(Glòria Barrete/Laura Mor –CR) Els joves senten que l'Església compta amb ells? Se'ls escolta? Tenen algú que els representi orgànicament? Aquestes són algunes de les preguntes amb les que recuperem aquest diàleg motivat pel Sínode de joves.
“Jo he sentit a molta gent de base dir 'tots som Església', però hi ha poca gent de l'estructura que ho digui”, explica l'Ernest Casaponsa, vinculat a La Salle. Aclareix que potser sí que ho diuen, però no conviden a tothom a posar-se davant d'un micròfon.
Així presenta l'Ernest aquesta contradicció. Viu un decalatge entre allò que creu i pensa, i allò que sovint expressa la veu pública de l'Església. En fa aquesta anàlisi: “Quan viatjo, sempre dic que visc en una de les parts del món més secularitzades”, diu. Ho considera el resultat d'una “història, política i social”, però reivindica que encara ara “hi segueixen havent coses que fan que lluitis contracorrent”.
Planteja el cas d'unes hipotètiques “declaracions oficials” amb les quals no s'hi sent reconegut. “Si tots sou Església, com deixes que aquest surti per la tele i digui el que està dient?” li pregunten. “Això per a mi és un gran handicap perquè és una realitat que no puc controlar”.
“La gran riquesa de l'Església és la diversitat”
En Manuel Olid, del món salesià, comenta que amb els joves universitaris també intenten reflexionar sobre aquests temes. Compara l'Església amb una gran família i formula un interrogant: “Tots tenim un tiet que per Nadal diu quatre ximpleries, que és molt cridaner i que diu les coses com li semblen. Tota la família és com aquest tiet? No, però te l'estimes igual”.
Amb tot, reafirma el missatge de l'Ernest: “Sí, és un gran handicap”. I encara va més lluny: “És impossible canviar la imatge de l'Església si només les veus que s'escolten són les de dalt”.
“I quan les de dalt parlen d'una forma tan autoritzada”, matisa l'Ernest. Per a ell “si l'Església té una gran riquesa és la diversitat”. Considera que no es correspon amb el missatge que traslladen els mitjans de comunicació, que parlen d'una Església com a “unitat ideològica”. Una visió que no considera real i que contraposa a una diversitat “que ens ajuda a créixer”. Diu que “l'Església no ha sigut mai unificada” i es remet a “una història plena de ruptures i de subcamins”. Creu que convé fer autocrítica i que tampoc s'hi val a donar per vàlid un únic missatge quan resulta que és “social i obert”, perquè no representa tota la realitat eclesial.
“Els joves tenim un paper molt important”
La Gisela Pruna condueix la reflexió cap a la “responsabilitat personal”: “Al final, a qui dono comptes de tot el que faig és a Déu i trio amb consciència què haig de fer”. Quan una veu que es considera autoritzada dona un missatge, ella el processa i es planteja si hi està d'acord o no.
I fa una crida encoratjadora: “Els joves tenim un paper molt important: creure'ns que tenim poder i tirar milles”. Hi afegeix: “Arribarem a dalt i ens preguntaran 'tu què has fet amb tot el que t'he donat?'”. Recupera així la importància de donar testimoni amb el dia a dia. En el seu cas, explica, amb detalls com dir fer saber a algú que pateix que pregaràs per ell o beneir la taula. Sense “donar sermons”.
Defensa que “al final, el paper que tenim és el paper que ens creiem i fem”. I apel·la a superar “el sostre que de vegades ens fiquen” perquè “quan arribis a dalt, ni sostre ni res!”. I es planteja com Déu li preguntarà: “Jo té donat llum perquè brillis. Quan has brillat?”.
“No puc competir amb qui té una veu internacional”
En Manu reprèn la conversa aclarint que l'Ernest es referia al poder que tenen els joves per revertir de forma efectiva els prejudicis socials cap a l'Església. “És molt difícil de combatre quan els joves no tenim veu per parlar en certs mitjans de comunicació i el que escolten d'Església és només el titular de torn”. Coincideix amb què tots poden fer un testimoniatge amb la gent propera, però reconeix: “No puc competir amb una persona que té una veu internacional”.
La Gisela busca un altre exemple per tornar a “la responsabilitat personal”. I parla dels youtubers. Pensa que les seves vides, sovint, “no són res de l'altre món”, però en canvi els reconeix un poder comunicatiu. Alguns poden tenir dos milions de seguidors. “Si la gent s'està buscant la vida i està propagant el mal com li dona la gana, quines eines fem servir nosaltres per combatre-ho?”. L'Ernest recull la proposta amb un somriure: “Molt interessant: youtubers cristians!”.
El problema, diu l'Abril Fabà, és que “en el moment que tens una institució superforta, al meu entendre, poc modernitzada i en la que sempre hi ha la mateixa gent, és molt difícil trencar amb aquesta línia des de baix”.
La Gisela es pregunta si el papa Francesc no ha ajudat a canviar aquesta dinàmica. L'Abril diu que sí, però que es refereix al “funcionament arrelat” en tant que organització eclesial. Per exemple: “Com condiciona tota la línia de l'Església el fet que hi hagi un papa”.
Els laics i el dia a dia de la parròquia
“Jo sí que sento que a la meva església em tenen en compte”, diu l'Héctor Ganivet. Reconeix que “hi ha gent bocamolla que la pífia”, però també parla “d'un clam que ve de Roma i que pregunta 'els joves què dieu'”. Es mostra sorprès per aquest interès relatiu al Sínode de joves, però hi veu una llum d'esperança.
Li hem demanat amb quins aspectes concrets se sent escoltat. “Sento que importo com a Héctor, la meva pròpia vida i el meu itinerari”. Defensa el deure de correspondre “amb el que convingui” a “aquesta Església amb la que jo em relaciono per tot el que m'ha brindat”.
En el cas dels salesians, explica el Manu, hi ha “una estructura juvenil que fa que tinguem veu”. Es refereix a la MJS: la Moguda Juvenil Salesiana. En la coordinació hi participen els joves. “Som vuit joves amb un salesià, una salesiana i un cooperador”. Per tant, no són només un vehicle per organitzar activitats, sinó que també participen dels òrgans de decisió.
L'Òscar Millán comparteix la seva experiència de parròquia a Tarragona: “Entre setmana el seminarista no hi és, i els laics participem molt més del dia a dia de la parròquia”. La figura de les persones que han optat per la vida religiosa tampoc és present a la delegació de joves, explica.
La vocació, més enllà de la vida religiosa
El Sínode de joves inclou tota una part dedicada al discerniment vocacional. I en aquesta taula rodona n'hem parlat també, en un sentit ampli. “S'equivoquen si només busquen els joves que estan cridats a una vida religiosa o sacerdotal”, afirma en Manu.
Lligat amb aquesta qüestió, els hem preguntat si l'Església i la seva vivència de fe els ha ajudat a orientar què fer amb les seves vides, a saber veure quin sentit li volen donar concretament. “Jo m'he adonat que no puc viure la fe tot sol”, diu l'Héctor. Es refereix a “la necessitat de compartir aquesta experiència” i assegura que “quan tens oportunitat de fer-ho, és una passada perquè posar-ho en comú dona molta riquesa, molt de color i molt de gust”. I aquí posa com a exemple els grups de revisió de vida.
La Gisela considera que aquests grups, moviments o, en el seu cas, la prelatura de l'Opus Dei, “són el canal que ha utilitzat Déu per fer-nos veure la nostra vocació”. I en aquest sentit reconeix que “la formació que reps és un mitjà i no una finalitat en si mateixa”.
[Recupereu aquí els perfils dels participants d'aquesta taula rodona. Ja els vam presentar al primer article d'aquesta col·lecció]
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.