(CR) “No sabia anar a la residència on hi havia la meva àvia perquè no hi havia anat mai”. És una de les frases colpidores que ha sentit dir el capellà Carles Muñiz aquests dies. Ara toca parlar de com tenim cura de les persones més febles. I acompanyar el dol després de tantes morts. Entren en joc l’empatia dels cristians davant del patiment i el treball col·lectiu a favor de la justícia social. Són algunes de les qüestions que s’han tractat aquest dimecres en el segon diàleg sobre L’Església després del confinament, organitzat per Animaset i Catalunya Religió.
“He demanat a Déu viure el confinament i la malaltia com un home creient”, ha relatat Carles Muñiz, delegat de joventut del bisbat de Sant Feliu. Malalt per Covid-19, va estar a urgències a l’Hospital de Bellvitge, on va trobar molta gent del Prat de Llobregat que el reconeixien com a capellà. I ha diferenciat el temps que va estar a la UCI, quan “la comunicació i la proximitat” era només amb els professionals, del moment en què va anar a planta.
“Aquesta vida de la qual ens sentíem amos i que creiem controlar se’ns ha desfet a les mans”. Per a Muñiz, les tres setmanes que va estar ingressat han estat “un retorn a la vida i tornar cuidar-la i acompanyar-la”. Considera que la malaltia fa “donar valor a la vida amb majúscules”. I que això passa per les relacions, les mirades i el tracte amb els altres. “Em sento remogut en com gasto i quina orientació dono a la meva vida”.
En aquest sentit, la metge i teòloga Margarita Bofarull ha defensat: “Quan passem moment de dificultat procurem enfortir-nos interiorment, reforçar els nostres eixos vitals”. Els ha situat en “les relacions vitals: la relació amb Déu, amb els altres, amb la creació i amb una mateixa”, tenint en compte que “som una unitat”.
La religiosa del Sagrat Cor considera que la pregària fonamenta la persona: “Ens enforteix pregar i tenir cura de la vida interior”. Ha dit que els cristians se sostenen del “saber que la nostra vida està en mans d’un Déu que ens estima”. Ha subratllat, però, que “la fe no és una certesa i que no treu dubtes”. S’ha remès a “l’eterna pregunta pel dolor de l'innocent” i ha defensat que “el rol del cristià és aquest camí comunitari: patir amb el que pateix i riure amb el que riu”.
“La dignitat humana ningú no ens la pot donar o prendre”
La filòsofa Mar Rosàs, de la Càtedra Ethos de Filosofia i Ètica Aplicada de la Universitat Ramon Llull i membre de Justícia i Pau, ha insistit sobre la qüestió de la dignitat universal: “No hi ha unes vides que valen més i unes vides que valen menys”. Ha recordat que amb la pandèmia i davant la manca de recursos, s’ha accentuat l’habitual triatge de pacients. I aquí han observat com s’ha difós l’ètica utilitarista. Una ètica que busca “maximitzar la felicitat al màxim nombre de persones”.
A partir d’aquí Rosàs ha assenyalat que s’ha produït “un salt inquietant en alguns discursos”. I en concret ha alertat d’aquells que defensen que “cal prioritzar aquelles vides que tenen més valor” amb el criteri de l’aquelles vides que “poden ser més productives”. Així ho apuntaven en un comunicat recent des de Justícia i Pau Catalunya. Rosàs s’ha preguntat com és possible “en una societat de l’abundància” que qui vulgui triar continuar la seva vida gràcies a un respirador, no pugui fer-ho.
I aquí ha fet un èmfasi especial en els col·lectius vulnerables, com persones grans o malaltes i persones amb discapacitat intel·lectual. “No hi ha vides que valen més la pena de ser viscudes que unes altres”. I ha recordat que és una idea compartida per diferents religions i que inspira la Declaració Universal dels Drets Humans.
Marga Bofarull també ha reforçat que “la dignitat humana és ontològica, ningú no ens la pot donar o prendre”. I ha afegit la vivència de “l’estrès posttraumàtic d’alguns professionals”. Ha explicat com una metgessa li relatava l’angoixa que viu ara encara: “Tanco els ulls i veig morts, els continuo tancant i veig la UCI saturada, i només tinc que llàgrimes”.
Fórmules per acompanyar sense aïllar
Rosàs també ha denunciat l’aïllament dels malalts. “És inadmissible que un malalt de coronavirus a prop de la mort hagués d’estar aïllat i no pogués tenir contacte amb eels seus familiars”. La filòsofa ha reconegut que “hi havia la dificultat del contagi”, però també ha demanat trobar “fórmules imaginatives per poder acompanyar malalts i moribunds”.
En aquest sentit ha dit que “la qualitat democràtica d’una societat es valora per com té cura de la societat més vulnerable”. I n’ha parlat partint del model d’atenció biopsicosocial, que té en compte la globalitat de la persona, a diferència del model biomèdic imperant.
En l’experiència de les parròquies del Prat, Muñiz explica que han treballat un document amb l’ajuda dels germans de Sant Joan de Déu, sobre acompanyament de la malaltia i el dol. L’han difós a les xarxes socials. I ha descrit la cruesa dels primers enterraments: “Pregàries dures, davant d’un nínxol, un fèretre i tres persones”.
En la feina que fan aquests dies els capellans ha parlat d’una redescoberta: “Ens hem adonat de la importància de la celebració religiosa per acompanyar el dol”, ha dit Muñiz. També ha apuntat la necessitat de mantenir una conversa amb la família i de tenir espais “per plorar junts”. Muñiz considera que “els cristians estem fent el que ens toca fer: acompanyar la mort i la malaltia de tantes persones”.
“La fe té a veure amb el fracàs, la vulnerabilitat, amb la por”
En el diàleg també s’ha parlat de “l’hospitalocentrisme” i de la situació viscuda a les residències geriàtriques. “On posem els avis en la nostra societat?”, s’ha preguntat Bofarull. “Hi ha moltes residències que no tenien ni els recursos humans ni materials fins ben entrada la pandèmia”. Fets que, segons Bofarull, han de portar a “reconduir la societat” i tornar a valorar l’aportació de les generacions més grans.
Com es té en compte la gent gran a les parròquies? Són estructures que garanteixen aquesta cura de les persones? Des de El Prat de Llobregat, Carles Muñiz considera que cal “retornar a l’experiència viscuda per veure quins deures tenim pendents com a societat”. I des de la perspectiva més cristiana demana abandonar “una fe mercantilista”. Com aquells que afirmen que “t’has salvat perquè he pregat molt a Déu”. Una creença que no comparteix: “I si jo m’hagués mort? És el fracàs de Déu?”. Muñiz hi ha afegit: “No sé si tenim tan clar que la fe té a veure amb el fracàs, la vulnerabilitat, amb la por”.
Mar Rosàs ha reivindicat un sistema de salut fort que “tingui cura de la gent més vulnerable”. Ha apel·lat, en aquest sentit, a “la figura de Maria al peu de la creu: a qui pateix no se l’abandona”. I també ha recordat que la cura de les persones vulnerables corre a càrrec de “persones molt vulnerables elles mateixes que han passat per un procés migratori molt difícil”.
En el diàleg Margarita Bofarull ha parlat també dels “determinants socials de salut”. I ha demanat fixar-se en què “a Barcelona hi ha anys de diferència quant a l’esperança de vida en funció dels districtes”. Sobre la detecció de situacions de vulnerabilitat ha conclòs: “Llluny de desanimar-nos això ens ha d’empènyer amb il·lusió i amb ganes a treballar per un món molt més conforme al Regne de Déu”.
Aquí podeu recuperar íntegre el diàleg sobre ‘Tenir fe, en la salut i en la malaltia’, moderat per la periodista Laura Mor, directora del documental Església confi(N)ada:
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.