Les jornades Gatzara porten un cant sufí a una de les esglésies més antigues de Barcelona

(Miquel Codolar –CR) L’antic monestir benedictí de Sant Pau del Camp de Barcelona ha acollit aquest dimecres un cant musulmà sufí. Sis homes vestits de blanc asseguts davant una creu i sota la mirada atenta de l’escultura del sant que dona nom al temple han interpretat una pràctica de meditació. Ha estat en el marc de les segones jornades Gatzara, impulsades per la Fundació Bayt al-Thaqafa, que aquesta setmana reflexionen sobre els lligams entre la cultura àrab i la cultura catalana.

Entre la cinquantena d’assistents que seien als bancs de l'església romànica, poques persones entenien la lletra que durant mitja hora ha interpretat el grup de cant sama’a Al-Wasl. Aquesta pràctica “convida a l’escolta més oberta, original i atenta possible”, segons els organitzadors. A primera fila, la psicòloga Roser Tordera, sempre amb un somriure serè, es concentra tancant els ulls. Moments abans ha explicat que meditar és anar retirant les capes d’allò que no som, buscant allò que som profundament. Ha dit que parlar d’espiritualitat estava molt bé, però que cal practicar-la en la vida quotidiana, meditant.

Al seu costat seia l’Arnau Oliveras, un convers a la fe musulmana, per qui meditar permet “tenir present la realitat que se’ns escapa”, segons ha explicat. “Els musulmans tenen un mètode, pràctic, senzill i eficaç. Cinc vegades al dia paren el món i per uns minutets s’agenollen, fan prostració, posen el front a terra i després tornen a recuperar la seva vida quotidiana. El sufisme i l’islam ens proposen que integrem les pràctiques espirituals en la nostra quotidianitat”, ha dit.

Enmig de l’activitat, darrera del temple, dues amigues s’han posat a aplaudir el ritme del cant. Estaven “emocionades”, segons elles mateixes han explicat al final. L’Amira és enginyera de telecomunicacions i treballa en una consultoria, mentre que la Fadua, enginyera naval, està al port. Elles sí que sabien el contingut del que s’estava cantant. Han explicat que les lletres repetien que Al·là és l’única divinitat i que el profeta Mahoma és el missatger de Déu, entre altres expressions similars.

“Em sembla preciós, és una forma de convivència”

Per l’Amira el sunnisme és un estil de vida. “És aquesta connexió amb tot, amb Déu, amb mi mateixa, aquesta força per aixecar-me cada dia, per ser millor persona, i és també un orgull i una responsabilitat, com el fet de portar el hijab per representar sempre la meva religió”, ha dit.

Estaven contentes per haver presenciat el cant del sama’a en una església catòlica. “Significa molt, em sembla preciós, és una forma de convivència... al final l’islam o el cristianisme no deixen de ser diferents camins amb un únic fi, i una església és una casa amb molta veritat, amb molta llum, i on hi ha Déu, i em sembla genial”, diu l’Amira. La Fadua va més enllà: “Connectar amb totes les religions és el que necessitem fer, perquè surten de la mateixa font, i si féssim això en la vida real no hi hauria guerres ni odi”.

Les Jornades Gatzara les organitza la Fundació Bayt al-Thaqafa i plantegen activitats per “reflexionar sobre el pòsit de tradicions, receptes, sons i paraules amb segell arabomusulmà”. Un espai de reflexió sobre islamofòbia el dimarts a l’Institut Europeu de la Mediterrània ha donat el tret de sortida a les jornades.

Entre les activitats, aquest dijous hi ha hagut un cinefòrum als Cinemes Girona amb la pel·lícula Mothers, i divendres hi ha previst un taller de rap. El dissabte al matí es podrà fer un tast de la millor gastronomia àrab i a la tarda s’ofereixen dues rutes àrabs pels carrers de Barcelona. A més, fins a finals de juny hi haurà activitats paral·leles per visibilitzar tot el que comparteix la cultura àrab i la catalana.

Oració musulmana, pregària cristiana i meditació introspectiva no són el mateix, però aquest dimecres l’església de Sant Pau del Camp ha aconseguit que d’alguna manera es trobessin durant una estona. “No us emmotlleu al món present, deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior”, va deixar escrit el mateix sant Pau a la Carta als Romans. Una frase coherent amb tot el que s’ha viscut dimecres entre aquelles parets del segle X que porten el seu nom i que potser es pensaven que ja ho havien vist tot.