Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(GIEC) Del 22 de juny a l’1 de juliol, se celebrarà, en 16 municipis seu del territori de Tarragona, la XVIII edició dels Jocs Mediterranis. Hi formaran part 33 disciplines esportives, 4.000 esportistes de 26 nacionalitats diferents, 1.000 jutges i representants internacionals, 1.000 periodistes, 3.500 voluntaris i més de 150.000 espectadors.

D’altra banda, s’acaba el curs escolar i s’apropa l’estiu i el temps de vacances pels infants, un temps en el qual centres educadors de temps lliure i esplais parroquials dediquen casals d’estiu i uns dies de colònies perquè els infants i joves tinguin un desenvolupament harmònic en l'amor a la natura, el foment de les virtuts humanes i el diàleg permanent amb companys i monitors. Així doncs, amb l’inici de les vacances, l’educació escolar es retira durant un temps i deixa el camp lliure a l’educació familiar i en el lleure.

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar d’aquests temes, així com de les cures pal·liatives, el suïcidi assistit, l’eutanàsia i l’Evangeli de la vida, de les oracions polítiques, del mil·lenari de l’inici de pontificat del comte Oliba com a bisbe de Vic, de l'exhortació apostòlica del papa Francesc Gaudete et exsultate, de l’elogi de la religió i de l’Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes.

L’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, parla dels Jocs del Mediterrani, que enguany se celebren a Tarragona. Diu que “des del 22 de juny fins a l'1 de juliol, les nostres seus i subseus olímpiques acolliran atletes dels tres continents banyats pel mar: estaran representats disset països europeus, dos asiàtics i cinc africans” i que “Tarragona es convertirà aquests dies en la capital d'aquest esforç que posa en relleu les habilitats humanes i la solidaritat fonamentada en la mateixa consideració de tots i en el respecte a unes normes comunes”. Celebra que “Tarragona i poblacions properes acullin aquests Jocs” i desitja expressar la seva gratitud “per als impulsors de la candidatura, tots els qui hi han treballat i en especial als voluntaris que ajudaran a l'èxit d'aquesta convocatòria fent que els nouvinguts es trobin com a casa seva”. Finalment, destaca que “serà important que les instal·lacions inaugurades, després de molts esforços per al seu finançament, quedin al servei de les persones que viuen en aquestes poblacions i els seus barris”.

Dues de les cartes dominicals parlen d’educar els infants en temps d’estiu. El cardenal Joan Josep Omella diu que “la família té com a crida essencial el compromís i la responsabilitat d’educar els fills, en el sentit de conduir-los adequadament vers l’edat adulta” i que coincideix “amb els pedagogs que argumenten que educar significa construir humanitat i conferir un projecte de vida a les persones”. Adverteix, però, que “un projecte de vida requereix esforç i treball” i que “escola i família han de ser capaços de facilitar les eines i recursos que ajudin els infants a cercar el seu projecte vital”. Afegeix que “volem que tots els nens i nenes puguin descobrir que no són aquí per casualitat, sinó que existeixen perquè Déu, que els estima amb bogeria, té un projecte particular i únic per a cada un d’ells”, demana que “aprofitem aquest temps d’estiu per dedicar alguna estona a l’encontre personal i familiar amb el Senyor” i acaba el seu escrit dient que “un aspecte important de l’educació és aprendre a escoltar la veu de Déu, que ens parla en la consciència, en el més profund de la nostra persona”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “també l'Església s'ha preocupat del lleure i abunden parròquies i escoles que mantenen viva la tradició d'educar en aquest àmbit” i que “a més d'encoratjar persones entregades a l'educació i promoure la formació permanent dels educadors, ha elaborat gran quantitat de documents que serveixen de suport teòric i de reflexió pastoral per a tots els membres de la comunitat educativa”. En aquest sentit, ens recomana la lectura d’un petit estudi de la Congregació per a l’Educació Catòlica, publicat a l’últim número de la revista de Càritas Espanyola, amb un títol molt suggestiu: “Educar l'humanisme solidari. Per construir una "civilització de l'amor" 50 anys després de Populorum Progressio”. I resumeix el contingut d’aquest estudi amb els epígrafs en què es divideix: una introducció “en què recorda l'encíclica Populorum progressio en què s'anunciava als homes i dones de bona voluntat el caràcter mundial que la qüestió social havia assumit”, una descripció en els escenaris actuals de les múltiples crisis que travessa el món contemporani, un comentari sobre humanitzar l'educació, el desenvolupament de la cultura del diàleg per afrontar els reptes de la convivència multicultural, el tema “globalitzar l’esperança” i un punt titulat “cap a una veritable inclusió, les finalitats de la integració social”.

Dues de les cartes dominicals parlen de les cures pal·liatives, el suïcidi assistit, l’eutanàsia i l’Evangeli de la vida. L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, continua amb la reflexió aportada pels Bisbes de la Subcomissió de la Família i la Vida de la Conferència Episcopal Espanyola el proppassat mes de maig, sobre les cures pal·liatives, l’eutanàsia i el suïcidi assistit. Concretament parla dels punts 4 al 7 de la Nota, en els quals els bisbes diuen que “l’eutanàsia és aliena a l’exercici de la medicina i a les professions sanitàries, que sempre es regeixen per l’axioma de “curar, almenys alleujar i sempre acompanyar i consolar””, que “cal reconèixer que l’eutanàsia i el suïcidi assistit concerneixen al conjunt de la societat i les seves institucions”, que “el que realment demanen els malalts i les seves famílies és l’ajuda per a assumir els problemes i les dificultats personals i familiars que s’acostumen a presentar en els últims moments de la vida” i que “tot ésser humà és un do que reflecteix el rostre de Déu i que mereix acollida, protecció, respecte i amor”. Finalment, l’arquebisbe Vives demana que ens acollim “a la cura materna de la Mare de Déu, salut dels malalts” i que “defensem la vida i ajudem a mitigar el dolor amb respecte per la dignitat de tota persona”.

El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, se centra en “anunciar la bona nova de la vida, l’Evangeli de la vida”, que “consisteix en l’anunci de la persona mateixa de Jesús, que es presenta a tot ésser humà com “el Camí, la Veritat i la Vida””. Diu que “és possible conèixer la veritat sobre el valor de la vida de l’ésser humà a través de la paraula, l’acció i la persona mateixa de Jesús” i que “al mateix temps, d’aquí brolla el dinamisme que porta a promoure-la, defensar-la, estimar-la i servir-la”. Afirma que “la vida de l’ésser humà és do de Déu, prové d’Ell” i que “per aquest motiu Déu és l’únic senyor d’aquesta vida, l’únic que en pot disposar”. També diu que “la vida de l’ésser humà és quelcom sagrat, i de la sacralitat de la vida en deriva el seu caràcter inviolable” i que “el manament que es refereix a aquest caràcter inviolable de la vida humana ocupa el centre dels deu manaments de l’aliança del Sinaí i prohibeix l’homicidi: “No mataràs””. Finalment, diu que “acollir i protegir la vida és una obligació de tothom i s’ha de practicar sobretot amb la vida que es troba en condicions més vulnerables” i que “la Paraula de Déu ens recorda en moltes ocasions la cura i el respecte que hem de tenir amb les persones que es troben en situació de malaltia o de vellesa”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, continua parlant del tema que va tractar el diumenge passat: les oracions polítiques. Diu que “la virtut més preuada del polític cristià és el do del discerniment”, cita una pregària de David del llibre de la Saviesa (Sv 9), “unes paraules modèliques per a un responsable polític”, una pregària que “traspua humilitat”, una virtut que “rarament es demana a un polític” sinó que “més aviat se li exigeix seguretat, fermesa, domini de la situació”. Afirma que el polític cristià “és savi, no perquè hagi acumulat molts recursos, sinó perquè rep la saviesa de Déu, quan l'ha demanada com un servent, un captaire o un deixeble” i que “es veu a si mateix només com un servidor per a una missió: exercir el poder polític pel bé comú de tot el poble”. Finalment, diu que “el veritable carisma del polític cristià consisteix a saber discernir la saviesa de Déu en allò concret de les vicissituds de la vida social”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, recorda que aquest any, 2018, “es compleixen 1.000 anys de l’inici del pontificat del comte Oliba com a bisbe de Vic” i que “el qui ja era abat dels monestirs de Ripoll i de Cuixà, l’any 1018 inicià el seu servei episcopal a Vic, i ho feu fins a l’octubre de 1046, en què moria a Cuixà”. Afirma que el bisbe Oliba “fou en l’exercici del seu ministeri episcopal un exemple, en aquells moments de transició d’un món a un altre, de saber aportar tota la força de la fe en Jesucrist com a configuradora d’una societat nova” i que “la seva obra fou de recuperació de la llibertat de l’Església i la defensa dels seus drets; així com dels seus deures a favor de tots, especialment dels més pobres i febles”; i destaca “la seva tasca pacificadora, amb la Pau i Treva, en la seva primera formulació feta a Toluges”. Finalment, diu que “hauríem d’aprendre la lliçó que ens ensenya el bisbe Oliba de la confiança en la fe en Jesucrist com a fautora de nova humanitat”. El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, comenta el capítol segon de l’exhortació apostòlica Gaudete et exsultate, en el qual el papa Francesc “ens prevé front a dues actituds que, sota l'aparença de santedat, en realitat suposen als qui es deixen arrossegar per elles un perill per viure un autèntic seguiment de Crist” i “es refereix a elles com a noves formes de gnosticisme i de pelagianisme, que són dos heretgies de l'antiguitat cristiana”. El bisbe de Tortosa afirma que el gnosticisme “era un sistema de pensament segons el qual, la perfecció de la persona és quelcom que s'aconsegueix pel camí del coneixement”, és una “actitud que el Papa qualifica de “superficialitat vanitosa” (GE, 38), i que acaba matant el més característic de la vertadera santedat: la humilitat i la pobresa d'esperit”. I diu que el pelagianisme “pressuposava que la santedat era quelcom que l'home podia aconseguir amb un obrar moral recte per les seues pròpies forces” i que “ens trobem davant l'actitud dels qui viuen un cristianisme amb la seguretat que per ells mateixos poden complir la llei moral, però sense humilitat”. Finalment, diu que “l'essencial en la santedat no és saber més ni pensar que som millors que els altres, sinó viure en amistat amb Déu”, una amistat que és “una gràcia i un regal que Déu ens ha fet i que hem de desitjar per a tots”.

El bisbe de Girona, Francesc Pardo, parla de l’elogi de la religió, títol d’una reflexió que va llegir en una revista sobre la missió de l’Església, la finalitat de la qual “era ajudar a descobrir les aportacions de la religió en la construcció d’un món més just”. Diu que les religions, “quan no són manipulades i instrumentalitzades, fan una aportació important a la societat. Manifesten la dimensió transcendental de cada cultura. Parlen del sentit de l’existència humana. Són importants per a la creació dels valors ètics, ajuden a formar estils de vida i tenen una projecció en la vida pública”. També diu que les religions «no amenacen la convivència» i que el fet religiós “afecta tots els membres d’un grup humà, siguin o no creients, perquè proposa uns valors, unes actituds i uns comportaments que tenen molta repercussió social”. Afirma que la religió “no pot resoldre per si mateixa els problemes econòmics, polítics i socials, però sí que pot aconseguir un canvi de mentalitat, una transformació del cor, una conversió”, que “educa en les actituds ètiques i democràtiques fonamentals”, que “educa en el consum responsable” i “afavoreix i capacita per al diàleg”. Finalment diu que la religió, “si és veritable, sempre afavoreix la pau”.

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, diu que l’Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes de la diòcesi de Solsona, “amb un total de 180 malalts, voluntaris i pelegrins, un any més, i ja en suma 51, juntament amb l’Hospitalitat del bisbat de Vic, es troba aquests dies en pelegrinatge al Santuari de Lourdes de França”, amb el lema guia d’enguany de totes les Hospitalitats del món: “Feu tot el que Ell us digui”, “una invitació de la Mare de Déu a esdevenir una Església en sortida com ens demana el papa Francesc des de l’inici del seu pontificat”. També diu que “el pelegrinatge és font d’aigua fresca i regeneradora com la que brolla a la gruta del Santuari” i que allí un gran nombre de voluntaris “dia i nit no paren de servir als malalts en totes les seves necessitats. Joves i grans, fent tot el que Ell els diu, veuen en el malalt, a Crist mateix”. Així mateix, informa dels tres encontres de convivència i pregària que organitza l’Hospitalitat a més del pelegrinatge amb malalts a Lourdes. Finalment, dona gràcies a l’Hospitalitat pel treball que continua fent i ens demana que ens sentim convidats “a participar de les seves activitats, ja sigui com a malalts o pelegrins, ja sigui com a voluntaris”.