Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Aquest dilluns Salvador Cardús va llegir un text escrit el 1961 pel seu oncle Josep Cardús i Grau, rector de Santa Coloma de Marata i de Sant Mamet de Corró d'Avall, en ocasió del seu funeral. Mossèn Cardús, mort la vigília de Tots Sants, va demanar al seu nebot que en llegís un fragment concret, que parla de l’estima a les persones. La celebració, que va tenir lloc a la parròquia de Marata, va fer evident l’esperit de comunitat que Cardús havia dinamitzat al llarg dels anys. Reproduïm el text a continuació:

Mossèn Josep Cardús, 1 de novembre de 1961, sobre la parròquia de Marata:

Amics del Centre d’Estudis: No crec que us arribi a sorprendre massa si el rector de Marata us entreté aquest vespre parlant-vos del seu poble, de la seva parròquia, de Marata.

Tot i mantenir-me fidel al sentit crític i al rigor que exigeix la història, us diré, de bell antuvi, que si parlo de Marata és per l’amor que li tinc, és perquè l’estimo.

Marata encara em fa il·lusió: hi porto quatre anys, i mentiria si us digués que ja en tinc prou, que n’estic tip. Per això, sempre me n’he sentit profundament, quan algú m’ha preguntat fins quan m’hi estaria, o bé m’ha donat a entendre que ben mirat era perdre una mica el temps, que no feia precisament per a mi, o que em privava de feines més importants. M’ha dolgut, perquè totes aquestes expressions ignoraven una cosa que en la meva vida ha estat fins ara essencial: l’estimar.

Les circumstàncies especials, molt especials, que van dur-me a Marata, no van entorpir pas aquest amor inicial. Ara recordo els projectes, innombrables, diversos, que jo acaronava i eren de conversa amb els amics: i encara no sabia ni on queia, ni com s’hi anava, ni quanta gent hi havia, ni com eren. No en sabia ni la geografia, ni la fesomia, ni la història ni res.

Jutgeu una debilitat estimar les coses abans de conèixer-les? Aquesta és una de les lleis fortes de la vida. Cap dels pares, de no ser desnaturalitzat, espera per estimar els propis fills tenir-ne d’ells una fitxa prèvia, ben completa i detallada. Saber que hi és, que s’està fent, que és obra seva, és més que suficient. I afegeixo que si el fill ve és perquè se l’estima de molt abans i s’accepta com sigui, sense saber-ne en aquest moment encara res de res.

Doncs bé, volia que ho sabéssiu: a Marata hi vaig anar enamorat, i encara em dura l’enamorament. No deu ser pas prohibit al sacerdot d’enamorar-se, oi? Per ara, no tinc consciència de que això sigui un manament. Cal que us ho confessi: ésser sacerdot, mai m’ha significat una excusa per estimar menys. Si de vegades no ho he fet, no ha estat pas perquè me’n privi el sacerdoci, sinó exclusivament perquè també soc egoista.

I tot això, amics, fa al cas. Volia que comprenguéssiu com poden anar plegats la història i l’amor, el rigor científic i el to emocionat i vibrant. Com no desmereixen gens un de l’altre.

Una persona, un poble, avancen pel camí del progrés a proporció de la descoberta que fan de si mateixos. Quan s’han trobat o si voleu quan s’han retrobat, quan han pres el seu viure seriosament.

La Parròquia de Santa Coloma de Marata de Les Franqueses de Vallès, pel Membre Numerari Mn. Josep Cardús i Grau, prevere
A la Casa de Cultura Sant Francesc, de la Fundació P. Maspons i Camarasa, 1 de desembre del 1961.