Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

Enllaços relacionats

(Bisbat de Sant Feliu de Llobregat) Laura Giménez, treballadora del Servei d’Atenció Espiritual i Religiosa (SAER) del Parc Sanitari Sant Joan de Déu, ofereix la seva vivència de la pandèmia de la Covid-19 com a professional sanitària:

 

Porto 10 anys acompanyant persones malaltes que pateixen, però és el primer cop que ho faig en situacions d’una emoció tan intensa, enmig de l’huracà d’aquesta pandèmia. Tot ha estat frenètic i diferent al que estava acostumada.

En una cara de la moneda he vist la por, la soledat, el sentiment d’abandó, la culpa, la incertesa, la ràbia, la tristesa, l’esgotament… i en l’altra la lluita, gestos i paraules de suport mutu, la comprensió, l’agraïment, sentiments d’amor, de consol, de dignitat, de reconeixement…

Dues cares d’una mateixa moneda, vivències intenses en un mateix viure que donen pas a aquest huracà de sentiments a flor de pell, pors, compassió, límits, fortaleses, incerteses…

Ha estat un temps de nuesa: És impossible no reconèixer que hi ha alguna cosa que ens supera, que no controlem, i dono gràcies a Déu que, malgrat això, m’ha mobilitzat per actuar amb serenitat.

Davant aquesta nuesa l’únic vestit que ha donat bellesa a la meva estètica humana ha estat un, confeccionat amb l’Amor de Déu i els valors de l’Esperit. Estic contenta d’haver estat testimoni de tanta bellesa a peu de llit: he pogut veure en els meus companys, en les famílies i en els pacients la major mostra d’Amor, de veritat, de tendresa i de desitjos de donar, d’estar, ni que sigui virtualment, de tenir cura, de perdonar, agrair, acariciar, consolar…

Aquest sofriment compartit ens ha mobilitzat des de la unitat. Tenim més recursos dels que ens pensem. Poques vegades he vist amb tanta claredat, amb tanta potència i amb tanta veritat, com l’amor travessa el sofriment i ajuda a vèncer-lo i a ser millors persones. Alguna cosa en el nostre interior ens ha mobilitzat i hem actuat perquè ho hem vist necessari i ho hem fet amb determinació, decidint que valia la pena, que tenia sentit fer-ho!

El que més valoro és que, tot i la por, el sentir la tristesa i la desesperança d’altres i la meva pròpia, i el no poder donar respostes, hi ha quelcom, ben profund, que permet que la moneda es capgiri i em faci veure el costat que sosté l’ésser humà, encunyat amb l’Amor més íntim, en els gens més insospitats. Per tot això miro el cel i dono gràcies a Déu perquè així ens ha creat: amb una bellesa i un amor infinits.

Un cop afrontat l’huracà, revisem els danys. S’observa i es viu un patiment diferent, conseqüència de l’impacte i la pèrdua. En el dia a dia escolto expressions que mostren cansament, la injustícia viscuda, l’ansietat… Es parla d’estrès posttraumàtic, de depressió, de divorcis, de violència… i veig que es conserva la por amb matisos diferents, sumant les seqüeles d’allò viscut. I em pregunto: On posem l’esperança? La conservem o l’hem perduda? El nostre diàleg interior permet que la moneda es capgiri?

Sóc cristiana, conec la resurrecció i estic cridada a donar testimoni d’ella amb la realitat de la meva vida. Ara tinc la força d’aquesta experiència tan intensa i afronto el present amb la meva fragilitat i de vegades em sorprenc amb ràbia interior o amb tristesa… però puc agafar-me a la Veritat de Déu, que a més he vist que la portem en els gens, i sé que podem donar una resposta d’amor espontània i quan em venç la por sempre està l’esperança que la moneda es capgiri. L’Església com a bona Mare m’ha guiat al llarg de la meva vida i del compartir en la meva comunitat per descobrir-ho. Per tot això dic: és temps de ESPERANÇA.