Joan Ramon i Cinca, el capellà lliure i encarnat

(Pepe Rodado / El Pradó) “Els seus nebots i cosins el recordarem sempre com un home bo, amic dels seus amics i compromès amb les persones”. Amb aquestes paraules els familiars pròxims recorden en Joan Ramon i Cinca, capellà del Pradó mort a Bagà el 16 de març, a l’edat de 87 anys.

La seva vida ha estat marcada per una intensa passió per Jesucrist i pel món obrer, per la gent senzilla. Seguint Jesucrist ha volgut viure un procés d’encarnació amb el seu poble. Així es va mostrar amb el seu compromís amb l'Acció Catòlica Obrera, en l'acompanyament de persones i en l'opció de capellà obrer, que es va concretar treballant d'escombriaire i de conserge.

Home d’una estimació profunda i sincera per Catalunya i per l’Església. Gran conversador. De gran sensibilitat literària i gust per l’escriptura. Mestre i referent per a molts militants obrers cristians i per a molts capellans, en una determinada manera d’entendre i viure el ministeri presbiteral de servei al Poble de Déu, i creient ferm en el paper insubstituïble i necessari dels laics en l’Església al servei del món.

Un home lliure i honest, de rialla contagiosa i un xic excèntrica, com contagiosa i un xic excèntrica i provocadora va ser la seva vida. Home bo, amic dels amics i compromès amb les persones i el seu poble des de l’estimació i el seguiment apassionat per Jesucrist. Així es veu repassant la seva biografia.

Marcat pel Padró

Nascut a Barcelona l’any 1929, va ser ordenat capellà l’any 1959, als 30 anys. Del 36 al 39, anys de la guerra incivil, va viure a Bagà, poble d’origen de la seva mare, i al qual ha estat sempre vinculat, i on va voler viure la darrera etapa de la seva vida. Tornat a Barcelona, va cursar estudis a un institut públic on compartí les idees atees. Posteriorment, entra en contacte amb el grup Virtèlia, liderat per mossèn Pere Llumà. Allà va alimentar una profunda adhesió a la fe cristiana i a Catalunya. Cursà estudis de Química a la Universitat de Barcelona i després entrà al Seminari.

A partir del 1959, els seus primers passos com a prevere van estar marcats per la malaltia: va patir tuberculosi durant 18 mesos, els quals va viure entre casa seva i el sanatori, com un malalt entre els malalts, que el va marcà profundament. Durant la convalescència va conèixer el Pradó, associació de preveres diocesans iniciada per Antoine Chevrier a Lió a finals del segle XIX, amb el carisma eclesial de suscitar i formar apòstols pobres pels pobres. Un cop restablert de la malaltia, l’any 1962, anirà a Limonest, prop de Lió, a fer un mes de formació al Pradó.

Des del 63 al 65 va ser director espiritual del Seminari Menor de La Conreria, alhora que inicia la seva tasca com a consiliari de l’Acció Catòlica Obrera (ACO), moviment del qual va ser nomenat consiliari diocesà l’any 1964.

El 1967 va ser regent de la parròquia de Santa Maria del Taulat al Poblenou de Barcelona, any que va fer el compromís provisional amb el Pradó. L’any 71-72 va fer un curs de formació pradosiana, després del qual fa el compromís definitiu amb el Pradó, coincidint amb el final de la primera etapa com a consiliari diocesà de l’ACO.

L'opció de viure com un obrer

L’any 73 va ser nomenat rector de Sant Bernat Calbó, al mateix barri de Poblenou. I de l’any 1974 fins el 77 va ser escollit Responsable del Pradó d’Espanya, que compaginà amb la parròquia. Al final d’aquesta responsabilitat presenta la dimissió com a rector per entrar al treball manual com a escombriaire a la ciutat de Barcelona.

Després d’uns mesos de treball dur canvia de feina i comença a treballar de conserge a l’hospital de l’Esperit Sant, de Santa Coloma de Gramenet. I alhora és nomenat responsable de l’ESMO (Encaminament Sacerdotal en Medi Obrer) dins del Seminari de Barcelona.

L’any 1978 va ser nomenat consiliari diocesà de Barcelona en una segona etapa, fins el 1981, mentre continava en el treball a l’hospital. I va començar a participar de l’equip de capellans obrers de la diòcesi, que va començar a constituïr-se formalment per a participar de l’Assemblea Diocesana, convocada pel cardenal Narcís Jubany.

L’any 1985 va ser rector de Santa Bernardeta, al barri de Torre Baró, fins al 87, que el cardenal Jubany li va demanar anar a Santa Coloma, com a rector de la parròquia de Sant Miquel, al barri de Singuerlín, on viurà amb Lluís Hernández, prevere del Pradó i alcalde de la ciutat. Durant tres anys va demanar a la feina una reducció de mitja jornada. L’any 1990 va dimitir com a rector i es va reincorporar plenament al treball a l’hospital, fins l’any 1994 que es va jubilar laboralment i va anar a viure al pis de la seva família, al carrer Provença. Va començar a col·laborar com a capellà a la Clínica de la Barceloneta, i amb el nou equip de cures pal·liatives.

En aquesta etapa va intensificar la seva dedicació a l’acompanyament de persones sense deixar els grups d’ACO ni el Col·lectiu de Capellans Obrers, al qual ha estat sempre vinculat, fins la decisió d’anar a viure al “seu poble”, a la Residència de Gent Gran de Bagà, on va voler viure la darrera etapa de la seva vida, com un més entre ells. Divendres passat va ser enterrat a Bagà i el dissabte es va fer una missa a la cripta de la parròquia de la Sagrada Família de Barcelona.