Jordi Bertomeu: “No hi ha cap evidència que el celibat causi alguna addicció sexual desviada”

(Jordi Bertomeu-Congregació per a la Doctrina de la Fe. Revista Palabra. Traducció: Documents d'Església) De 2001 a 2019, la Congregació per a la Doctrina de la Fe ha tractat uns 6.000 casos d'abusos sexuals de menors comesos per clergues, és a dir, aquells que han estat denunciats per les víctimes davant les autoritats religioses. Es tracta de casos que haurien succeït en els últims 50 anys referents als delicta graviora: un dels delictes més greus que es poden cometre en l'Església.

Una greu crisi eclesial

6.000 casos són molts, un nombre excessiu que ens avergonyeix com a cristians i particularment com a sacerdots. Però si comparem aquests números amb els que ofereixen les institucions estatals, els casos de sacerdots pedòfils serien menys del 3% dels denunciats davant les autoritats civils. Caldria considerar també que el nombre de sacerdots a tot el món està al voltant de 466.000 (diocesans i religiosos) a més de diaques i bisbes.

D'una banda, aquestes dades estadístiques, senzilles i fins a cert punt incorrectes, ja que cap institució estatal o eclesial no compta amb dades estadístiques conclusives, no permeten sostenir certes afirmacions destinades a provocar el pànic social i el descrèdit de l’Església, estigmatitzant injustament el grup social dels clergues.

En les últimes dues dècades, hem assistit amb dolor, particularment en algunes regions del món catòlic, a un tracte indigne, impropi, desconsiderat i fins vexatori dels sacerdots pel sol fet de ser-ho. Alguns mitjans de comunicació han tractat de manera irresponsable el fenomen dels delicta graviora amb menors. De fet, no han considerat que promoure la persecució indiscriminada del grup social dels clergues o la desconfiança cap a qualsevol sacerdot pel mer fet de ser-ho només contribueix a l'increment del descrèdit d'altres instàncies rectores en la societat com el dels polítics, els economistes, els financers i banquers, els militars i fins els mateixos comunicadors i periodistes.

Els ciutadans madurs i responsables es neguen a deixar-se manipular impunement i saben distingir el cas particular del cas general: l'existència d'un clergue pedòfil no implica necessàriament que els sacerdots i diaques de la meva parròquia, del centre de Càritas de la meva ciutat o de l’escola dels meus fills, no siguin fidels a les seves promeses sacerdotals, particularment la del celibat viscut en castedat perfecta. A més, si el 73% dels abusos sexuals de menors semblen donar-se en l'àmbit familiar (Francesc, Discurs final, Encontre La protecció dels menors en l'Església, 24-II-2019, nota 6), no per això es pot afirmar que "ser pare o ser mare predisposa a l'abús". Aquests casos solen ser molt mediàtics a causa del paper social dels implicats, ja que els clergues es presenten com a instància social moralitzant. Per això, principalment perquè es tracta d'una qüestió de justícia amb les víctimes, però també per l'escàndol que provoquen aquests casos, l'Església té un greu deure de gestionar correctament l'actual crisi dels abusos, aplicant amb severitat les normes emanades pel Suprem Legislador sobre aquest punt.

Però aquesta actuació seria absolutament insuficient si no s’implementessin totes aquelles decisions necessàries per prevenir aquests casos. Davant les dades esgarrifoses que ens proporcionen institucions públiques respectables en aquesta matèria (per exemple, segons l’ICMEC, un de cada deu nens patiria abusos sexuals; segons UNICEF, en un estudi fet a 28 països emergia que nou de cada deu noies han estat forçades a mantenir relacions sexuals amb algú de la família), l'Església té el deure de protegir els més febles i, per tant, de ser un espai absolutament segur per a la infància i la joventut.

Sacerdots sota sospita

Encara que per desgràcia, en totes les classes socials, professions, grups ètnics i, per descomptat, religions, es dóna el fenomen dels abusos de menors, els sacerdots catòlics són vistos o fins i tot són tractats cada vegada més com "sospitosos" d'haver comès aquest horrible delicte. Algun sacerdot m'ha narrat que li és molt difícil caminar amb clergyman per alguns barris de la seva ciutat. El mateix m'ha passat en arribar a un determinat aeroport, durant una missió oficial: vaig observar amb estupor que l'ús allà del vestit clerical comportava ser identificat com a pertanyent a un grup social tendencialment perillós: juntament amb el meu acompanyant, arquebisbe, no sols vam ser interrogats amb més insistència que altres turistes allà presents, sinó que fins i tot vam ser sotmesos a una revisió telemàtica més exhaustiva, per si tenia antecedents penals.

Entre la negació i l'alarmisme, cal que tot el poble de Déu assumeixi com a tasca prioritària la gestió del problema dels abusos sexuals de menors comesos per clergues així com la seva prevenció, sense por a plantejar cap pregunta, per espinosa que sigui.

Reprenent un estudi de T. Plante, crec que seria convenient abordar sense acritud ni postures ideològiques, sinó amb equilibri i decisió, la qüestió del celibat en referència als abusos sexuals comesos per clergues.

El celibat dels sacerdots, causa del problema?

No hi ha cap evidència que el celibat sacerdotal causi directament alguna addicció sexual desviada, tal com demostren els casos d'homes o dones que, per circumstàncies de la vida, han de viure com cèlibes.

A més, el celibat mai no ha estat considerat com un paràmetre rellevant per identificar els abusadors. Més aviat, la major part de abusadors són homes casats. Els sacerdots, homes majoritàriament cèlibes (si s'exclou als sacerdots catòlics de ritu oriental i altres excepcions, com els sacerdots de l’Anglicanorum Coetus, ex-pastors protestants) se solen caracteritzar i es recorre a ells, precisament, pel seu equilibri psicològic, per la seva disponibilitat i generositat desinteressada envers tothom, no sols els fidels catòlics.

Fent de la seva vida un do absolut amb un cor indivís, viuen amb més radicalitat el mandat de l’amor quan se les heuen amb situacions adverses, particularment en les nostres societats occidentals secularitzades. Es pot afirmar sense cap mena de dubte que la major part de sacerdots són gent equilibrada, feliç en el seu lliurament incondicional, perpetu i, sobretot, lliure de tot lligam social o afectiu que li impedeixi llançar-se amb decisió a la missió.

El celibat sacerdotal, factor de risc?

Segons alguns, en una societat sexualment desinhibida i erotitzada fins al paroxisme, amb nombrosos casos d'addicció a tota classe de pornografia i desviacions sexuals o parafílies, el celibat sacerdotal seria una opció de vida perniciosa. Segons aquesta teoria, amb una perpètua autocensura del desig sexual, el sacerdot acabaria desenvolupant problemes psicològics relacionats amb la immaduresa que, en alguns casos límits, derivarien en comportaments pedòfils.

Tanmateix, les dades que ofereixen altres esglésies cristianes i no cristianes, sense ministres sagrats cèlibes, desmenteixen aquesta afirmació. Així, per exemple, la Unity Church d'Austràlia, amb 240.000 membres, sense jerarquia i amb clergat masculí i femení casat escollit democràticament, ha estat notícia recentment pels seus 2500 casos d'abusos de menors. Aquestes dades contrasten amb els de l’Església catòlica, amb 466.000 sacerdots i 6.000 casos denunciats davant la Congregació per a la Doctrina de la Fe.

El celibat sacerdotal, estil de vida perniciós?

El celibat assumit responsablement com a donació perpètua, no sols no és un estil de vida perniciós, sinó que per la seva component notòriament ascètic, constitueix una lluita que purifica els afectes i els sentiments. Com a tal, és una ajuda preciosa per a la maduració d'aquells que han rebut la vocació ministerial sacerdotal.

El celibat converteix el sacerdot en un "atleta" de Crist, entrenat diàriament des del seminari no per lluitar inútilment amb les pròpies forces, sempre limitades, sinó per ser conscient de la vida de Gràcia que es desenvolupa en ell malgrat la pròpia indignitat i fragilitat. En un món mercantilitzat, on tot té un preu, el sacerdot s'exercita diàriament en el lliurament gratuït per dir als seus germans cristians que tots som un do de Déu, que el veritablement important no té preu, que la vida que mereix ser viscuda és la que es lliura amb generositat.

El celibat sacerdotal, afavoreix els abusos?

Segons una teoria avui molt difosa, la llei del celibat apareixeria al s. XII per així controlar millor l'economia de les diòcesis que, altrament, estarien en mans de famílies "clericals".

Els estudis històrics de cardenal A. Stickler o d'H Jedin han demostrat no solament l'origen evangèlic del celibat, sinó el seu immediat desenvolupament teològic ja en pares de l’Església de la talla de Climent de Roma i Ignasi d'Antioquia, tots dos del s. I. El cànon 33 del Concili d'Elvira (s. IV), no inventa una "llei del celibat" fins llavors inexistent en la vida de l’Església, sinó que va ser la resposta a una necessitat d'aclarir algunes situacions de fet sorgides després de la desorganització pròpia del temps de les recurrents persecucions martirials. La posterior reforma gregoriana del s. XI i les disposicions sobre el celibat el 2n concili del Laterà (1139) tampoc no s'entendrien sense considerar-les com un retorn a les arrels per fidelitat a l'Evangeli de Jesucrist.

Si la vivència del celibat ha estat sempre contracultural, també ho és avui encara més amb independència de la crisi actual dels abusos sexuals de menors comesos per clergues. La nostra societat necessita molts joves que mostrin a tothom la bondat de viure un amor veritable, cast i lliure. Viure la consagració com una "unció" i no una simple "funció" estimula tothom, particularment els qui han rebut la vocació matrimonial, a lliurar-se sense defallir tot i les dificultats quotidianes. Els sacerdots són cridats, per tant, a lliurar-se amb un amor totalitzant per a ser "signes" d'un amor més real que qualsevol utopia: respecte a això, essent l'ordenació un lliurament per a tota la vida, cap església, ni tan sols les orientals, casa aquells que ja són clergues.

Impediment per ordenar dones o homes casats i així acabar amb la pedofília?

Amb independència d'altres circumstàncies i arguments que han emergit en el recent Sínode per a l'Amazònia, en les últimes dècades s'està advocant amb una certa insistència en la necessitat d'ordenar homes casats o fins i tot dones per "normalitzar" el sacerdoci en una societat democràtica i igualitària.

Particularment, s'advoca per posar fi al celibat masculí com a factor clau en la lluita contra la pedofília: aquesta presumpta "normalització" de la vida del sacerdot acabaria presumptament amb els delicta graviora ja que el sacerdot ja no necessitaria practicar sexe amb menors. Aquesta conclusió no presenta cap connexió lògica amb el problema que aquí tractem: no hi ha cap dada científica que demostri que una vida matrimonial posaria fi al comportament desviat d'aquests pocs sacerdots amb aquest trastorn sexual (considerant a més com resulta denigrant per a molts fidels considerar la vida esponsal com una teràpia i no com una autèntica i pròpia vocació). Tampoc no hi ha cap dada científica que demostri que els homes pedòfils es controlen millor en companyia de dones que, d'altra banda, també poden ser al seu torn pedòfiles (alguns sociòlegs parlen del 25% dels casos).

El celibat sacerdotal, causa d'homosexualitat i, per tant, de pederàstia?

Recents dades estadístiques observades en tractar els diversos casos d'abusos sexuals de menors, encara molt parcials i científicament poc sòlides, permeten però alertar sobre l'alt nombre de menors de sexe masculí abusats per sacerdots (al voltant d'un 80%; insistim, sempre segons les escasses dades de què disposa la Congregació per a la Doctrina la Fe, la competent per tractar aquests delictes). Es parla fins i tot de tres vegades més probabilitats de cometre el delicte de pedofília entre sacerdots homosexuals.

Respecte a això, davant d'algunes posicions interessades i fortament marcades per una determinada posició ideològica ultraconservadora, cal afirmar que no hi ha relació directa entre homosexualitat i pedofília o entre aquesta última i un "estil progressista" de clergat. Des d'un observatori privilegiat com és aquest Dicasteri, es pot afirmar que el fenomen de l’homosexualitat no s’interessa per estils clericals, ja que afecta tant a sacerdots de caràcter "tradicional" com a d’altres de caràcter més obert o "progressista" (malgrat el desencert d'aquests qualificatius). D'altra banda, afirmar la connexió directa de l’homosexualitat amb la pederàstia a partir de les dades abans subratllades, no solament comporta la comissió d'una gran injustícia, sinó la criminalització d'una determinada identitat sexual.

Més aviat, només és possible afirmar que una certa subcultura homosexual pròpia d'alguns grups clericals i present en certs seminaris o noviciats, amb la consegüent tolerància cap als comportaments homosexuals actius, pot arribar a derivar en la pederàstia. Són situacions que mereixerien més atenció per part dels pastors, que compten amb els mitjans pastorals i disciplinaris per convidar amb l'exemple, la paraula i fins i tot la coacció a una vida casta que no suposi un perill ni escàndol per al mateix sacerdot i per a la Església.

El celibat sacerdotal, s’"aprèn"?

La crisi dels abusos sexuals comesos per clergues ens ha situat, de manera gairebé traumàtica, davant d'un gran repte formatiu no sols en els seminaris i noviciats, sinó en els mateixos presbiteris. Cal tornar a plantejar-nos què és i com vivim l'amor en les nostres vides, del qual Déu ens omple o com l’hem de comunicar als altres. Atents a la seva crida, ja que ens promet fidelment, malgrat les nostres infidelitats, aquella plenitud que el cor anhela, haurem també estar atents a no cedir als instints, en un camí "de purificació i maduració, que inclou també la renúncia" ( Benet XVI, Deus charitas est, n. 5). Per això, caldria promoure de nou i treballar amb atenció hàbits sans i equilibrats entre els seminaristes, novicis, diaques i sacerdots, en un estil de vida masculí, fort i madur, plenament inserit en famílies amigues, parròquies i moviments.

Un clergue madur és, essencialment, una persona lliure, desitjosa de fer créixer harmònicament les seves diverses dimensions que el constitueixen: la intel·lectual, l'espiritual, l'afectiva i la social. En lloc de censurar el desig, és una persona que se sap capaç d'estimar i de romandre en l'amor, pujant així, gradualment, en un camí de perfecció fet de renúncia i curació. Per això cal privilegiar una formació integral que promogui la recerca apassionada de Déu ("el pastor bo ancorat en la contemplació": sant Gregori el Gran, Regla Pastoral, II, 4) sense oblidar la renúncia i el continu do de si mateix fins a les realitats més trivials del dia a dia.

D'altra banda, davant d'un món fracturat i individualista, el bisbe o jerarca hauria de treballar com a gran prioritat pastoral la vivència en el seu presbiteri d'una espiritualitat de comunió sòlida: més enllà d'una predisposició superficial a acollir tothom, es necessita un sacerdot capaç de viure la solitud com a moment de gràcia i de maduració, integrant l'agressivitat i mantenint per molt de temps relacions sanes amb gent adulta.

El celibat sacerdotal en el qui s’està formant per a la vida ministerial, element clau en la prevenció?

La lluita contra la pederàstia no únicament hauria d'incidir en la gestió amb severitat dels abusos sexuals ja comesos. De fet, aquesta lluita seria infructuosa si no es treballés de manera particular en la prevenció entre aquells que s'estan formant per a la vida sacerdotal.

En primer lloc, cal que els ordinaris i els jerarques es preguntin sobre el perfil de l’apòstol consagrat que la seva Església particular i els instituts de vida consagrada necessiten en el futur a mitjà i a llarg termini: l'actual escassetat vocacional ¿permet que s'ordeni "qualsevol" que truqui a la porta? ¿No haurien de ser aquells homes madurs que es caracteritzen per ser "segons el cor de Déu"? D'altra banda, ¿no s'hauria de ser més seriosos en escollir els candidats i els qui els formaran? No s'hauria d'estar atents a la seva evolució afectiva i sexual durant el temps de formació, fins i tot amb exàmens psicològics periòdics? Un altre problema és el dels candidats "transmigrants", és a dir, les vocacions sacerdotals que han estat expulsats de diversos centres de formació sacerdotals per la seva incapacitat de gestionar correctament la seva afectivitat i són de nou acollits, per l'escassetat de vocacions, en altres seminaris o noviciats.

Finalment, caldria insistir en els candidats al ministeri en el seu futur paper públic i social. Seran referents morals i, per això, hauran d'exercir-lo des del primer moment de la seva formació en un gran autocontrol, amb l'objectiu de no escandalitzar mai o fins i tot allunyar ningú de la fe, el gran do que ens sosté.

"La inhumanitat del fenomen a escala mundial encara és més greu i escandalosa en l'Església, perquè contrasta amb la seva autoritat moral i la seva credibilitat ètica. El consagrat [...] es deixa subjugar per la seva fragilitat humana o per la seva malaltia, convertint-se en instrument de Satanàs" (Francesc, Encontre La protecció dels menors en l'Església 24-II-2019).

Mons. Jordi Bertomeu Farnós és prevere de la diòcesi de Tortosa i oficial de la Congregació per a la Doctrina de la Fe.