(Ramon Bassas - CR) "Si he de triar em quedo amb la música amb la que ens ho hem passat més bé i que fa més estiu” —comença— “i no tinc cap dubte en quedar-me en el món de la salsa i la rumba que fan olor de festa major de barri”. No hem coincidit mai amb en Jordi Llisterri ballant en una festa major, però sí ballant-ne unes quantes a Catalunya Religió, portal que dirigeix des de l’inici i del qual avui farem una excepció i no en parlarem. Has dit salsa? “Sí, en aquest gènere, a través de l’imprescindible Orquestra Plateria, arribem a Rubén Blades. I no al seu ‘Pedro Navaja’, sinó amb el ‘Padre Antonio’ en directe amb Son del Solar” —continua—, “encara que ens costaria de superar l’àlbum en directe de la Fania All Star Yankee Stadium (V.II) de 1975 amb l’explosió de Celia Cruz i la Bemba”.
Però la cançó que ens proposa, i amb la que tanquem la sèrie Com sona l'estiu, és d’en Peret, “un personatge discutible i fascinant pels orígens humils, l’èxit amb la cançó més burra de la història, la seva incursió evangèlica, la seva evolució política... I artísticament sobretot el seu retorn visualitzat en els Jocs de 1992 al costat d’hereus evolucionats com Los Manolos o Los Amaya”. A més, és de Mataró, afegeixo, que és el que diem sempre els de Mataró als sis minuts exactes de qualsevol conversa.
A en Jordi li ha costat triar-ne una. “El borriquito, Una lágrima, Tracatá, El mig amic, Canta y sé feliz, Lo mato, Es preferible reír que llorar, Yo te daré... una llista immensa que als anys 90 va saber reinterpretar, treure-li caspa i sumar-hi nous èxits com el gairebé himne Gitana Hechicera.” I abans de fer-ho, ens diu que, a banda de fer festa, el que més l’ha fascinat d’en Pere Pubill són les lletres. “Una barreja d’absurd (si fulano fuese mengano), nostàlgia (enredant per allà / i enredant per aquí / d’aquesta manera em va pujar a mi), reivindicació (que pongan el pan barato / que sino los pobrecitos pasamos muy malos ratos), o humor (me invitaron a un selfservice / a comer lo que quisiera / y el dueño me hizo un regalo / para que nunca más volviera)."
Així… quina cançó tries? “Trio ‘El Muerto Vivo’, l’exemple de tot això que t’he dit… No és original de Peret, però ell la va universalitzar. És la mostra com d’un tema tronat dels anys 60, pot tornar a la vida, i d’on n’han sortit tot tipus de versions”. És com si la cançó també digués que no era morta, sinó de parranda,oi? “Ben bé. Peret és una filosofia de vida i una diversió sana”.
En Jordi diu que una actuació amb Peret, si pogués ser, seria una gran manera de celebrar els deu anys de Catalunya Religió. “Haurem de pensar en una altra cosa”, fa. Sobre Catalunya Religió només vol afegir el comentari que "és la millor feina que he tingut al llarg de la meva vida". La resta d'agraïments se'ls guarda per la celebració dels 10 anys que ara s'iniciarà.
Aprofitem per navegar amb la seva carpeta personal de música, que qualifica de “bastant eclèctica i que anat evolucionant”. Té a veure amb el lloc, d’entrada. “Certament, per treballar a l’ordinador, la majoria de vegades acaba caient una òpera. Amb els anys, i com a aficionat sense coneixements, he anat fent una maduració habitual que de Mozart et porta a Verdi, i passant pel barroc, de Verdi a Puccini, i finalment a Wagner, on descobreixes que amb la música ja està tot inventat. A Wagner és on estic ara majoritàriament, buscant l’Or del Rin o amb Tristany i Isolda, quan escric o buido correu electrònic”. Bé, tot i que Wagner no és de Mataró.
“Tot i això” —afirma ignorant el meu comentari— “si per alguna cosa pactaria amb el diable, seria per haver assistit a la representació de La Traviata de la Callas amb Alfredo Kraus el 27 de març de 1958 a Lisboa. Com també pactaria perquè les versions remasteritzades no eliminessin l’entusiasme desbordat dels aplaudiments o les entrades de l’apuntador que se senten de sotaveu en la gravació original”. Des d’aquí, en Jordi reconeix “algunes excursions” al rock simfònic de Pink Floyd, arribant fins a Queen, Prince, UB40, James Brown, Tom Waits. O Nina Simone, el seu insuperat Emergency Ward! (de fet, en general m'agraden les cançons que diuen Al·leluia”. No tot és el lloc des d’on l’escolta. “Per moments neuròtics Philip Glass, i quan em poso catòlic, l’Oratori de Pau i Fructuós de Miserachs”.
Ara obrim la subcarpeta d’"activitats manuals, jardineria o bricolatge”, diu. “Aquí és on la Nova Cançó hi té plaça reservada, amb Sisa al capdavant i, darrerament tornant a Lluís Llach”. L’autor de La gallineta és el cantant més citat en aquestes entrevistes. Finalment hi ha el conjunt de músiques que es reserven a un clàssic: el cotxe. “Superada feliçment l’etapa infantil, l’òpera ha estat impossible que hi entrés; en canvi, els grans èxits dels viatges familiars són els monòlegs d’en Capri i la Trinca. Això si que adoctrina, i no l’escola catalana. Perquè darrere de les lletres i textos hi ha realment una manera d’entendre el món que s’ha transmès de generació en generació. El Savis de Capri és tota una declaració d’intencions”. Per acabar, “el cotxe també m’han facilitat no perdre el gust pels èxits més recents que aporten els fills (Malamente, tra, tra)”. De Llach a Rosalía. Hi ha futur.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.