(Glòria Barrete –CR) Quan en Joan Arimany i Juventeny (Manlleu, 1966) tenia quinze anys va guanyar un premi, junt amb un company de classe, dotat amb deu mil pessetes. Amb aquelles cinc mil que li pertocaven va comprar-se un volum del costumari català. Podríem dir que la dèria per les tradicions i les devocions populars va començar aleshores per aquest manlleuenc que diàriament al seu perfil de Twitter ens recorda el santoral, les relíquies d’algun o altre sant o les tradicions populars que se celebren. Autor de llibres com Diccionari de sants històrics catalans, Sants tradicionals catalans, o Devoció, festa i veïnat: capelletes de carrer i capelletes de visita domiciliària a Manlleu, ara s’hi suma un altra obra, Ermites, santuaris i devoció popular a Catalunya, editat per Farell Editors i publicat al desembre.
El llibre se centra en tres pilars molt concrets: els santuaris i ermites; la comunitat que s’hi movia al voltant d’ells; i les manifestacions de devoció popular que s’hi ha donat, tant les col·lectives com les individuals. La idea d’aquest llibre sorgeix l’any 2006 quan en Joan fa un estudi sobre les capelletes de visita domiciliària de Manlleu i se n’adona que les que actualment circulen tenen un precedent, les capelletes d’aplegador. Deu anys més tard, l’any 2016, comissaria una exposició sobre la major col·lecció d’aquestes capelletes a Catalunya i el seu interès va en augment. I quan Farell Editors, amb qui ja havia fet dos llibres, veu bé la proposta i s’hi suma es decideix a publicar el llibre sobre els santuaris i ermites.
La primera dificultat amb la qual es va trobar, reconeix Arimany, és distingir entre ermites i santuaris. “L'única distinció és que els santuaris estan més ben preparats per rebre pelegrins i romeus”. També sovint els santuaris s’associen a les advocacions marianes, però les ermites podríem dir que “són temples més modestos, però comparteixen elements”.
Un d’ells és que, tant santuaris com ermites són llocs on s’hi celebra l’Eucaristia o s’hi pot celebrar. “Són llocs on d’alguna manera s’hi pot trobar a Déu per part d’aquell que el busca. I en el cas del llibre la paraula santuari engloba també les ermites. Per nomenar un exemple, explica Arimany, “a Manlleu tenim el santuari de Puig-Agut, dedicat al Sagrat Cor, però la gent popularment el coneix com l’ermita de Lourdes perquè un dels altars hi està dedicat”. Oficialment és santuari però popularment es coneix com a ermita, “una qüestió d’hàbit en aquest cas”.
Un altre dels elements que comparteixen santuaris i ermites és que la immensa majoria es troben en paratges singulars. En alguns casos ha estat l'home qui li ha assignat una significació determinada, col·locant els santuaris per qüestions estratègiques al costat d’una font, d’un riu, però el que està clar, explica Arimany, és que “tots aquests indrets, la font, el riu, la cova, un cim, són llocs que a nivell de natura atrauen i provoquen el transcendent.
S’ha de dir, però, que actualment molts santuaris i ermites són urbans, però que en el seu moment estaven situats en l’espai rural. En el llibre també s’hi reflecteix l’evolució històrica dels santuaris i ermites. “En un primer moment potser era habitual trobar santuaris relacionats amb castells i per tant situats en punts alts per defensar el territori”, a la fase pròpia de l’Alta Edat Mitjana. A la fase de la Baixa Edat Mitjana, afirma, “trobem ermites i santuaris situats en encreuaments de camins per servir d’albergueria per als pelegrins que transitaven d’un lloc a un altre, i també en llocs que necessitaven protecció com per exemple ponts”. És el cas, per exemple, de Roda de Ter on hi ha la Mare de Déu de Sota el Pont, situada en un extrem d’un pont. O també en el cas de les fonts. “Aquí sí que trobem una mena de simbiosi entre el lloc natural i el significat religiós”.
I un dels pilars del llibre també és la comunitat que s’aplegava al voltant d’aquests indrets. “Moltes vegades ermites i santuaris situats en espais rurals eren el punt de concentració de la gent del voltant”, explica Arimany. No només en els aplecs. Moltes porxades i atris que trobem davant dels santuaris, afirma, no només servien ocasionalment per aixoplugar els ramats en cas de pluja, “sinó també per fer reunions de la gent del voltant que havien de debatre qüestions de vegades molt mundanes”.
I és per això que Arimany no ha volgut oblidar el grup humà que també sostenia els santuaris i les ermites, els ermitans i els aplegadors. “Els ermitans eren aquelles persones que en origen tenien vocació religiosa i que potser amb el pas del temps ha anat canviant, però que es dedicaven a aquest manteniment i per procurar que el santuari o ermita estigués a punt pels pelegrins que s’hi apropessin a fer el culte”. Els aplegadors eren aquelles persones que feien les captes pel territori del voltant acompanyats de les capelletes d’aplegadors.
Unes tradicions que, en molts casos, han perviscut fins els nostres dies i que ajuden entendre la història del país i la seva simbologia. “El problema que es pot trobar avui una persona jove és entrar en un Museu com el de Vic i que no entengui la meitat de les peces ni les coses”. Arimany reconeix que el nostre passat és el que és, que té evidentment una part fosca, però que tot s’ha d’entendre en el seu context.
I el mateix passa amb la tradició i la devoció popular. “La devoció popular no és filla d’un fet determinat sinó que ve de segles enrere i el que fa és embolcallar el nucli central de la fe”. I aquest embolcall, que és ple de colors, és el que atrau a Arimany, les manifestacions i expressions que sovint la gent més modesta ha anat mantenint. “Hem de pensar que segles enrere molta gent no sabia llegir però sí sabia cantar els goigs, era la seva manera d’incorporar en el seu cap un relat d’un sant o d’una Mare de Déu”.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.