(Glòria Barrete –CR) Dimecres 3 d'octubre comença al Vaticà la celebració del Sínode dels Bisbes sobre els Joves. Més de tres setmanes de discerniment en què bisbes de tot el món reflexionaran sobre els joves, la fe i el discerniment vocacional. Aquest cap de setmana Barcelona ha acollit la trobada europea de Justícia i Pau que ha comptat, entre d'altres, amb la participació del nou president de la Comissió de Conferències episcopals de la Unió Europea i arquebisbe de Luxemburg, Jean-Claude Hollerich, escollit pel mandat de cinc anys el març del 2018. Amb ell hem parlat una estona sobre medi ambient, Europa, política i joves.
La trobada d'aquests dies de Justícia i Pau a Barcelona treballa el tema de l'aigua amb la mirada posada a l'encíclica 'Laudato Si' del papa Francesc. Per què és important que l'Església pensi en el medi ambient?
L'home viu al món i és el medi ambient de l'home. El Papa ha dit a la 'Laudato Si' que tot està interconnectat. He estat recentment amb dos cardenals de l'Amazònia, el cardenal del Brasil i del Perú, i quan mirem, per exemple, la selva amazònica veiem com d'important és aquesta qüestió en aquella zona. En el món tenim el problema del dret a l'aigua, la desforestació, que no hem d'oblidar que està feta per l'home, hi ha també la qüestió de la justícia vers els pobles indígenes, hi ha tota una organització social i eclesial ferma al voltant d'aquests conceptes. L'any vinent tenim un Sínode molt important sobre l'Amazònia i penso que hem de treballar per això. A Europa actualment tenim migració de persones i veiem com molts partits populistes que arribem al poder utilitzen la situació migratòria com a problema, però aquestes migracions no són res comparades amb les migracions que podem arribar a tenir amb el canvi climàtic. És important per a tota la humanitat distribuir i utilitzar bé els recursos perquè l'home pugui viure amb harmonia amb tot el món, no només a Europa. L'Església no pot proclamar l'Evangeli sense que l'home es prengui seriosament totes aquestes dimensions. Jesús no només va parlar de l'ànima, ell també va tocar i va guarir.
I sovint ho feia amb aigua...
Exacte. Esdevenim cristians a partir del bateig. L'aigua és important, per a nosaltres com a cristians però també per a tota la humanitat. Si un no té aigua per beure, si un ha de caminar molts quilòmetres per poder tenir accés a l'aigua, és molt difícil poder viure dignament, i cada persona té el dret a viure en dignitat. I si en algun indret no és possible cal fer una crida a la solidaritat de tota la humanitat perquè tota persona pugui viure dignament.
L'aigua avui a Europa també és sinònim de mort a la Mediterrània. Quin paper ha de jugar Europa davant el drama dels refugiats?
Europa té un paper realment trist. Parlem d'una terra on els nostres joves es moren davant la nostra porta, estem fent de la mar Mediterrània, com va dir el papa Francesc a Estrasburg, un cementiri. No es pot acceptar. Correm el risc de perdre la nostra humanitat si no protestem ni ajudem els joves que moren a la nostra porta. Crec que el missatge de l'Evangeli en això és claríssim, no és acceptable no ajudar el necessitat. I estic content que Espanya, per exemple, hagi acceptat els refugiats del vaixell Aquarius.
I l'Església europea, quin paper ha de jugar?
Crec que no som una Església que hagi de jugar al poder, no som Església per exercir poder polític, però l'Església sí ha d'aixecar la veu per defensar la dignitat humana. L'Església ha de parlar dels pobres, ha de ser una Església que dialogui, tal com va demanar el Concili Vaticà II, ser un poble en marxa. No una Església estàtica, parada, sinó una Església en marxa i dinàmica. El cristianisme demana una Europa que surti de la nostra zona de confort, com diu el Papa.
Com apuntava vostè, a Europa assistim al ressorgiment de polítiques racistes i de partits populistes o xenòfobs. Quins són els reptes d'Europa com a societat avui?
Els reptes són enormes. Tenim reptes polítics, és clar. L'any vinent hi ha eleccions europees i he fet i faig una crida a tots els europeus a reflexionar i anar a votar, prendre la responsabilitat europea i ser crítics. És real que hi ha coses a criticar a Europa, la Unió Europa està formada per persones. Vivim una situació terrible, però també tot el món. Si un pensa només en les potencies mundials, amb Europa, els Estats Units amb Trump, Rússia i Xina, fa por la veritat. Crec que el món i els europeus necessitem una Europa que sigui Unió Europea, tot i tenir dèficits. He fet una millor coneixença de Brussel·les, Estrasburg i Luxemburg, de les persones que jo anomeno 'euròcrates'. Crec que s'ha de fer un gest de justícia per a tants funcionaris que es dediquen en cos i ànima al seu treball, i Europa té més funcionaris que polítics nacionals. Però són encara lluny del seu propi poble, viuen en una petita societat on tothom està d'acord sempre. Crec que els diputats han de fer la feina d'anar cap a les persones que representen, d'escoltar la seva opinió i saber què pensen. Calen polítiques transparents, properes i tenir voluntat d'escoltar les opinions de la gent, cal que els europeus vegin que els polítics els entenen. Que si hi ha atur, per exemple, es fa alguna cosa al respecte perquè l'atur és terrible, ataca el futur de la gent. Cal que la gent senti que hi ha possibilitat de poder fer la seva vida a Europa, això és important.
On queda la religió avui a Europa i davant d'aquest panorama?
Vivim en una societat de consum on sembla que la felicitat de l'home depengui del consum i així sembla que no calgui Déu. Però alhora veiem que aquesta és una felicitat molt fràgil, una felicitat superficial perquè els consumidors acaben malalts, tenen problemes de relacions i socials i tots els consumidors al final morim un dia. Cal donar un missatge per despertar, cal ajudar les persones a buscar el sentit de la vida, respostes a les qüestions fonamentals, etc. Jo no dic que sense la religió no puguem trobar el sentit a la vida però per mi crec que la persona que cerca respostes sobre la vida s'ha de preguntar per la qüestió religiosa necessàriament. Vivim en una cultura i societat que es transforma molt ràpid. Quan jo era petit no teníem televisió, sí existia en blanc i negre és clar, però no en teníem a casa, potser hi havia en alguna casa i què fèiem? anàvem a casa d'altres a mirar-la alguna vegada, ens reuníem 10 o 15 persones per mirar-la i parlàvem del que vèiem. Avui dia jo no tinc televisió tampoc, miro a l'Ipad les emissions que vull i després miro pel·lícules a través de Netflix. Estic molt en contacte amb la gent i acabo agafant els seus costums també. La digitalització que vivim és positiva però alhora ens pot portar a aïllar-nos, a individualitzar-nos i això comporta sovint que les estructures familiars i socials es debilitin. L'Església ha de portar un missatge d'esperança en aquest món tan individualitzat, però no cal que protestem per tot el que és nou.
Aquell tòpic que l'Església i la modernitat semblen món oposats...
Exacte, és totalment mentida això. La modernitat s'ha d'acceptar, és el nostre món, vivim en ell. Jo mateix com he dit miro i tinc Netflix i sé què és Snapchat i Instagram. Cal cercar el rastre de Déu en aquesta modernitat o postmodernitat en la qual ens trobem. Cal descobrir i alhora anunciar l'Evangeli. Penso que la religió és l'eina per ser feliç però cal que canviem. La gent percep l'Església com una Església que és un model tancat, on tot està explicat i que té totes les respostes de tot. Demanem a la gent que accepti un sistema que potser ni comprèn, li demanem que només escolti i pretenem que així trobi el sentit de la seva vida. El Papa ens ho ha repetit moltes vegades, cal que l'Església surti de la seva zona de confort, i no només parla d'un confort material sinó també d'un confort del sistema. Hem de ser capaços de deixar-nos anar d'aquest sistema, que és bo i veritable, i que estimo, però per arribar la gent, per entrar en un veritable diàleg cal dir que hi ha moltes preguntes a les quals no tenim resposta.
Dimecres comença el Sínode dels Joves. Què demanen els joves avui a l'Església?
Crec que el concepte massificat de jove únic no existeix. Hi ha moltes opinions diferents tal com ens ha mostrat el període presinodal. Trobem joves que tenen molt bon nivell material, però d'altres que ni tan sols poden dir que són cristians perquè són perseguits, hi ha també joves que viuen en països en guerra. Les aspiracions són diferents, però crec que tots els joves volen que l'Església sigui com és el Papa. Una Església oberta, que els prengui seriosament, una Església que no dona totes les respostes, una Església que comparteix la joia però també el dolor, una Església que és simplement propera. Penso que el Sínode no serà el qui defineixi què s'ha de fer amb els joves. La manera com el Papa ha fet el Pre-sínode ja ens deixa clar que els joves no són objecte, sinó que són els subjectes. Aquesta és una de les primeres coses importants. S'ha de confiar en els joves i fer camí amb ells. Jo faig moltes activitats amb joves a la meva diòcesi. L'any vinent aniré amb un centenar de joves a Tailàndia, per tercera vegada, per ajudar a construir petites escoles i universitats pels pobres. És la tercera vegada que ho faré i em passo tres setmanes amb joves, parlant i escoltant-los, evidentment.
Hi ha espais a l'Església que denotin confiança en els joves?
Cal seguir creant espais pels joves però sobretot cal que els bisbes estimin els joves, sé que sona fort però ha de ser així, cal que els bisbes estimin els joves. Cal fer l'esforç d'entendre els joves, i com fer aquest esforç? S'ha de buscar la trobada amb els joves, amb el diàleg amb ells nosaltres també canviem. Et donaré un exemple. La primera vegada que anava cap a Tailàndia amb els joves de la meva diòcesi van venir un parell de joves a dir-me que eren homosexuals. Vaig haver de fer la mateixa feina que un pare de família a qui li diu el seu fill o filla que és homosexual. Em va dir, 'tinc por d'anar a l'infern per això', li vaig dir, és clar que no, Déu t'ha creat així i jo t'accepto, sóc el teu bisbe. És només un exemple, no voldria pas que el debat amb els joves i l'Església se centrés només en el tema de l'homosexualitat. Però em serveix d'exemple per dir com he hagut de canviar la mirada com a bisbe per tenir una veritable trobada.
El paper d'un bisbe avui, quin ha de ser?
La gent ens convida a fer una conversió cap a l'Evangeli cada dia. La gent no ens escoltarà mai si som distants. La gent ha de notar que creiem el que diem, hem de ser creïbles, coherents. Aquesta és l'experiència que té la gent amb el Papa i aquest és el model a seguir.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.