Joan-Enric Vives, el copríncep que venia del barri del Poblenou

Per a molts ha continuat sent el Joan-Enric. Aquell jove que tothom coneixia al barri del Poblenou de Barcelona per la vinculació a la parròquia i que recorden veure’l ballar a la festa major. Un jove enèrgic nascut a Barcelona el 1949 que amb setze anys va entrar al seminari. 

En canvi, la biografia pública de Joan-Enric Vives queda marcada per haver estat arquebisbe, bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra. Un cap d’estat que hem vist a primera fila en actes de projecció internacional com els funerals dels darrers papes o de personatges com Jacques Chirach i la reina Isabel II. I que també hem vist rebent a Andorra el secretari general de les Nacions Unides, Ban Ki-moon, o el secretari d’Estat de la Santa Seu, el cardenal Pietro Parolin. És el que té ser un estat.

En els seus orígens pastorals a Barcelona es va moure en entorns ben diferents. Ordenat sacerdot el 1974 pel cardenal Narcís Jubany, va ser un dels fundadors del Moviment de Joves Cristians en Ambients Populars, la JOBAC. Formava part d’una generació que pastoralment encara vivien sota l’impuls renovador i creatiu del Concili Vaticà II. La JOBAC va ser un dels moviments d’Acció Catòlica assembleari i participatiu que va marcar una generació pastoral entre els anys 70 i 90. 

Com a sacerdot diocesà, Vives es va formar en l’experiència de l’acompanyament personal i el contacte amb la realitat que aportaven aquests moviments. Després aquest acompanyament el va desplegar com a formador en el seminari. Alhora, es va implicar en iniciatives de caràcter social com Justícia i Pau, una entitat que sempre va promoure i animar molt abans que s’escrivís la Fratelli tutti.

Bisbe auxiliar de Barcelona 

Per aquest tarannà, va sorprendre el seu nomenament com a bisbe auxiliar de Barcelona el 1993, quan era rector del Seminari Diocesà. Un bisbe molt jove, de 44 anys, dels que en l’època de Joan Pau II se’ls posava l’etiqueta de progressista. El cardenal Ricard M. Carles li va mantenir la confiança com a rector del Seminari fins al 1997, quan a Barcelona es va voler imprimir un gir més tradicional en la formació dels futurs capellans. 

Vives va continuar la seva tasca dedicant-se més plenament a la demarcació pastoral del Baix Llobregat i del Penedès. Llavors formava part de l’arquebisbat de Barcelona i correspon al territori que després es constituiria com a bisbat de Sant Feliu. Allà va mantenir aquest tarannà d’impulsar una pastoral oberta i de prioritzar accions de l’àmbit social i popular. 

I és aquest jove bisbe d’ambients populars que acaba sent un cap d’Estat, rebent les credencials d’ambaixadors i compartint la seva tasca institucional amb personatges internacionals com Jacques Chirac, Nicolas Sarkozy, François Hollande o Emmanuel Macron.

Aquest salt en la biografia diuen que va començar amb una trucada. L’arquebisbe Joan Martí Alanis s’acostava a l’edat de jubilació i havia demanat que la Santa Seu nomenés un bisbe coadjutor per fer el relleu de la Seu i del coprincipat. Per aquells dies, va sortir publicat en un diari que Vives sonava com a nou bisbe de Menorca, que el 1999 havia quedat vacant. Es veu que Martí Alanis, home de caràcter i paraula contundent, en veure-ho va trucar al nunci i li va dir que què hi faria el bisbe Joan-Enric a Menorca. Que si estava pensant canviar-lo de diòcesi Vives era el bisbe català que necessitava Andorra i Urgell. Sembla que va funcionar i el 2001 va ser nomenat coadjutor. Així va conviure dos anys amb Martí Alanis, amb caràcters molt diferents, però del qui sempre ha reconegut i respectat el seu nivell i llegat. 

Un bisbe interdiocesà

Joan-Enric Vives també ha estat dels bisbes que sempre ha cregut i promogut el treball conjunt dels bisbats catalans. Ha estat un dels bisbes que més ha marcat l’Església catalana els darrers anys, moltes vegades sense que transcendís públicament el seu protagonisme. Amb 32 anys com a bisbe és un dels prelats catalans contemporanis que ha exercit durant més temps, juntament amb el cardenal Lluís Martínez Sistach.

Ara era l’únic bisbe en actiu que havia participat en el Concili Provincial Tarraconense de 1995. I des de la Conferència Episcopal Tarraconense ha impulsat el treball interdiocesà, especialment en àmbits dels quals n’ha estat responsable com la litúrgia, promovent l’edició del Missal i altres llibres litúrgics en català, o els seminaris. 

El més rellevant en l’àmbit interdiocesà han estat els 24 anys com a secretari de la Conferència Episcopal Tarraconense, fins al 2021. Des d’aquesta responsabilitat ha intentat fer visible una veu pròpia dels bisbes catalans, de manera conjunta i arrelada al país. Amb posicions clares que no sempre han estat ben rebudes per la Conferència Episcopal Espanyola. Una etapa a la Tarraconense en la qual també es va promoure un document per commemorar els 25 anys d’Arrels Cristianes de Catalunya. 

Des de la Tarraconense, i especialment des del bisbat d’Urgell, també s’ha preocupat i ha dedicat recursos a la comunicació per projectar el treball de l’Església a Catalunya. La promoció del català com a llengua pròpia i instrument d'integració a la societat catalana també ha estat permanent de la seva visió pastoral.

22 anys de copríncep

El balanç de Joan-Enric Vives com a copríncep episcopal l’hauran de fer els andorrans. Des de l’àmbit eclesial s’ha de destacar que va promoure la signatura del primer concordat entre la Santa Seu i el Govern d’Andorra que es va signar el 2008. Tot i que les relacions diplomàtiques ja estaven vigents i Andorra ja tenia un ambaixador a la Santa Seu, es van concretar la col·laboració amb els diversos serveis de l'Església al Principat. Ara, el concordat és el marc que ha regulat la relació del Govern andorrà amb la Santa Seu en el moment del relleu del cap d’Estat. Vives també ha estat el primer bisbe que ha escollit un laic com a representant personal del copríncep. 

Ha estat 22 anys copríncep d’Andorra. La continuïtat (durant el seu mandat hi ha hagut quatre coprínceps francesos) i la proximitat geogràfica de la Seu amb Andorra, l’han fet un copríncep molt present. Fins i tot a nivell personal, pel coneixement i fins i tot acompanyament personal que ha tingut amb els representants polítics andorrans. Alhora, els discursos institucionals han sobrepassat els límits protocol·laris amb missatges sobre els valors de la gestió política i que han d’impregnar una societat sana.

A Andorra també ha tingut molt present la creixent comunitat d’origen portugués i la seva atenció pastoral. I ha promogut que Meritxell, el seu santuari nacional, fos reconegut pel Papa com a basílica. 

Nova etapa

La creació de la Càtedra de Pensament Cristià, la celebració anual a Núria de la festivitat de Sant Gil vinculada a la Jornada Mundial de pregària per la cura de la Creació que va instituir el papa Francesc, o la creació del Centre de Salut Mental dels Pirineus en l’edifici del Seminari d’Urgell, són alguns dels llegats visibles que quedaran del seu mandat. 

I com a preocupació singular, hi ha els diversos viatges que ha fet a Terra Santa amb una delegació de bisbes europeus. Clamant sempre contra un conflicte insostenible que també pateixen les sovint oblidades comunitats cristianes palestines.

Ara obre una nova etapa com a arquebisbe emèrit. Sembla que tampoc li faltarà energia perquè ja ha explicat que vol remprendre el seu esperit missioner. Però segur que no perdrà el contacte amb el seu barri d’origen del Poblenou on encara és el Joan-Enric.