(Jordi Llisterri –CR) Probablement serà el llibre definitiu sobre la desaparició del bisbe Manuel Irurita. Han passat més de 80 anys de la seva mort, ha tingut un procés de beatificació inacabat que ha durat dècades i encara no s’havia aclarit què havia passat amb el bisbe de Barcelona. Un bisbe enterrat amb honors de màrtir a la catedral però que hi ha testimonis que diuen haver-lo vist viu tres anys després de la seu suposat assassinat. El periodista i historiador Josep Maria Ràfols ha dedicat més de quatre anys a investigar el cas i ha recollit tot el que se’n pot saber avui en el llibre La increïble història del bisbe Irurita (Editorial Base). Una allau de documentació que difícilment es podrà ampliar quan ja han desaparegut els testimonis d’aquells anys.
Quins són els interrogants que fins ara hi havia sobre el bisbe Irurita?
El 1958 es va posar en marxa la beatificació des de l’arquebisbat de Barcelona. Ho gestionava el cardenal Jubany quan era bisbe auxiliar i ho va reemprendre en tornar a Barcelona el 1972. Per tant, és un procés de beatificació a empentes. Aparentment és una beatificació cantada: un bisbe de Barcelona assassinat pels anarquistes el 1936, per tant, màrtir en defensa de la fe.
Però el 1985 arriba el bisbat la notícia que hi ha una vídua que conserva entre seus els papers una declaració escrita i solemne del seu marit, el doctor Josep Raventós, dirigida als seus fills. El document explica que el 28 de gener de 1939, dos dies després l’entrada dels “nacionals Barcelona”, anava amb un conegut cap a la plaça Catalunya per assistir a la missa de campanya per celebrar l’”alliberament” de la ciutat i que en passar per davant del bisbat van veure sortir un senyor que van identificar com el bisbe Irurita. Van estar parlant amb ell en una breu trobada. I quan li dir que creien que l’havien afusellat Irurita els va contestar: “No griten, que me comprometen”.
Quan arriba aquest noticia al bisbat, el pare Antoni Sospedra recorda que quan era petit, al seminari menor de la Conreria, un company li havia explicat que ell havia vist viu a Irurita. Eren dos germans i un d'ells era Josep M. Aragonès, que després va ser canonge. Ell no ho havia explicat perquè els havien dit que no podein fer-ho. I va ser obedient fins que surt el testimoni del doctor Raventós.
Com és que fins als anys 80 no es dona importància a aquesta aparició del bisbe Irurita el 28 de gener del 1939? Hi havia almenys quatre testimonis però tothom donava per fet que havia estat assassinat el 1936 i el seu cadàver s’havia enterrat a la catedral acabada la guerra.
Només es pot entendre en el context d’una dictadura, amb una censura tant forta que arribava a les consciències de les persones. Els havien dit que no en parlessin. I que més valia no dir res perquè anava contra la versió oficial. Però quan apareixen aquests testimonis, capellans i historiadors que fins llavors havien donat per bona la versió oficial de la mort -com mossèn Joan Bada o el pare Hilari Raguer- comencen a difondre aquesta nova versió i augmenten molt els dubtes sobre el que va passar.
En un determinat moment també hi ha pressions al bisbat perquè no figurin les declaracions de mossèn Aragonès en la causa. Però el cardenal Jubany diu textualment que si la causa que s’envia a Roma no hi inclou aquestes les declaracions, no hi va res.
Finalment en la època del cardenal Carles per intentar tancar el procés es decideix obrir la tomba del bisbe i fer una prova d’ADN contrastada amb els cossos de dues germanes enterrades a València. En la tomba de la capella del Sant Crist de Lepant de la Catedral hi troben un crani amb un forat a l’occipital, el típic tret de gràcia d’una persona afusellada. Els resultats d’ADN diuen que hi ha un 99,9% , no que el cos sigui de l’Irurita com alguns simplifiquen, sinó que aquestes restes són compatibles per via materna amb els cossos sepultats a Valencia. El que passa és que Irurita va ser detingut i va desaparèixer juntament amb el seu secretari, el sacerdot Marcos Goñi, que era nebot en segon grau. Per tant, aquestes restes que es van recuperar d’una fossa del cementiri de Montcada també podrien ser del secretari i que Irurita no hagués estat assassinat.
Quins altres dubtes hi ha que realment fos assassinat el 1936?
La quantitat de proves que hi ha que era viu durant tota la Guerra Civil. Va estar quatre mesos amagat a casa de la família Tort, al carrer del Call, a cinquanta metres del bisbat. Però a finals del 1936 és descobert causalment en un registre i se l’emporten detingut junt amb el secretari i amb dos germans Tort. Tot i que suposadament va ser assassinat poc dies després, durant tota guerra hi ha documentats cinc intents d’intercanvi de presoners republicans amb el “sacerdote Manuel Luis” que és com es va identificar Irurita quan el van detenir els anarquistes. Un dels intents d’intercanvi és amb Carrasco i Formiguera, intercanvis que veta el mateix Franco. També cal remarcar que el cardenal Gomà, que després de la guerra va anar als funeral d’un bisbe que suposadament havia mort el 1936, a finals del 1938 hava explicat en una Conferència de bisbes metropolitans les gestions que s'estaven fent per alliberar-lo.
DOCUMENTS QUE NO S’HAVIEN VIST MAI
Vas dirigir els primers equips informatius de TV3, has treballat als principals mitjans de comunicació d’aquest país... per què ara t’has posat en aquesta història com a periodista i historiador però que no es dedica al tema religiós?
Ho faig per la convicció que una societat avançada, democràtica i lliure no pot tenir fantasmes amagats a l’armari. No té sentit que 85 anys després de la desaparició misteriosa del bisbe de Barcelona, la segona autoritat religiosa a Catalunya, després del cardenal de Tarragona, no sapiguem encara que ha passat amb ell. En un moment en el que es parla de la salvaguarda la memòria històrica també hem de buscar la veritat històrica. Ni l’església ni la societat catalana ens podem permetre tenir aquesta desaparició sense resoldre.
Però ja s’havia estudiat molt el cas.
Però hi ha documents que no s’havien vist mai. Hi ha qui diu que jo faig una nova tesi sobre l’Irurita. Ho nego. El que he fet és anar a una cinquantena d’arxius, remenar tot el que he trobat sobre el bisbe, i ho exposo en un llibre. És un recull de la documentació trobada.
I aquesta recerca no s’havia fet fins ara per falta d’interès? Per falta de competència? Per obstrucció institucional?
L’Església ha intentat fer-ho. Jubany deia que això calia airejar-ho. Ell va posar totes les facilitats i recursos. El que passa és que no va trobar la manera de fer-ho. No veig voluntat d’ocultació. Però la situació ha portat que a dins de l’Església hi hagi dues faccions amb dues versions. Una de les faccions bastant bel·ligerant i aferrada al “dogma” que el bisbe va ser afusellat la nit del 3 al 4 de desembre de 1936. Ja els hi pots aportar totes les proves que vulguis. Contra algú que ho té com un dogma de fe no hi ha possibilitat de fer-lo canviar de parer. Aquesta és una posició minoritària i després n’hi ha altra que veu claríssim que hi ha enigmes irresolts i tapats de mala manera. Són els qui busquen una alternativa perquè busquen un reconeixement de la veritat. Davant de la falta de dades només es feia la interpretació que podia semblar més lògica: que el 39 va sortir de Barcelona i va ser acollit a fora en algun lloc o monestir rodejat de silenci d’on no ha transcendit res. Un lloc on Irurita s’hauria reclòs fins a la seva mort natural.
“EL LLIBRE NO ÉS UNA TEORIA. ÉS UNA APORTACIÓ DE DADES NOVES”
Però el 28 de gener amb els franquistes a Barcelona Irurita no estaria salvat? Un bisbe reconegut en vida aquell dia a Barcelona pot acabar sent assassinat?
Certament la pregunta és perquè aquell dia no va anar a la missa de la plaça Catalunya. El que apunto jo, i això no ho diu cap document, es que la raó estigui en el que recull el “Diari d’un anarquista” que va publicar Miquel Mir amb les notes d’un pistoler de la FAI. Allà explica que quan estaven a la txeca de Sant Elies un dels quatre detinguts al carrer del Call va oferir joies de l’Església a canvi de salvar la vida. I consti que no vull interpretar la mentalitat d’una persona en situació de guerra i amenaçada de mort. Però potser Irurita havia fet alguna cosa que no era presentable.
L’altra interpretació seria que malgrat no ser afusellat ell continués controlat pels anarquistes. Quan surt del bisbat i diu “no me comprometan” va amb altra persona que ningú identifica. Es poden fer moltes suposicions, però no se sap qui era.
El llibre aporta nova documentació que apunta la causa final de la seva mort. Què pots desvetllar sense que deixem de llegir el llibre?
La clau que em dona la resolució del cas és un espia franquista que després de la guerra s’ha infiltrat en els sectors anarquistes exiliats a Paris. S’ha guanyat la confiança de personatges tant importants com Federica Montseny o Joan Garcia Oliver, que havien estat ministres de la República. Aquest espia informa en un document al cap de policia de Barcelona que el bisbe va ser assassinat per uns anarquistes durant la retirada.
Aquesta és més una explicació plausible perquè lliga tots els caps o perquè hi ha una documentació que ho acredita? No tenim proves del que va passar.
Tenim aquest testimoni escrit d’un espia infiltrat. No és una teoria. El llibre és una aportació de dades noves, de testimonis amb dos documents d’aquest espia a Paris que assegura que a través d’aquests contactes ha sabut que el bisbe havia estat assassinat per dos anarquistes.
“L’ERROR D’ENTRADA ÉS HAVER PORTAT IRURITA A BARCELONA”
El llibre no comença el 18 de juliol del 36 sinó que repassa tota la biografia d’Irurita.
Em semblava fonamental pintar el personatge amb la seva riquesa, contradiccions i evolució ideològica i personal. Entendre el personatge ajuda a entendre la seva actuació a Barcelona. Ell era un navarrès, amb l’euskera com a llengua materna, amb una tradició carlina fèrria en la seva família. Quan arriba a Barcelona el 1930 es troba que no coneix ningú. I es rodeja de carlins, la gent més afí ideològicament a ell.
Un altre factor important és que el bisbe arriba aquí durant la dictadura de Primo de Rivera amb la missió de frenar el catalanisme que està augmentant fortament en aquesta època. Per Primo de Rivera aquest catalanisme està potenciat bàsicament pel clergat català Irurita arriba aquí per frenar-lo. Certament en aquell moment hi ha una forta empenta catalanista en el clergat, que no sintonitza gens amb el bisbe. Rodejat per carlins, amb pompa carlina, dona una mala imatge del bisbe en la societat i va perden reconeixement.
Quan arriba la República la seva posició és d’acatament seguint les instruccions del nunci Tedeschini, que demana que el clergat no es posi en política i sigui respectuós amb el nou ordenament. Però quan la República comença a prendre mesures contra l’Església les coses canvien. Llavors el bisbe no està només enfrontant amb els catalanistes sinó que també està enfrontat amb la República. I el 1936 impulsa la candidatura d’unitat de les dretes a Barcelona.
Aquesta trajectòria també polaritza molt l’acceptació d’Iruita com a màrtir, abans fins i tot dels dubtes sobre la seva mort?
És així. L’error d’entrada és haver portat l’Irurita a Barcelona i haver-lo mantingut en una situació de canvi polític. Quan ell com a carlí s’enfronta a l’Estatut de Catalunya, no es crea la millor imatge i pateix tothom. Crec que pateix ell i fa patir els altres.
LA FAMÍLIA TORT, UNA ALTRA VÍCTIMA
A més de l’Irurita, els grans protagonistes del llibre, i que reculls en la dedicatòria inicial, són la família Tort. Amaguen el bisbe a casa seva amb el seu secretari i un grup de monges.
Sí. Ara ja no queda ningú dels qui van conviure amb l’Irurita al carrer del Call però vaig poder parlar amb una de les filles Tort i altres familiars. També va morir fa poc el nen que va néixer quan estaven amagats i que va batejar clandestinament el bisbe i li van posar Manel. Després va ser jesuïta a les missions.
Vaig aproximar-me a la família Tort amb molta precaució perquè entenia que anava a remoure un fet que era dolorós tot i haver passat més de 80 anys. Més encara perquè són una víctima del no aclariment de la mort d’Irurita. Una família que obre el cor al bisbe i que acaba amb dos membres assassinats mentre que el bisbe no mor. Això fa que la família sigui una gran víctima d’aquesta història. Quan el 1936 maten els germans Tort es queden sense les dues persones de la família, el pare i un tiet, que eren els qui portaven ingressos en aquella casa amb onze fills i els avis. Es mereixen una reverència aquesta família.
Són una mostra de l’Església clandestina durant la Guerra Civil que potser es coneix poc.
Es coneix poc. Jo en tenia referències però tampoc ho coneixia. Són gent que es jugava la vida, sobretot en els primers mesos de la Guerra. Tot canvia quan en els Fets de Maig del 1937 la CNT-FAI perd poder. Llavors, quan prenen més control els comunistes ells no tenen cap interès per matar capellans pel sol fet ser capellans com feien els anarquistes. La única cosa que els preocupava és que els capellans poguessin fer espionatge pels franquistes. Però durant el control del anarquistes va costar molt tirar endavant l’alliberament de capellans que no estaven empresonats per cap delicte. La Generalitat es va atipar de fer passaports falsos per treure del país gent perseguida per les seves idees i que vivien amagats per por que els matessin. La Generalitat va treure milers de persones perseguides i, en canvi, del bàndol franquista no hi va haver cap sortida d’aquest tipus.
M’ha interessat explicar-ho en el llibre per donar el context del que estava passant. Estic segur que aquesta xarxa clandestina d’Església va intervenir més del que se sap en intentar treure el bisbe i per ajudar-lo a amargar-se quan va deixar d’estar empresonat. Tinc la sospita que el van ajudar sobretot la xarxa dels caputxins. Hi ha indicis però no ho puc assegurar.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.