Juanitet: “La pregària s’ha d’expressar amb tot el sentiment”

(Joan Gómez i Segalà -DGAR) Joan Valentí (Barcelona, 1962) ha estat secretari de l’Església de Filadèlfia a Catalunya entre el gener de 2016 i el setembre de 2020. Fa quatre anys es va jubilar després de tota la vida com a marxant i s’ha dedicat de ple al servei de l’Església.

Com va començar la vostra implicació amb l’Església?

Un cop acabat el servei militar, em vaig casar. El Peret feia poc que s’acabava de convertir a l’Evangeli i va començar a evangelitzar al barri d’Hostafrancs. Més tard, hi vam obrir un local. El Peret va quedar-hi com a pastor i ens va introduir al món de l’evangeli.

Quan vau fer-vos pastor?

Vaig començar com a feligrès i més endavant el Peret em va proposar que cursés els estudis per a pastor. La meva dona i jo ho vam veure factible. Em vaig preparar durant cinc anys i vaig començar a exercir a diversos pobles i barris de Catalunya.

És una feina itinerant?

El pastor s’estableix en una església i al cap d’un temps canvia. La tasca de pastor és devocional, no remunerada. Però ara fa cinc anys que em vaig oferir com a secretari de la zona de Catalunya, i aquí sí que la feina es torna itinerant, perquè un dia visito una església i l’endemà, una altra.

Quina és la vostra responsabilitat?

El secretari general s’ocupa de la part espiritual mentre jo m’ocupo de la part tècnica, com és el contacte amb les entitats. Però en tot cas, la meva església és la d’Hostafrancs, on vaig al culte cada dia.

Quin és el dia a dia d’aquesta església?

Cada dia a les 7 del vespre celebrem el culte. A més, se celebren reunions de joves, de pregària, d’estudi de la Paraula, d’acompanyament a la gent gran, de recerca de feina... Arran de la pandèmia també hem ampliat el banc d’aliments per a tothom, perquè fins que no va aparèixer teníem un servei intern per a les famílies de l’església que ho necessitaven.

Com han viscut la pandèmia els fidels i com ha respost l’Església?

No diria que hagi sigut complicat, sinó que ho està sent, perquè encara no ha acabat. Seguint les recomanacions de la Generalitat i dels ajuntaments, vam veure que mantenir els locals oberts i congregar la feligresia durant el confinament era bastant perillós, fins i tot quan estava permès omplir el 50 % de l’aforament. Cada església ha emès el culte en línia mentre la resta d’activitats han quedat molt restringides. Evidentment, es manté el banc d’aliments i l’acompanyament de la gent gran, serveis que hem potenciat.

Què caracteritza la vostra Església?

Com a poble, el gitano és molt expressiu, i les nostres esglésies es diferencien per aquest punt visceral, expressiu, de sentiment. Quan cantem, preguem o prediquem, tot és molt expressiu. Totes les esglésies estan ben insonoritzades perquè fem tant de soroll que hem de prendre mesures per no molestar el veïnat: entenem que la pregària i la lloança al Senyor s’ha d’expressar amb tot el sentiment, perquè a nosaltres ens sembla que ha de ser espontani, que ha de néixer de dintre. L’expressió i el sentiment és que el que caracteritza un poble. I això no ens ve de l’Evangeli, sinó del poble.

L’Església ha canviat el poble gitano?

Ens ha canviat l’Església i els temps. El món canvia contínuament i el gitano ha canviat la forma de guanyar-se la vida. El Peret ho expressava amb la cançó una mica exagerada que va dedicar al seu pare, El mig amic, que diu “Enredant per allà, enredant per aquí, d’aquesta manera em va pujar a mi”. Hi havia molta marginalitat, i l’Església ha ensenyat a viure d’una manera honrada, per integrar-se amb la resta de la societat més d’acord amb l’Evangeli. Amb tot, no podem perdre el contacte amb la gent: l’Església ha de ser oberta i propera.

Dintre del poble gitano, hi ha famílies provinents de llocs ben diversos.

Així com a Catalunya hi ha gent vinguda d’arreu d’Espanya, de gitanos també n’hi ha de vinguts d’arreu. Però entre els gitanos catalans, n’hi ha de famílies que fa cinc segles que ja s’havien establert per aquí.

Què se’n sap de l’origen dels gitanos a Catalunya?

Joan Pelegrí, que havia escrit la història d’Hostafrancs, em va explicar que hi ha documents on consta que fa 500 anys hi havia un gitano que feia de ferrer i de calderer a la vila d’Hostafrancs. Per tant, hi ha moltes famílies gitanes originàries de Catalunya, i quan em pregunten si venim de l’Índia, els hem de dir que sí, però que d’això ja en fa 500 anys. Vaja, que ens queda molt lluny!

Sou tractats com estrangers?

TV3 emetia un programa que es deia Nouvinguts i ens hi volien convidar. Jo els vaig preguntar quants segles calien per deixar de ser considerat nouvingut? Amb cinc segles no n’hi havia prou? Ells pensaven en els gitanos romanesos, però aquests només són una part. Fins fa poc, la història dels gitanos només es basava en la memòria oral. I per trobar parents que no siguin catalans, ens hem de remuntar tan enrere que ho desconeixem.

I com és la relació amb els gitanos provinents d’altres països?

El gitano portuguès, l’espanyol i el francès tenim pràcticament la mateixa manera de viure. Cada persona és com és, cada casa és un món, però tenim unes lleis internes i una moral tan semblants que faciliten molt la convivència. L’Evangeli encara ens ha unit més.

Quins reptes té l’Església?

El repte primordial és arribar a tothom. Però també volem posar l’Església al lloc que es mereix dintre de Catalunya i d’Espanya. A Catalunya som l’Església evangèlica amb més capelles i amb més feligresos. Encara que siguem de les més joves, potser també som la més gran i continuem sent la més desconeguda. Per això treballem amb el Consell Evangèlic de Catalunya per tenir una comunió diària. No es tracta només de trobar-nos de tant en tant, sinó de treballar conjuntament. Fins ara, cada església era com un regne de taifes però ara, contràriament, cada vegada més fem les convencions junts. Nosaltres no som de dividir, sinó de sumar.