga per contextualitzar el moment històric, polític, religiós i cultural en què va viure l’arquitecte.
“Gaudí viu una època molt concreta, que no s’assembla gens als nostres temps”, adverteix Duran d’entrada. “No existeix la Barcelona actual: el que avui és l’Eixample és terreny agrícola, el pla de Barcelona està ple de pobles independents i el país ve d’un trauma de guerra civil.”
Un país marcat per la guerra, la inestabilitat i el canvi de règims
Segons l’historiador, el jove Gaudí creix en un context profundament convuls. Catalunya viu la Tercera Guerra Carlina, que a diferència d’altres territoris d’Espanya té una dimensió especialment intensa. “Aquí la combativitat de la fe religiosa provoca una guerra que no és només sobre laïcitat o religió, sinó també sobre dinasties, poder i drets nacionals”, explica.
Duran recorda que en pocs anys Espanya encadena “la fi de la monarquia d’Isabel II, un govern provisional, la Primera República —que no va ser federal— i, finalment, la restauració borbònica amb Alfons XII”. En aquest context, “els únics federalistes eren a Catalunya, cosa que no deixa de ser una sorpresa aparent”.
Després d’aquesta etapa d’inestabilitat arriba el que es coneix com la febre d’or, un període de creixement econòmic i industrial que culmina amb l’Exposició Universal de 1888. “Sembla que tots els desastres previs es concreten en un moment d’expansió econòmica i d’efervescència cultural”, apunta.
Un jove Gaudí reticent al joc polític
És en aquest moment que Gaudí inicia la seva trajectòria professional. Però, segons Duran, tant ell com altres figures coetànies, com Àngel Guimerà, mantenen una certa distància amb la política activa. “Són molt reticents al joc polític tradicional”, afirma. “No perquè no tinguin idees, sinó perquè han vist una Espanya fratricida i un sistema corrupte que no els inspira cap confiança.”
L’historiador ho resumeix amb una imatge clara: “Un arquitecte no pot assaltar barricades i quinze dies després fer un bon projecte. Necessita formació, aïllament i continuïtat”. Aquesta actitud no és desinterès, sinó una altra manera de comprometre’s.
Un catalanisme cultural abans que polític
Duran situa Gaudí dins d’un catalanisme prepolític, que posa les bases culturals del país abans de fer el salt institucional. “Com deia Josep Termes, el catalanisme abans de fer política fa cultura nacional”, recorda. “Construeix instruments culturals en tots els àmbits: literatura, art, arquitectura. Això és fer país.”
En aquest sentit, Gaudí és un cas paradigmàtic: “És probablement el més explícit a l’hora de concretar una catalanitat renaixent en pedra”. Però aquest catalanisme evita entrar en un sistema polític que Duran descriu sense embuts com “una merienda de negros”, dominat pel caciquisme, la corrupció i els interessos dels grans propietaris.
Un dels punts que Duran destaca és la diversitat ideològica de l’entorn de Gaudí. “Els seus clients no són pelacanyes”, subratlla. Entre ells hi ha Eusebi Güell, que tot i participar parcialment del sistema de la Restauració, “és un gran mecenes de la primera cultura catalana”.
“Sense públic no hi ha cultura, i sense mecenes tampoc”, recorda l’historiador. Però al costat de Güell també hi ha figures com Eduard Calvet i Pintó, industrial, catalanista i republicà. “Hi ha una classe mitjana culta i liberal que entén que, com als grans països europeus, la millor manera de governar-se és la república.”
Això demostra que “el ventall de relacions de Gaudí és molt ampli” i que l’arquitecte no pot ser encaixonat fàcilment en un sol relat ideològic.
Morir en dictadura: un Gaudí desdibuixat
Un dels arguments centrals de Duran és que la mort de Gaudí el 1926, en plena dictadura de Primo de Rivera, condiciona profundament la seva memòria pública. “Morir en una dictadura vol dir que no pots explicar qui ets”, afirma. “Podies dir que moria un cristià exemplar, però no que moria un patriota exemplar.”
Duran estableix un paral·lelisme amb Guimerà: “Són patriotes abrandats, però això no es podia dir públicament”. Això fa que Gaudí quedi, amb el pas dels anys, “una mica desdibuixat”, especialment pel que fa al seu catalanisme.
A més, la dictadura és “un període especialment lesiu per a l’Església catalana”, reprimida per la seva fidelitat al poble i a la llengua. “A l’Església catalana ja se li comença a pegar el 1923”, apunta Duran, una repressió que tindrà conseqüències durant la República i més endavant.
Religiositat, devocions i modernització litúrgica
Pel que fa a la fe de Gaudí, Duran rebutja qualsevol lectura simplista o integrista. “Tenia devocions molt marcades, a mares de Déu i a sants, però això era el normal del catòlic barceloní de l’època”, explica.
Els cristians catalans del moment, inclosos els republicans i nacionalistes, “no qüestionen l’estructura ni la moral de l’Església”, però sí que volen fer-la “més incidible en la societat” i aplicar la doctrina social per garantir justícia social en una societat industrial.
Alhora, Duran recorda que l’Església catalana viu un procés de modernització litúrgica: millora de l’art, dels cants, participació del poble i formació de capellans a l’estranger. “Si pensem que cinquanta anys abans hi havia rectors que agafaven el trabuc i anaven a fer la guerra, això és un avenç enorme”, conclou.
“Ens hem acostumat a lectures molt simplificades”, resumeix Duran. “I Gaudí no encaixa bé en blancs i negres.” Entendre’l, defensa, “vol dir entendre el país, l’Església i el catalanisme del seu temps”.
