(Joan Planellas -Arquebisbe de Tarragona. La Vanguardia) La família és objecte d’una gran esperança en tothom, però avui, al mateix temps, esdevé molt fràgil. Les condicions econòmiques són complicades. La feina sovint dispersa les famílies. L’atur desmoralitza els joves i desestabilitza les llars. Les mentalitats evolucionen. Hi ha noves relacions al si de la família, a banda del nou lloc de la dona en la mateixa família i en la societat. Això fa que parlar de la família actualment impliqui parlar de famílies, perquè són diverses les formes quela família ha adquirit, des del punt de vista social i jurídic. Avui dia l’estructura familiar ha deixat de quedar circumscrita exclusivament al que enteníem per família nuclear, composta pels pares i els fills, per donar pas a una diversitat de formes com són la convivència entre home i dona sense certificat matrimonial (parelles de fet), la família monoparental, les parelles amb domicilis propis per a la dona i per a l’home, o les famílies entre persones del mateix sexe amb reconeixement jurídic.
A què és deguda aquesta diversitat que, a més, s’ha presentat de manera molt accelerada en la nostra societat? Lluís Duch va dedicar un volum sencer a la família en la seva Antropologia de la vida quotidiana.
Allà hi trobem alguns motius que ens expliquen aquesta evolució. Podem destacar, entre d’altres, la durada de la vida. Aquest fet ha contribuït que el matrimoni deixés de ser un projecte vitalici per convertir-se en un projecte vital amb una duració imprevisible, i que el divorci adquirís una importància molt gran. En un món on les separacions i els divorcis cada dia són més freqüents, les relacions familiars són objecte de processos inacabables de reclassificació familiar. També s’ha de posar en relleu la provisionalitat, que ha esdevingut un dels valors socials dominants, cosa que contrasta vivament amb allò que passava en altres èpoques, en què l’estabilitat havia estat la referència obligada dels sistemes socials. Per a molts la família s’ha convertit en una “fase transitòria de la vida” o en una “comunitat a temps parcial”.
En realitat, tal com sosté Lluís Duch, no és que la família com a tal es trobi en perill de desaparició, sinó simplement que un determinat model familiar ja no és acceptat per un nombre important de membres
de la nostra societat. La família és i serà sempre el marc on l’ésser humà porta a terme les seves experiències primeres i fonamentals, el laboratori on els humans podem començar a posar a prova les possibilitats creadores i humanitzadores de la nostra espècie.
El futur de la família passa per la interrelació afectuosa, per la primacia de l’amor i el respecte, entesos com l’acceptació d’allò que ha estat, és i serà la nostra existència. Aquesta és l’estimació pròpia dels éssers humans: homes i dones que viuen en l’estabilitat de la història, no pas en la provisionalitat de l’instant. El futur de la família sembla assegurat, però vindrà de la mà, això sí, d’una certa normalització del caràcter fràgil que té. Davant d’aquest fet, és on l’aportació cristiana pot tenir sentit i significat, atès que sempre és una crida a viure l’amor i el donar-se amb tota la grandesa, delicadesa i exigència. Això suposa una actitud respectuosa i crítica a la vegada.
No hi ha cap forma familiar perfecta. Cal subratllar que l’Evangeli no condemna mai, sinó que assumeix, impulsa i corregeix, per tal de fer créixer en l’únic Esperit.
És així com l’Evangeli salva, no només les persones, sinó també els grups humans, i especialment aquest de tan bàsic com és la família.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.