Joves de parròquia, monitors d’esplai

(Josep Oriol Pujol - La Vanguardia) Volíem proposar una anàlisi modesta però estesa entre alguns sectors eclesials sobre els joves catòlics. Aquesta els agrupa entorn grans categories. Considera que existeix un tipus de joves de famílies catòliques que viuen la fe enquadrats en moviments, en l’Opus Dei i en determinats centres de culte de les zones benestants de capitals de província. Son els joves que possiblement han participat en la Jornada Mundial de la Joventut a Cracòvia i que tenen interioritzada una cultura religiosa i una disciplina que els pot portar a mobilitzar­se ràpidament a través de les xarxes socials, com quan Benet XVI va arribar de nit a Barcelona per consagrar, l’endemà, la Sagrada Família. Es corresponen majoritàriament amb els fills d’una elit econòmica.

Trobaríem una segona tipologia en aquells grups de joves promoguts per congregacions religioses, que sovint sorgeixen de les seves escoles i que estan acompanyats per un religiós. Podríem incloure en aquesta categoria petits grups fruit de lideratges personals, alguns de congregacions religioses femenines i altres vinculats a moviments d’àmbit espanyol –minoritaris a Catalunya–o que es troben en entorns de facultats universitàries. Són nois i noies oberts,que responen si se’ls ofereix l’oportunitat i que,malauradament,no són molt constants si la proposta deixa de tenir interès per a ells. Dins d’aquesta tipologia inclouríem els nois i noies que participen en les Pasqües joves catalanes: Raimat, Les Avellanes, Castellnou del Bages, Sant Martí de Sesgueioles...on sovint també participen alguns joves de la següent tipologia: els monitors d’esplai i caps escoltes. És obvi que cap de les categories és “estanca” i que es produeixen creuaments amb facilitat.

Participen quan se’ls convida

I és que justament la tercera tipologia, molt més diversa, filla de classes mitjanes com l’anterior, correspondria als joves vinculats a l’educació en el lleure que s’acosten a les parròquies moguts pel seu compromís social. Estem parlant, per exemple,del jovent que es troba en l’entorn dels agrupaments escoltes o dels centres d’esplai del Moviment de Centres d’Esplais Cristians Catalans de la Fundació Pere Tarrés, i que acostumen a trobar-­se el cap de setmana. Participen en les celebracions a les quals se’ls convida, però és més difícil mobilitzar­-los eclesialment. Acostumen a integrar-­se amb més intensitat a la vida parroquial quan hi ha preveres que saben apropar-s’hi i si hi ha un gruix de comunitat. Estan oberts al transcendent, han pogut viure la fe en la família però estan implicats en entorns socials que no acompanyen a l’espiritualitat. Alguns d’ells, amb els anys, poden fer el salt a moviments socials,com va ser el 15­M i com en el seu moment ho van fer els polí­tics de la transició.

Alguns d’aquests joves, monitors i monitores d’esplai, van celebrar una trobada a la ciutat de Berga aquest cap de setmana amb una voluntat formativa. I això inclou participar en conferències, tallers i una gran vetllada al vespre que clourà amb un concert. Abans, van pujar a Queralt on es va celebrar l’eucaristia en l’esplanada anterior del Santuari. Van tenir l’oportunitat de compartir, amb companys vinguts d’arreu de Catalunya i un nodrit grup de Mallorca, el sentit del seu compromís educatiu i per a molts també evangelitzador. Dirigents del Govern i de l’Església podran reconèixer-­los el seu treball voluntari amb la infància.

No donar cap grup “per perdut”

És una activitat més, potser amb pretensions limitades, però mil joves no és una xifra modesta per, des de la inquietud socioeducativa, acompanyar-­los en el seu creixement. Serà per a molts una oportunitat excepcional de compartir amb els iguals el seu treball i unes estones d’espiritualitat: pregària, eucaristia... L’important és acollir-los, no donar cap grup “per perdut”, mostrar­-s’hi disponible des de qui els pot ser un referent. Estar disposats a “perdre” molt temps acompanyant­-los, amb un final que pot ser descoratjador, però que del procés en quedaran vivències que sempre es poden reprendre, i que conformaran la seva forma de ser,la seva escala de valors.

No existeix una pastoral juvenil amb més impacte que la del “tu a tu” que comporta el mestratge del testimoni ordinari. Desitgem que del futur sínode sobre els joves en surtin criteris i indicacions que concretin aquesta forma d’evangelització. L’animador de pastoral i el prevere només són reconeguts pels joves després d’una presència propera i a la mateixa alçada. Cal haver enraonat molta estona des de la proximitat, com diu el Papa Francesc: fent “olor d’ovella”, perquè reconeguin la proposta evangelitzadora i qui la fa. És obvi que aquest vincle requereix una inversió en temps i proximitat, i que no és la posició més còmoda, però és imprescindible si es vol fer un veritable acompanyament. Ara bé, qui hi estigui disposat es trobarà davant uns joves de bona fe, amb una obertura i disponibilitat grans i sinceres. L’important és apropar-­s’hi i saber­-hi estar,des del testimoni sincer, no provocador, però sí capaç d’interpel∙lar. Sovint l’obertura hi és en tots, l’esforç l’han de posar els qui volen transmetre’ls una vivència de fe.

I pel que fa a les formes, cal actualitzar-­les al moment present. Desitgem que la Trobada de monitors i monitores de Berga hagi estat per a ells una bona oportunitat de creixement personal.

Josep Oriol Pujol i Humet és director general de la Fundació Pere Tarrés