Lluc Juscafresa: “Un no es fa mossèn per a ell mateix, sinó per als altres”

El nou diaca del bisbat de Girona reflexiona sobre el seu camí vocacional, la formació al Seminari Major Interdiocesà, el retorn dels joves a la fe i la necessitat d’una Església propera a les persones més vulnerables

La tarda del diumenge 19 de juliol, l’església parroquial de Santa Maria dels Turers de Banyoles va acollir l’ordenació diaconal de Lluc Juscafresa, presidida pel bisbe de Girona, fra Octavi Vilà. Més de quatre-centes persones van omplir el temple en una celebració en què van concelebrar més de trenta preveres i hi van participar una desena de diaques i diversos seminaristes, companys de Juscafresa al Seminari Major Interdiocesà de Catalunya. 

Nascut a Banyoles l’any 2001, Juscafresa ha viscut el seu camí vocacional estretament vinculat a la parròquia de Santa Maria dels Turers, a l’Hospitalitat de Lourdes i al Seminari Major Interdiocesà, on s’ha format amb seminaristes de les diferents diòcesis catalanes. Acabat d’ordenar diaca i amb la mirada posada ja en la futura ordenació sacerdotal, Juscafresa conversa amb Catalunya Religió sobre el seu itinerari vocacional, els anys de formació al seminari i la necessitat que els futurs preveres coneguin de prop les realitats de patiment. “Un no es fa mossèn per a ell mateix, sinó per als altres”, afirma Juscafresa, que entén la vocació sacerdotal com una vida posada al servei de Déu i dels altres.

Acabat d'ordenar diaca, retornem als orígens. Com vas descobrir la vocació al sacerdoci?

Ha estat un conjunt de diverses coses, un procés molt senzill i molt normal. Una de les primeres va ser l’Hospitalitat de Lourdes, on fa anys que participo. Veure els voluntaris, tot el que s’hi pot viure i la manera com moltes persones es posen al servei dels altres, especialment dels malalts, m’ha anat ajudant a descobrir moltes coses.

També hi ha hagut la meva parròquia, Santa Maria dels Turers de Banyoles, i tota la vida compartida amb els catequistes, amb la gent i amb la comunitat. És una comunitat molt variada, i poder-hi participar i créixer en la fe ha estat molt important per a mi.

I després hi ha el testimoni de tants mossens que, amb humilitat, s’esforcen per servir el poble de Déu. Veure’ls tantes vegades, en la vida quotidiana, fent aquest servei amb senzillesa, també m’ha ajudat a entendre que Déu em podia estar demanant anar cap aquí. Aquestes serien, potser, les tres grans coses que m’han anat ajudant a descobrir la vocació.

Avui en dia pot semblar estrany que un jove decideixi fer-se capellà. Com va reaccionar el teu entorn quan vas explicar que volies entrar al seminari?

La reacció va ser molt bona, amb molt de respecte per part de tothom, tant dels creients com dels no creients. Els qui són creients potser ho poden entendre més fàcilment, però sobretot he rebut molt de respecte i molt de suport.

He tingutun gran recolzament de la família i dels amics, cadascú des de la seva situació. I això ho he pogut veure especialment el dia de l’ordenació, perquè va venir molta gent, fins i tot persones que potser no viuen la fe de la mateixa manera que jo.

Per tant, ho he viscut amb molt de respecte i molt d’afecte. Crec que també és important que, encara que no tothom comparteixi les mateixes conviccions, hi hagi aquesta capacitat d’acompanyar i respectar les decisions vitals dels altres.

Abans d’entrar al seminari tenies pensat dedicar-te a una altra cosa?

Sí. Vaig fer un any de Veterinària a la Universitat Autònoma de Barcelona. Era un camí que havia començat, però finalment vaig anar descobrint que el meu camí era un altre.

En un context aparentment tan secularitzat com l’actual, quin sentit té que un jove com tu decideixi ordenar-se?

Crec que hem de viure el moment que ens toca viure. Hi ha pocs contextos en què la situació sigui sempre igual, perquè les coses canvien i, si Déu vol, també van arribant en el temps convenient. Nosaltres hem de viure el nostre moment i confiar en Déu. No ens correspon controlar els resultats ni saber com seran les coses d’aquí a uns anys. El que hem de fer és viure la vocació amb fidelitat, posar-nos al servei de Déu i de les persones i confiar que Ell ja farà el camí.

Jesús mateix ens ensenya a no viure obsessionats pels resultats. Per això crec que el fet que avui hi hagi menys persones que viuen la fe o que hi hagi més secularització no pot ser una raó per deixar de respondre a la crida que un sent.

Com has viscut aquests anys de formació al seminari?

Amb molta il·lusió i molt ben acompanyat. En tinc un record molt bo. El seminari ha estat un àmbit molt familiar, de veritat, i aquests anys han estat molt importants per a mi.

Han estat anys de creixement en molts àmbits. Evidentment, hi ha hagut la formació acadèmica i teològica, però també un creixement personal i espiritual. És un temps en què vas aprenent a conèixer-te més, a discernir i també a entendre què significa posar la pròpia vida al servei dels altres.

Per això guardo un record molt important d’aquests anys. He estat molt ben acompanyat pels formadors i pels companys, i això ha estat fonamental en el meu procés vocacional.

Quina importància té el fet que els seminaristes de les diferents diòcesis de Catalunya us formeu plegats al Seminari Major Interdiocesà?

Crec que té tot el sentit. Per molt bona relació que hi pugui haver entre els seminaristes d'una mateixa diòcesi, conviure amb seminaristes de diverses diòcesis et permet veure que els reptes que hi ha a Girona, Barcelona, Lleida, Solsona o en altres llocs són, en molts casos, compartits. Això també fa créixer una idea de comunitat cristiana que va més enllà de la pròpia diòcesi. Descobreixes altres realitats, altres maneres de viure la pastoral i altres problemes que potser no coneixies.

Vivim junts persones de realitats diferents i, per tant, el seminari és una escola de comunió. També és una escola per aprendre a tenir cura els uns dels altres. El seminari et sents molt cuidat pels altres i també procures, amb més o menys encert, tenir cura dels altres. Aquesta convivència és molt enriquidora perquè t’ajuda a entendre que, encara que cadascú tingui la seva diòcesi i la seva realitat concreta, formem part d’una mateixa Església.

Parles d’entrega i de servei. És aquesta entrega als altres una part essencial de la vocació sacerdotal?

Sí. Ens han dit, i és veritat, que un no es fa mossèn per a ell mateix. No et fas prevere per a tu, sinó per poder portar Jesús als altres i anunciar la seva Paraula a tothom, especialment als més pobres i als qui pateixen més. Per tant, l’entrega als altres és essencial. No hi pot haver ministeri presbiteral si no hi ha una entrega als altres. Si no fos així, seria una altra cosa.

La vocació sacerdotal no pot entendre’s com una realització personal, sinó com una vida posada al servei de Déu i de les persones. És precisament aquest servei el que dona sentit al ministeri.

Però aquesta entrega es pot aprendre només des de la formació teològica i espiritual? O cal tocar també la realitat de les persones que pateixen?

Sí, és fonamental estar al costat de qui ho necessita. La formació al seminari també passa per sortir de nosaltres mateixos i entrar en contacte amb les persones que més pateixen. Durant els anys de formació hem procurat tenir aquesta experiència de contacte amb els pobres i amb les persones que viuen situacions de vulnerabilitat.

Fins al curs passat, un dia a la setmana anàvem a acompanyar persones sense llar. En alguns casos també els portàvem una mica de sopar, però sobretot es tractava d’estar amb ells, escoltar-los i compartir una estona. Aquesta experiència et fa veure la realitat d’una altra manera i t’ajuda a entendre que el ministeri no pot quedar-se només en les paraules.

També anàvem a visitar persones grans que vivien en residències de l’Eixample, el mateix barri on vivim els seminaristes. Per tant, durant els sis anys que he estat al seminari, hem tingut molt present aquesta dimensió de servei i d’acompanyament als qui pateixen.

El seminari també ens ha format des d’aquí: des del contacte amb els pobres, amb les persones sense llar, amb la gent gran i amb aquells que necessiten més que els dediquem temps. Crec que això és molt important per a una vocació sacerdotal.

Insisteixo: Un no es fa mossèn per a un mateix, sinó per als altres. Si volem portar Jesús als altres i anunciar l’Evangeli, especialment als més pobres i als qui pateixen, primer hem d’aprendre a mirar-los, a escoltar-los i a estar al seu costat.

Es parla sovint d’un retorn dels joves a la fe. Tu, que ets jove, també el perceps?

Jo crec que sí, de joves i de no tan joves. Ho veus en molts llocs. Per exemple, durant la Pasqua, quan hi ha els catecúmens a la catedral, veus joves, però també persones de moltes edats. Per tant, sí que hi ha un retorn, i potser d’una manera especial entre els joves.

A vegades ho veiem sobretot en moviments nous o en iniciatives que aconsegueixen mobilitzar jovent, perquè organitzen diverses activitats i hi participen molts joves. A les parròquies potser costa més de veure, però els joves hi són.

Ho he pogut comprovar, per exemple, a la parròquia del Mercadal de Girona, on he estat aquest curs. Hi ha joves que es volen formar, que volen fer vida parroquial i que volen viure més cristianament, en tots els sentits.

A Girona, a més, la Delegació de Joventut del bisbat també mou força gent, i molt variada. Per tant, crec que sí que podem parlar d’un retorn de moltes persones a la fe, i potser d’una manera especial entre els joves.

Per què creus que costa més veure aquest retorn dels joves a les parròquies?

Potser perquè hi ha realitats que tenen més capacitat de mobilitzar el jovent i que són més visibles. En alguns moviments o iniciatives noves es veu molt clarament que hi ha joves que participen, que busquen formar-se i que volen compartir la fe.

A les parròquies potser costa més veure-ho perquè la realitat és diferent i perquè no sempre hi ha tanta presència de joves. Però això no vol dir que no hi siguin. Quan t’hi apropes i coneixes determinades realitats, veus que hi ha joves que busquen, que tenen preguntes i que volen viure la fe.

Què diries a un jove que es planteja entrar al seminari?

Li diria sobretot que confiï en Déu. És Déu qui ens acompanya, però cal ser sincer i confiar en ell. No crec que calgui tenir-ho tot resolt abans d’entrar al seminari, però sí que cal ser honest amb el que un sent i amb el procés de discerniment.

També li diria que ha de saber que entrar al seminari significa posar la pròpia vida al servei dels altres i al servei de Déu. No és una opció pensada per a un mateix, sinó una vocació d’entrega.

I això implica ser honest amb els formadors, sincer amb els companys i, sobretot, sincer amb un mateix. El seminari és un temps per discernir i per deixar-se acompanyar. Per això li diria que confiï en Déu, que sigui sincer i que visqui aquest camí amb confiança.