Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Laura Mor –CR) Es defineix com una persona “moderadament optimista”. “El que toca a un vell és ser moderat”, apunta Jesús Renau i Manén en aquesta entrevista. Jesuïta i teòleg, té 86 anys, viu a Badalona i és membre de l'equip de Cristianisme i Justícia. Ha fet centenars d’acompanyaments i recessos. I ha exercit diverses responsabilitats a la Companyia de Jesús: va ser director del Col·legi de Casp (1977-1983) i provincial de l’orde a Catalunya (1995-2001). La disciplina d’escriure sempre l’ha acompanyat. I ha publicat diversos llibres per ajudar a pregar, com Suport, editat per Claret.

Nascut a Barcelona el 1934, va fer 17 de formació abans d’assumir un destí com a jesuïta. José Ignacio González Faus, Ferran Manresa, Josep Maria Rambla, Ignasi Salvat van ser companys de noviciat i “amics de tota la vida”. L’espiritualitat ignasiana li ha ensenyat a “tenir creativitat i il·lusió” i això passa per “no quedar-se vuit, omplir-se de tot, caminar, gaudir de la vida”. No tot és el deure, diu. En aquest balanç vital reconeix que “no tot han estat flors i violes”. Però hi afegeix: “He sigut feliç i espero ser-ho”.

Com ha viscut el confinament?

Vaig viure dos moments d’incertesa per la possibilitat que dues persones conegudes haguessin agafat el virus. Fora d’això, el confinament ha estat per mi una època molt profitosa. He fet molt d’acompanyament i exercicis espirituals, lectura i també gimnàstica. Cada nit feia el programa del dia següent. Va ser com una vida monàstica. L’acompanyament espiritual l’he fet per correu electrònic i els escrits tenen molt de valor. La gent abans d’escriure s’ho pensa, és diferent d’una conversa. I jo també abans d’enviar una resposta ho meditava i ho pregava.

Hi havia una preocupació compartida en aquests escrits... Com valora la resposta de l’Església en aquesta crisi?

Amb la pandèmia, més aviat l’Església ha demostrat vitalitat i iniciativa, les circumstàncies han despertat alguna cosa. Hi ha hagut molta creativitat. Era una necessitat, perquè no ens podíem trobar amb els altres. M’he quedat sorprès, favorablement.

I de cara a futur?

No veurem un canvi espectacular, vivim en un món secularitzat. Però entre els 35 i els 50 anys passen coses. Hi ha un cert moviment de gent que ha viscut la joventut amb possibilitats, amb experiència i, en arribar en aquesta maduresa de la vida, ve la pregunta: “Què serà, la segona part? El mateix sent jo més gran? Hi ha novetat? La vida què és?”. Són preguntes que remouen i en aquesta situació de la pandèmia, això s’ha accentuat.

La manera de trobar-se i d’acompanyar, canviarà? Veurem una nova Església?

Pastoralment, hem de ser cautelosos. No començar la casa per la teulada. El més important és facilitar el contacte amb Jesús, a través de l’evangeli. Si la gent llegeix l’evangeli tranquil·lament, ell ja se’n cuida. Nosaltres posem algunes condicions favorables, però la iniciativa és de l’Esperit. I, de debò, passen coses. En general, és un procés lent, de simpatia... Aquí hi ha l’acció de l’Esperit. Aquí hi ha una resposta de Déu a la situació que vivim. Va normalment acompanyada de l’interès social: de seguida salta la pregunta...

La pregunta de “si Déu és bo, perquè ho permet?”

Exacte. Mira, això no és una qüestió per tractar en una aula d’universitat, sinó per tractar ficant-te en el ‘meollo’. Amb voluntariat, amb interès, tocant la vida, no discutint sobre la vida. I això va bastant unit, perquè és estimar Déu.

Quan va sentir que estimava Déu per primera vegada?

La meva vocació ve de la infantesa, no per influència de ningú. Recordo algunes experiències de nen. Aleshores no les entenia i les he anat entenent durant la vida. D’alguna manera predeien el que em passaria. Sobretot passant una malaltia, la diftèria, aquest record és el punt de trobada amb Déu: em va trobar a mi. No tenia ni idea de ser jesuïta en aquell moment, però sí que tenia idea d’una situació afectiva amb Déu que s’ha anat consolidant. Això es va repetir de diverses formes, anant pel carrer, quan tenia set o nou anys. De manera que quan vaig fer la primera comunió, sense saber massa què deia, ja li vaig dir Senyor: “Vull ser jesuïta”. La meva família tenia relació amb els jesuïtes i qui em va donar la primera comunió també ho era. Però després això mai no va marxar.

Va entrar molt jove, al noviciat...

Amb 16 anys, em faltava poc per fer-ne 17. Com que tenia la vista delicada, quan ho vaig plantejar seriosament a casa em van portar a tres metges. El doctor Barraquer, l’avi, va dir: “No, aquest nen no podrà estudiar com estudien els jesuïtes, no els hi aconsellem”. El doctor Arruga, que era una altra eminència, va dir: “Sí, podrà estudiar i llegir una hora al dia”. I tenia un metge de capçalera, el doctor Conill, que és qui va encertar: “Podrà estudiar tota la vida, però convé que entri aviat”. Amb l’excusa de la vista, vaig convèncer al meu pare espiritual i vaig entrar al noviciat.

Com va ser aquesta trobada amb Déu i que recorda de petit?

No ho explico massa. El mèrit no és meu, és una cosa rebuda. Jo tenia un somni que anava per un camí. I a la banda del camí hi havia una paret de maons, i a l’altra hi havia uns camps. I hi anava amb algú que no veia, però estava tan feliç! I això m’ha durat tota la vida. En aquell camí, a mesura que ha anat passant la vida, he anat recordant no el que veia en el camí, sinó el que sentia. Podríem dir que era un amor de Jesús, perquè tota la meva vida està centrada en Jesús. Allò ja va determinar la meva vida. Després alguna altra experiència de petit. Anant pel carrer, sol, anar parlant amb la mare de Déu, que en aquella època era molt prioritària. Vivíem al carrer Mallorca i això passava al voltant del mercat del Ninot. Són les experiències més antigues, però les tinc presents com si fossin ara.

Això és la vocació?

La vocació no ets tu que dius “jo vull ser missioner...”, no. La vocació, almenys la meva, és un regal, m’ha arribat de fora. M’ha costat, eh? No tot han sigut flors i violes. Després tens 25, 30 anys, veus els teus germans que es casen, que tenen fills i tu estudiant teologia... A mi la teologia m’ha agradat; però recordo alguna posta de sol i dir: “Caram, que bonic!, potser m’agradaria estar amb una bona companya i amb una casa diferent...”. Però en sentir aquesta crida, em deia “només es viu una vegada”.

Què diu sant Ignasi que s’ha de fer quan hi ha una crisi?

En l’espiritualitat ignasiana diem: “En tiempo de desolación, no hacer mudanzas”. Si t’has enamorat, si hi ha coses més aviat afectives, és dir: “Para el carro, no canviïs, aguanta”. I passa. M’ha servit la formació. Això no vol dir que hagi acompanyat companys i sacerdots que diuen “deixa-ho córrer”. Jo ho comprenc. Algú que diu “a la vida, m’he equivocat”. Jo potser he estat en risc de saltar-m’ho tot “a la torera”. Però penso en aquesta frase ignasiana... Quan estàs en crisi, no canviïs, aguanta: la crisi mateixa o minvarà o es veurà que és real.

Què recorda del noviciat?

El vam fer a Veruela, a Saragossa, un monestir immens del Cister que havien deixat als jesuïtes, que els havien expulsat vàries vegades. Aquell 1950 vam entrar només per escolar, en previsió al sacerdoci, 51 catalans, valencians i mallorquins. Amb perspectiva, el noviciat va ser com una acadèmia militar de tipus espiritual. Ens despertaven a quarts de sis, en mitja hora havies de fer no sé quantes coses, una hora de pregària i meditació que et venien a vigilar si la feies. Tot estava molt ben organitzat. Cada dia feies coses diferents. Ens van formar amb una mena de disciplina interna notable. Després hem anat coneixent altres dimensions de la personalitat humana, i dels drets... no cal anar a toc de campana. Però hi ha una disciplina interna per la que estic agraït. I l’he mantingut.

De rutina de pregària?

Més que de rutines diàries, és de conviccions. D’un bon ús del temps, de comptar amb els companys, de sinceritat d’explicar les coses, de la importància del paper de Jesús a la vida, que sense meditació i vida espiritual, no s’aguanta. I la importància de l’estudi. Ja sent novicis el llatí i el grec era la nostra llengua d’estudi. Passats dos anys, amb 19 anys, ja vaig fer els vots per tota la vida. La companyia que és molt astuta diu que el novici faci vots per tota la vida, però la companyia no assegura tota la vida; d’aquí ics anys t’admetrà definitivament. La Companyia diu: “Tu, et compromets; nosaltres et formarem, t’orientarem i quan estiguis ja madur, llavors t’admetrem”.

I en el seu cas, quan el van admetre?

Deuria ser l’any 1980, trenta anys després. Abans del cop d’Estat de Tejero. Recordo que era director del Col·legi de Casp. Estava a Berchmans i em diuen “hi ha un cop d’estat, han sortit els tancs a València i han assaltat el parlament”. Vaig anar de seguida al Col·legi de Casp, vaig reunir les dones de fer feines, que treballaven de nit, i els vaig dir “senyores, totes a casa, vagin amb els seus marits”. Vaig tancar el col·legi i em vaig quedar les claus. L’endemà podia haver-hi una persecució... què sé jo! Vivia en una petita comunitat de jesuïtes a la vora de Casp. Quan va sortir el rei, va dir: “Al presidente de la Generalitat, Jordi Pujol, le digo ‘estáte tranquilo, esto está dominado’”. I jo vaig dir: “Me’n vaig a dormir”. L’endemà vaig obrir la porta del Col·legi.

Al noviciat, va tenir bons professors?

De la formació recordo bons professors. Sobretot d’humanitats. Batlló, professor de llatí, un tal Palau que ens feia sentir òperes, i ens va obrir al món musical i artístic. El que em costava bastant era el grec clàssic. Professors de filosofia també en vaig tenir uns quants de bons, no tants com a humanitats. I amb alguns professors joves que venien d’Alemanya vam fer la nova teologia. Era l’època del Concili, però el claustre era molt escolàstic. I interiorment hi estàvem en contra. Vam haver de fer tota una transformació, deixant l’escolàstica i agafant la nova teologia de Karl Rahner, etc.

Entre passadissos, en la clandestinitat?

Teníem una sala, que en dèiem el ‘šeol’ –l’infern–, perquè estava tota pintada de vermell. En aquesta sala, després de sopar, els que podien i volien anar-hi, estava permès de parlar de tot. Absoluta llibertat de premsa. Es podia parlar de cinema, de les relacions humanes, de política, de marxisme, de l’ateisme... De tot. I jo hi anava, perquè era molt interessant. Teníem companys molt ben preparats. I teníem unes discussions...!

I fora del noviciat?

En aquella època també anàvem a Sabadell a fer cases pels immigrants que venien d’Andalusia. El diumenge al matí i el dijous a la tarda, que era el temps que teníem lliure, fèiem d’ajudants de paletes, perquè els paletes eren ells. Allà estàvem tots a favor de la revolució social. Ara aquells immigrants, ho hem vist, treballant molt, tenen pisos, tenen cotxe, els fills han estudiat, no se’ls hi ha regalat res, però són els nous catalans. Amb petites excepcions, sempre he viscut amb aquesta gent, m’hi trobo bé. Sempre que m’ho han deixat fer, he viscut en barris populars.

Quan va acabar la formació, on el van destinar?

Els vots els vaig fer en una petita comunitat al carrer Bailèn. L’Ignasi Salvat era el provincial. Quan vaig acabar tota la formació, el destí que vaig tenir va ser delegat de vocacions i de seguida em vaig dedicar a la pastoral de joves. Jo tenia trenta-tres, trenta-quatre anys. Des dels 17 fins als 34-35, tot un temps de formació! Allà vaig escriure els primers llibres: Cada dia, Meditacions per a una parella...

Li agrada estar amb la gent.

A mi m’és fàcil comunicar amb la gent. De seguida vaig tenir molta gent amiga. I vaig conèixer moltes parelles en aquella època. Quan arribava a casa, a la comunitat d’Hostafrancs, escrivia. Eren les dotze, quarts d’una, perquè amb la gent jove eren les hores bones. Escrivia a propòsit del que havia passat, reflexionava. I alguns dels llibres van ser conseqüència d’aquests escrits nocturns. Dormia poc, donava moltes tandes d’exercicis... Amb 35-40 anys estàs en plena ebullició. Jo volia anar a l’Índia. Però ràpidament em van dir que no per la vista: tinc ceguera nocturna i l’Índia era molt fosca. “Tu has d’estar en un lloc ben il·luminat”, em deien. Amb la intenció d’anar a missions, resulta que no m’he mogut d’aquí.

Va descobrir que la missió era aquí, escoltant les persones?

M’encanta escoltar. Escoltant veus la vida, els sentiments, les idees, les alegries, les penes i veus el que Jesús està fent, sigui creient o no. Escoltar és una certa contemplació. T’has d’oblidar de tu, n’has de prescindir.

I això com es fa?

Del tot no pots. Però es fa, fent-ho: interessant-te més pels altres que per tu. Em passo hores i hores escoltant.

També ha exercit responsabilitats. Va dirigir el col·legi de Casp...

Del 1977 al 1983 vaig ser rector i director de Casp, sis anys. Vivia al Bon Pastor i tenia el cor posat a Nicaragua. Al despatx de Casp posava les cançons revolucionàries! Quins records! La meva meta com a rector era ficar laics, nois i noies, que poguessin mirar el futur de Casp. En aquella època ja es veia. Van fer una profundíssima transformació del col·legi.

Casp és com casa seva...

Sí, a Casp he estat alumne, professor, director espiritual, director de COU i rector. Ara hi vaig poc. Però dels anys que vaig ser director, cada setmana deixava un setmanari: el dissabte a la tarda el dedicava a escriure el que havia passat aquella setmana, les meves impressions. Això està en l’arxiu del director. Molts directors que han vingut després m’han dit: “Oh, quina cosa més maca a l’arxiu! Quan tingui temps ho llegiré!”. I em sembla que no ho ha llegit ningú! [riu].

De què li servia?

Era un exercici que també vaig fer quan era provincial i com a superior de Llúria. Quan he tingut responsabilitats, sempre he portat un diari setmanal. Perquè en una setmana passen moltes coses, tens temes pendents i a mi m’agrada escriure. Cada tres mesos feia un repàs d’aquests escrits i cada any feia una reflexió sobre com havia anat l’any.

Era una escriptura funcional, sense ambició poètica ni literària...

No, a la feina, de poesia poca. Era disciplina metodològica per poder treballar bé. Els dissabtes quan acabava, tancava la porta i me n’anava al Bon Pastor. M’ho mirava poc, només de tant en tant, sobretot quan volia recordar decisions preses.

Quin pòsit li queda del temps a l’escola?

El món de l’escola és clau per al futur. Molts dels millors amics són antics de Casp o del Casal Loiola, llavors en deien Berchmans. Encara ara hi ha dos grups amb qui ens trobem cada mes. Tots estan jubilats, els havia tingut a classe, alguns han mort, o les seves parelles. I jo em sento molt amic seu. Cadascú ha fet el seu camí.

En el seu darrer llibre parla del jesuïta Raimon Algueró...

M’ha costat tres anys, escriure’l. Molts antics alumnes tenen els millors amics del Col·legi i això es va viure molt gràcies a ell. Quan va morir, el funeral a Santa Maria del Mar estava ple: amb gent dreta, no es podia entrar, i en un 90% era gent jove. Raimon Algueró és una de les persones clau del Col·legi de Casp: per la muntanya, la manera d’atendre els nens, el tracte amb les famílies.

Eren amics?

Molt amics. Durant quatre estius a ell li deixaven a Andorra un apartament i anàvem els dos a passar una setmana de vacances. Havíem tingut la mateixa formació, antiga. Ens aixecàvem a les sis del matí, resàvem una estona. Esmorzàvem. Agafàvem el cotxe i en els quatre anys vam fer tots els llacs d’Andorra. Pujàvem a les muntanyes i a les deu o les onze arribàvem al llac. Saludàvem els francesos. Ell sempre es banyava, jo mai em banyava. Preníem quatre coses i després baixàvem. Cap a les tres érem a l’apartament, dinàvem, migdiada. A la tarda, a comprar, celebràvem els dos l’eucaristia i a quarts de deu a dormir. Una setmana així, tornes nou!

I després de la direcció de Casp?

Va passar uns anys que era encarregat de la pastoral. Primer de la província i després d’Espanya, també en guardo bon record. Anava a Madrid amb trens de nit. Era la nit que dormia millor: el tren sortia a les deu i ja estava ficat al llit i a tres quarts de vuit em despertava arribava a Chamartín a les vuit. Dormia deu hores! Vam organitzar la pastoral per sectors, en tinc molt bon record. I va ser una ocasió per conèixer tot Espanya.

He de dir que jo a Espanya me l’estimo. I ara no faig política. La gent, la cultura, la manera de ser, les costums, les tradicions. Ho he conegut, ho he vist i m’ha agradat. Altra cosa és l’Estat espanyol. Hem de distingir molt el que és el país, el govern, que fa el que li convé a uns que no apareixen, que són els que tallen el bacallà i busquen els seus interessos. Amb aquests s’ha de fer la política. Si hi ha la independència serà perquè ho han fet molt malament. Independitzar-se d’un país és trist, en el fons. Pot ser necessari, però és trist. I no és el poble d’Espanya, que potser ha estat viciat per la premsa, els interessos, els governs...

Com ha estat el diàleg entre jesuïtes de la resta de l’Estat?

És difícil. És una feina que demana meditació abans: has d’aprendre a escoltar, veure la raó que tenen; que t’escoltin, que vegin la raó que tens. I posar-te d’acord amb qüestions tan elementals com que els pobles han de decidir en unes urnes, per unes votacions, que no s’ha de decidir des de dalt. O per una constitució que jo recordo que va estar escrita amb els militars al costat. Ja vàrem fer prou: la Constitució està bé, donades les circumstàncies que vivíem, però ara l’han canonitzada i s’hauria de canviar. Ho veig difícil: s’han alimentat les passions, les emocions. La racionalitat i el dret queden mediatitzats.

Això el fa patir?

A mi no em fa patir. El que voti Catalunya vull que vagi a missa. Ja no em preocupa, tinc altra feina; delego al vot de la majoria, el que sigui. Si és independència, fem un país nou. Amic d’Espanya, això sí. Si som intel·ligents, després de tants anys, Espanya ha de ser prioritària. Si també canvia. Els que manen de debò estan molt amagats i són molt rics i molt poderosos. T’explico una observació?

Endavant...

Jo he estat seguint, perquè m’agrada molt, el Sant Pare d’ara. He estat seguint el Sínode de l’Amazònia. I l’he seguit en els diaris: a La Vanguardia, El Periódico, l’Ara, El País i l’ABC. Una bona mostra, el periodisme m’agrada. Durant el Sínode cap d’aquests diaris ha dit res. I a l’acabar, el que han dit són dues coses. Primera, que hi havia unes imatges d’uns indis que uns feixistes els van tirar al riu Tiber i que el papa els va fer rescatar i els va fer posar en una capella. Anecdòtic! I segona, que el papa no ha dit res sobre que hi hagi en aquelles zones capellans casats. Que això és una heretgia, més aviat criticant-ho. Res més. D’un sínode que han fet 80.000 consultes a les tribus dels indis. Que els qui han portat la veu han sigut les dones, que estaven en minoria. Interessantíssim. Tu agafes això i dius: aquests diaris treballen per consignes. I la consigna és no parleu del Sínode de l’Amazònia. I amb una cosa tan important, tenint en compte el Bolsonaro, això demostra el control que tenen.

L’Església, en conjunt, on hauria de ser?

L’Església és l’Església de Jesús, jo hi crec. El Concili Vaticà II va ser un gran esforç. Però el món va tan de pressa que s’ha de fer un altre esforç. Mirant que no es trenqui. Comprenc que el Papa ho té difícil: es pot fer una Església índia, una per Amèrica del Sud... Però l’Església és catòlica, i això té un valor. Jo soc optimista, però no per tornar al que havia passat. Estic veient, observant, que ara hi ha una generació que del tema religiós no entén res. Si un dia van a missa i senten dir “mireu l’Anyell de Déu, mireu el qui lleva el pecat del món”. Es preguntaran: “Què és un Anyell? Un be! I Déu té un be? I què és el pecat? No entenc res”. Això, ho entenen els biblistes, els que coneixen l’Antic Testament, el sentit del sacrifici. I qui diu això, diu tantíssimes coses que són inintel·ligibles. Quan es diu “oh, el jovent, ha perdut la fe”. No! El jovent no ho entén.

Falta context i no es comparteix el llenguatge. Cal refer? Traduir? Aquí veu oportunitat?

S’ha d’anar refent. Siguem realistes. Però el jovent té vint anys, vint-i-cinc, trenta... i als trenta-vuit, quaranta, comença a dir: “Estic més o menys la meitat de la vida, he aconseguit les coses que volia: una parella, tinc una família, he anat a l’Índia... El que sigui. “Però ara, què? Serà més del mateix?” I comença a buscar. Els més superficials van al gimnàs. Per això té tant d’èxit! Està ple d’homes i de dones al voltant de quaranta anys. Ho comprenc. Després molta gent tira cap a la cosa oriental, cap a la meditació. Però on ell o ella és el protagonista: fan mantres, respiren i arriben a un equilibri. No ho critico. Però les preguntes sobre Déu no les tenen solucionades. I en alguns comença una recerca: “I la vida eterna? Tothom ha vist la mort, seguim o no seguim?” Aquestes preguntes. Comencen a buscar, en diverses religions. I fan bé perquè no ho han entès. El cristianisme no es dona a entendre. Es dona a entendre la caritat, la justícia, la bona gent, però no el nucli.

Aquí on som rep molta gent que li fa aquestes mateixes reflexions...

Sí, en aquesta butaca rebo gent d’aquesta edat. M’encanta. I em diuen: “Jo no puc creure”. “En què no creus?” “En Déu”. “Ah sí? I quin Déu?” I els més grans em contesten en castellà: “Dios todopoderoso, creador del cielo y de la tierra, infinitamente justo... que castiga a los malos, que premia a los buenos, que ha creado el universo”. I jo els hi dic: “Jo tampoc hi crec, aquest és el Déu d’Aristòtil i de Plató”. L’Església primitiva, per donar-se a entendre, va agafar la manera de parlar d’aquella època. “I tu no creus en Déu? Ets jesuïta, no? I en qui creus?” “En Jesús. Jesús revela Déu. I el Déu que revela no té res a veure amb això. Agafa els evangelis i ves-te’ls llegint, escolta’ls i torna”. És anecdòtic. Però tornen i passen coses. Per això soc optimista. Jo no ho veuré. Però hi haurà una Església més minoritària de persones convençudes, autoconvençudes, amb experiència.

Hi ha qui no es conforma a pensar que l’Església estigui cridada a ser el reducte d’uns pocs. Sinó que quants més, millor. I que els pocs que quedin no tenen perquè ser necessàriament més autèntics.

Fracassaran. Ara es fan unes trobades i expliquen casos, ploren, i els donen un mocador. I les persones surten convertides, diuen. I inclús es confessen. Ja parlarem d’aquí un any què passa. S’ha d’anar a fons. Estem com a la Roma primitiva: els cristians eren minoria, i van anar a poc a poc. Vivim un món d’idolatries, els ídols dels diners, els fons d’inversions... I el món d’idolatries no admet massa l’existència de Déu, per això se’n riuen. Però jo tinc molts amics i amigues que són cristians i molts no se n’amaguen. I em diuen “és que en el fons, encara que riuen, els fa pensar”.