(Glòria Barrete –CR) Condensar en unes línies la vida d'una persona de quasi cent anys de vida resulta sovint difícil i incomplet, però necessari. "Als vells se'ns atén poc, tenim la dèria com a societat que fem nosa", afirma el franciscà més gran de la província, Josep M. Valls. L'entrevistem al convent dels franciscans del carrer Santaló a Barcelona, en motiu de la publicació de part de les seves Memòries com a missioner a l'Amèrica Llatina, però en realitat aquesta és l'excusa per conèixer una mica millor què va portar un català de Reus als anys cinquanta a ser missioner.
En Josep M. Valls té ja minvada la salut. Ha perdut oïda i té problemes de mobilitat, però això no l'impedeix atendre'ns i dedicar-nos una estona per fer memòria d'allò que ell va fer i que és exemple del que han fet i fan molts altres religiosos i religioses, donar la vida als altres. Va néixer a Reus i va discernir la seva vocació durant la guerra civil, sent soldat.
Un cop professat com a franciscà, la vida el va portar a les missions. Després d'haver passat set anys a l'Argentina, missionant per una extensió d'uns dos mil quilòmetres, la següent destinació serà el Perú, objecte del seu llibre Memòries que acaba de publicar. El franciscà Luis Arroyo, Vicari Apostòlic de Requena al Perú ve a l'Estat Espanyol pels volts dels anys cinquanta intentant pescar algunes vocacions per atendre pastoralment el seu territori. Troba dos franciscans i cinc Franciscanes Missioneres de la Nativitat de Nostra Senyora , entre els quals en Josep M. Valls, i el novembre de 1959 el convent de Santaló acull la festa d'investidura missional. Un altar portàtil obsequi d'uns sabadellencs, llibres i roba, repartits en dos baguls, va ser tot l'equipatge que va embarcar rumb al Perú.
"Al principi érem molt pobres però posteriorment ens vam poder fer una casa d'estil modern i les monges també, el llibre recull el canvi de barraca a casa". Les monges eren franciscanes Missioneres de la Nativitat de Nostra Senyora, les va cridar el bisbe que buscava missioners. Portaven la part de les escoles i de la posta sanitària. En aquell territori ni un metge, els indígenes s'havien de fiar del ragatón, "i aquell pobre home amb herbes mira d'arreglar alguna cosa, però segons deien les monges, mata més gent que no pas cura".
Com es va fer frare?
Tenia una germana que era molt franciscana i visitava un convent de monges clarisses a Reus. Finalment ella es va fer monja i em donava revistes sobre Sant Francesc. La meva vocació, però, va sorgir en plena guerra civil a Agramunt sent soldat. Estàvem a Berga i ens van portar un got de vi, cosa que no feien mai, i vaig pensar que potser el Nadal era a prop. Ens van portar a tots en camions a Agramunt. Jo estava a transmissions i no portava arma. A Berga havíem instal·lat telèfons a totes les companyies del nostre batalló, però a Agramunt no teníem res de res. L'únic sistema era el vell, agafar el parte que donava el capità de la companyia i portar-lo al batalló, i del batalló a la companyia. Però això era molt a prop del front, a pocs metres, i portant aquell paperet vaig estar tot el dia sentint xiular les bales, per aquí, per allà... però ho havia de fer.
Cap bala el va tocar?
Cap bala em va tocar, ni mort ni ferit. Això per què serà? vaig pensar; Déu volia que fos missioner. I allà van començar totes les meves aventures de missions a Amèrica del Sud.
Comença així el seu procés vocacional?
Començo a estudiar al seminari de Tarragona, les matemàtiques durant quatre anys les vaig fer per lliure, i les de Filosofia intern al seminari. Vaig escriure al provincial dient-li que estava estudiant allà i que em volia fer franciscà. Ell em va dir: 'acaba el curs i quan l'acabis vine'. Vaig acabar el curs i em van portar a fer el noviciat al seminari de la Bisbal i després vaig acabar la carrera a Berga.
Comença la seva etapa com a missioner a l'Amèrica Llatina a l'Argentina
Missionàvem a diferents pobles de l'Argentina. Hi ha bons cristians, bons catòlics, una mica de tot. Nosaltres hi vam viure molt bé. Ateníem els indis Chames, parròquies argentines i els indis Coyes.
Expliqui'ns com són aquests indígenes
Els indis Chames estan dins la selva, en regions de rius afluents de l'Ucayali. Tenen llengua pròpia i envien els fills a l'escola on hi ha una mestra, bilingüe, per educar bé els petits. Com que han estat foragitats dels altres indígenes civilitzats, s'han espavilat i tenen bona agricultura i ramaderia. D'acord amb la mestra els vam portar la Mare de Déu de Fàtima, que van adornar molt bé. Vam fer alguns baptismes.
I els indis Coyes?
Viuen dins la selva nord argentina. Han edificat els pobles al cim d'uns turons on han construït una esglésies petites amb pedres, perquè fa molt fred. Dins la selva hi ha poca agricultura. Viuen dels animals i compren i venen a les fronteres. No hi ha cap carretera, tot són caminets per anar amb ruc. Són molt devots i venen a missa i a rebre els sagraments.
Després de l'Argentina torna a Catalunya i demana tornar a missions?
Sí. Quan el Vicari de Requena -Perú- va demanar missioners per anar-hi no m'ho vaig pensar gaire.
Què recorda a l'arribar allà?
Et llegiré un fragment de les Memòries. "Gener de 1960. Això és veritablement 'un altre món', estem separats de la civilització i del progrés. Ací hi estem ubicats voluntàriament, enmig de la natura, per satisfer la fam de Déu i de la Veritat de les persones que hi viuen. Les Missions per a nosaltres no són ara quelcom idealitzat, com les aventures que es llegeixen en llibres i revistes. Són, ara i aquí, un lloc concret real, visible i tangible, amb carència de comoditats, i víctimes de la gran calor i de l'hostilitat dels petits insectes, que els franciscans anomenem poèticament 'germans'."
Per què un català fer-se missioner?
Sóc de família catòlica, he rebut els sagraments del baptisme, comunió i confirmació, això et prepara ja per alguna cosa. Després vaig ser soldat i posteriorment em vaig fer frare franciscà, i el franciscà és missioner per naturalesa. Entremig dels viatges a Amèrica treballava també aquí a Catalunya.
Quan s'acaben les missions allà?
L'any 1975 va ser l'any definitiu, vaig haver de retornar perquè ja era gran. Vaig estar a Sabadell, vaig escriure uns llibres i aquest de les Memòries. Allà teníem parròquia i col·legi. Al principi feia de mestre a l'escola perquè no en teníem, i ajudava a la parròquia. També feia de cronista del convent de Sabadell.
Què és per a vostè Sant Francesc?
El nostre pare, el nostre fundador, significa l'esperit de pobresa i d'apostolat.
Com es fa això aquí?
Doncs bastant malament, però com no és fàcil hi ha feina per fer. No tots els frares tenen esperit missioner ni tots els capellans.
Vostè és jubilat ja
Hauria de ser-ho, sí, però encara no perquè escric llibres.
Vostè és el degà de la província franciscana de Catalunya. Com entén la vellesa?
Als vells se'ls atén poc, a tot arreu, no parlo dels franciscans; tenim la dèria que els vells fan nosa i els treuen, i val a dir que els vells estan marginats. Penso que la gent gran el que fa amb la família és molt important. Sovint els pares no es cuiden gaire dels fills i són els avis qui recullen els nets a escola i els ajuden amb els deures.
Vostè ha escrit les seves memòries. Ens cal a tots mirar enrere?
És important repassar el que hem fet, bo i dolent. Cal donar gràcies a Déu pel que hem fet bé i demanar perdó per tot allò que no hem fet ben fet.
Què li queda per fer a la vida?
Penso que ja no queda res! Procuro ser bon germà i fer la feina que he de fer. A la taula tinc un munt de llibres i segueixo llegint.
Vostè ha estat feliç?
Sí. He treballat molt i he estat feliç. La gent no sempre ha respost però la majoria sí. El fet de conèixer aquells indígenes que estan abandonats i et rebien amb els braços oberts, et fa conèixer l'amabilitat i quedar-se amb una bona idea de tots els indígenes que he vist. Gent pobra, pobríssima, que amb prou feines tenen res i t'ho donen tot. No em puc queixar.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.