Josep Manuel Vallejo: “Sant Francesc es va prendre l’Evangeli seriosament”

El frare caputxí repassa la figura del fundador del franciscanisme amb motiu dels 800 anys de la seva mort i reivindica la seva radicalitat evangèlica, la fraternitat, la pobresa i la capacitat de diàleg

La família caputxina celebrarà el proper 3 d’octubre unes vespres solemnes amb motiu del 800è aniversari de la mort de sant Francesc d’Assís. La celebració tindrà lloc a les 19.30 h a la basílica de la Sagrada Família i serà presidida pel cardenal Joan Josep Omella i Omella, arquebisbe de Barcelona. Vuit segles després de la mort de Francesc, l’aniversari ofereix una ocasió per tornar a mirar la seva figura i preguntar-se què continua dient avui la seva manera de viure l’Evangeli.

Des del convent de la Mare de Déu de Pompeia, el frare caputxí Josep Manuel Vallejo repassa amb Catalunya Religió els principals trets de la figura de sant Francesc i del moviment que va néixer al seu voltant. Parla del Francesc que va voler viure l’Evangeli amb radicalitat, de la seva relació amb l’Església, de la pobresa i la fraternitat, de la misericòrdia envers els exclosos, de la pau i de la seva relació amb la creació. Per a Vallejo, els 800 anys no haurien de ser només una commemoració, sinó una oportunitat per tornar a l’essencial de la intuïció franciscana.

Què significa arribar als 800 anys de la mort de sant Francesc?

És una cosa molt sorprenent. Han passat vuit-cents anys des de la seva mort i continuem parlant d’un home que va morir el 1226. Però una commemoració pot quedar fàcilment en una etiqueta, en una sèrie d’actes que fem durant un any i que després passen. Per això crec que aquests 800 anys han de servir sobretot per tornar a Francesc i preguntar-nos què hi ha de viu en ell, què va descobrir i què ens pot dir encara avui.

 “aquests 800 anys han de servir sobretot per tornar a Francesc”

Què és el que fa que Francesc continuï sent una figura tan viva?

Francesc va prendre l’Evangeli seriosament. Va descobrir Jesucrist i va voler viure el que llegia, sense quedar-se en una interpretació teòrica. Aquesta és la seva gran originalitat: llegir l’Evangeli i preguntar-se què significa portar-lo a la vida. Els seus escrits, especialment el Testament, la Regla i les Admonicions, continuen sent importants perquè expliquen aquesta voluntat de seguir Crist d’una manera radical.

Quan parlem de radicalitat franciscana, de què estem parlant?

De posar l’Evangeli al centre. No es tracta de repetir literalment formes de vida del segle XIII, perquè el món ha canviat i nosaltres no podem viure exactament com vivia Francesc. Però sí que podem recuperar la seva radicalitat: què significa avui viure com Jesús, què significa ser pobre, desapropiar-se, servir els altres i confiar realment en Déu. En aquest sentit, crec que ens falta una mica de bogeria, de prendre seriosament que l’Evangeli pot transformar una vida sencera.

Francesc va fer aquesta opció en un moment de grans transformacions.

Sí. Ell viu el pas del món feudal a una societat urbana i comercial, amb molts canvis socials. També hi havia diversos moviments que reclamaven una Església més pobra i més propera a l’Evangeli. Alguns d’aquests moviments van acabar entrant en conflicte amb l’Església, mentre que Francesc i també Domènec van trobar una altra manera de respondre. Volien viure la pobresa i l’Evangeli, però sense atacar l’Església ni separar-se’n.

Aquesta és una de les grans originalitats de Francesc?

Crec que sí. Francesc no vol reformar l’Església des de la confrontació. En els seus escrits, fins i tot quan parla dels sacerdots que poden ser pecadors, ho fa amb un gran respecte perquè reconeix en ells els ministres de l’Eucaristia. La seva manera de renovar l’Església és sobretot viure d’una manera diferent. No comença dient als altres què han de fer, sinó intentant viure ell mateix allò que ha descobert en l’Evangeli.

“La seva manera de renovar l’Església és sobretot viure d’una manera diferent”

Perque què descobreix Francesc quan decideix abandonar la seva vida anterior?

Descobreix la pobresa i, sobretot, la fraternitat. Francesc no vol simplement ser un home pobre, sinó viure com un germà entre germans. Per això és tan significativa l’expressió "fratres minores", els germans menors. No es tracta només de tenir menys coses, sinó de situar-se al mateix nivell que els altres, de no voler estar per damunt de ningú.

Aquesta fraternitat és també una forma d’entendre l’autoritat?

Sí. Francesc no elimina l’autoritat, però la converteix en servei. El ministre general existeix, però ha de ser el primer servidor dels germans. La fraternitat franciscana neix d’una igualtat fonamental: tots tenen la mateixa dignitat i tots són responsables de la vida de la comunitat. Per això les primeres comunitats franciscanes tenien els capítols com a espais de reunió i discerniment.

És una idea que avui pot tenir actualitat dins de l’Església?

Sens dubte. La sinodalitat no és una cosa inventada ara. Les primeres comunitats cristianes ja es reunien per prendre decisions i la vida religiosa ha funcionat tradicionalment a través dels capítols. El que pot aportar Francesc avui és recordar-nos que l’Església és una comunitat de germans i que l’autoritat cristiana no pot entendre’s com una forma de poder, sinó com un servei.

 “Francesc avui ens recorda que l’Església és una comunitat de germans”

La pobresa és probablement un dels elements més coneguts del franciscanisme. Què significa realment per a Francesc ser pobre?

És molt més que no tenir diners. És una actitud de desapropiació. Francesc vol viure com Crist, que no s’aferra als seus privilegis, i això implica renunciar a la voluntat de posseir i controlar. També significa no apropiar-se dels càrrecs, del poder o de les persones. La pobresa és una manera de situar-se davant Déu i davant dels altres.

I aquesta opció pels pobres va molt lligada a la misericòrdia.

Sí. Francesc descobreix Jesús en les persones que la societat rebutja. Per això la seva trobada amb els leprosos és tan important. El leprós representa aquell que ningú vol tocar, aquell de qui tothom s’allunya. Avui podríem parlar de persones sense llar, migrants, persones amb addiccions, malalts o persones que viuen situacions personals i familiars molt difícils.

Per tant, els leprosos continuen existint.

I tant. Hi ha moltes persones que nosaltres no volem com a societat veure perquè ens incomoden o perquè ens recorden una part de la realitat que preferim mantenir lluny. Francesc ens obliga a sortir de la nostra bombolla. L’Església hauria d’arribar precisament allà on no arriba ningú, i per això és tan important tota la tasca que fan Càritas i moltes altres institucions i persones vinculades a l’Església.

“L’Església hauria d’arribar precisament allà on no arriba ningú”

Francesc parla també d’una misericòrdia molt exigent.

Perquè la fraternitat no consisteix només a estimar quan tot va bé. Francesc insisteix molt en la necessitat d’acollir el germà quan falla, quan peca o quan ens costa estimar-lo. És una actitud molt evangèlica: no abandonar l’altre quan és més difícil, sinó intentar acompanyar-lo perquè pugui tornar a Déu.

Què esperaria d’aquest aniversari dels 800 anys?

Que no ens quedéssim només amb la commemoració. És molt fàcil fer actes, exposicions, celebracions i fotografies, però el més important és preguntar-nos què significa Francesc per a nosaltres. Si després dels 800 anys continuem vivint igual, sense deixar-nos interpel·lar per la seva pobresa, la seva fraternitat, la seva misericòrdia i la seva radicalitat evangèlica, ens haurem quedat només amb l’aniversari.

I què hauria de significar, en aquest sentit, la celebració de la Sagrada Família del 3 d’octubre?

Pot ser una ocasió molt bonica per donar a conèixer Francesc i el franciscanisme, però cal que el contingut vagi més enllà de l’acte. Una celebració multitudinària té sentit si ajuda a entendre què estem celebrant. Francesc, precisament, ens recorda que no sempre és la multitud allò que fa créixer una realitat: ell parla de la llavor, d’una cosa petita que es planta, es cuida i va creixent.

Què és el que hauríem de recuperar avui de Francesc?

Sobretot, la confiança en l’Evangeli. Francesc va creure que una vida viscuda amb radicalitat podia transformar una persona i, a través d’aquesta persona, transformar també una comunitat i el món. La seva força no venia de tenir poder, sinó de la seva coherència. I potser això és el que més ens continua interpel·lant 800 anys després.

Si hagués de resumir en una paraula la gran aportació de Francesc, quina seria?

La joia. Però una joia que no té res de superficial. És la joia de la pobresa, de la humilitat, de la mansuetud i de la fraternitat; una joia que passa per la creu i per la resurrecció. Francesc ens recorda que l’Evangeli es pot viure i que, quan realment el vius, pot convertir-se en una font de pau i d’alegria.