(Església de Tarragona) L’arxidiòcesi de Tarragona és un dels pocs indrets d’arreu de l’estat que compta amb una llarga tradició de vida eremítica. Actualment a aquest territori hi ha deu eremites dels quals Juan Zafra n’és l’únic home. També és el darrer que s’ha incorporat a l’arxidiòcesi, d’ençà que el passat mes d’octubre va arribar al poble de Guimerà, a l’arxiprestat de l’Urgell-Garrigues. Avui, compartim amb ell una estona de conversa.
—En quin moment va sentir la crida a aquesta vocació?
Tot i ser nascut a Sabadell vaig començar a fer camí amb la Fraternitat de Natzaret, residint a Vila-seca i he estat voluntari de la pastoral penitenciària a Tarragona. Més tard, durant un temps llarg vaig fer una experiència de discerniment a l’Orde Cistercenc de l’Estricta Observança, més conegut com a l’Orde trapenc. Durant aquest període va aflorar el que s’estava forjant des de feia temps en el meu interior. En el fons, la vida comunitària m’ha portat a fer una experiència de vida eremítica, per contradictori que pugui semblar.
—Fa relativament poc temps que és a Guimerà. Com ho està vivint?
El passat dia 29 d’octubre vaig arribar a l’Abadia de Guimerà. Porto molts pocs mesos i, per tant, encara em trobo en un temps de recerca i discerniment abans de fer la professió pública. Dies més tard, el dia 9 de novembre vam celebrar una eucaristia, que va ser presidida per l’arquebisbe Joan, a l’església parroquial de Guimerà, en la qual se’m rebia com a eremita amb el lliurament d’una creu i els estatuts de la vida eremítica. També van assistir-hi els rectors de la parròquia, Lluís Noguero i Joan M. Anglès, la delegada diocesana per a la vida consagrada, Isabel Górriz, els germans preveres de Vila-seca i el diaca, Miquel Marimon. En guardo un bon record d’aquell dia tot i que a causa de les restriccions de la pandèmia no van poder assistir els amics i la gent del mateix poble.
A més de participar en l’eucaristia dominical a la parròquia de Guimerà, també m’agrada compartir i ser present en les celebracions a Vallbona, sobretot en els temps forts de l’any.
—Com ha estat l’acollida al poble?
Tot i que porto molt poc temps al poble ja em sento, i en soc, guimeranenc. El meu contacte amb la gent del poble és mínim, la pandèmia tampoc hi ha ajudat gaire i només em relaciono amb la gent del poble quan necessito baixar a comprar quelcom o quan participo en les celebracions dominicals a l’església parroquial. Suposo que, com tot en aquesta vida, és qüestió de temps. Amb tot, em sento acollit i valoro molt l’interès que tenen per mi.
—Com viu un dia qualsevol?
Cada dia és un nou despertar, una voluntat de renovar el compromís, avalat per Crist. Em llevo molt d’hora, a l’albada. El meu dia gira al voltant de la pregària —resant la Litúrgia de les Hores davant el sagrari—, dedicant temps a la lectura i a la formació i, també al treball, aval de salut física i mental. He estat fuster de professió i aquesta vocació també m’ajuda en el manteniment de la casa i a l’hora de fer altres treballs. També tinc cura de l’hort.
—D’aquesta experiència eremítica, què troba més feixuc i què l’omple més?
El que m’omple més és el fet de viure el present, assaborir cada instant, cada moment. I el que potser trobo més feixuc és el repte d’evitar pensar i recordar, ja sigui amb temps passats com en allò que està per venir. D’aquí la importància d’ocupar bé les hores i de fer un discerniment per donar resposta i sentit a aquesta vocació.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.