Jaume Grané, capellà al servei de la pastoral obrera des de fa mig segle

Al bell mig de Sant Andreu de la Barca s’erigeix un campanar tardogòtic de 1581. La parròquia que hi té a la falda va ser construïda a finals del XIX i reconstruïda parcialment després dels estralls de la Guerra Civil. Al voltant de la plaça de l’església, un entramat de blocs de pisos en carrers estrets testimonia la transformació que ha viscut el poble durant les darreres dècades. Tanmateix, el pati que comunica la parròquia amb la rectoria sembla un bocí de cel que, al marge dels canvis de fora, roman atemporal. S’hi pot accedir com si es tractés d'una plaça del poble, sense haver de trucar cap timbre.

Des d’allà m’obre la porta Jaume Grané, rector de Sant Andreu des de fa 34 anys i capellà des de fa 50. Al llarg d’aquest mig segle, Grané no s’ha limitat a veure passar el temps, sinó que ha estat protagonista de grans canvis. Compromès amb la pastoral obrera i amb una Església que pren partit davant les injustícies, Grané va ser un dels impulsors de la JOBAC, de l’ACO i, posteriorment, de la JOC al Baix Llobregat. També va ser pioner a Catalunya en l’ús dels projectors en les misses, fet que avui està completament arrelat. Jaume Grané forma part d’una generació de capellans que fa 50 anys que viu per dur a la pràctica l’esperit del Concili Vaticà II.

Amb un somriure afable, em rep al primer pis de la rectoria, on hi té el despatx. La sala està repleta de discs de la nova cançó, que denoten tant l’època de la qual és fill com el seu compromís social. Va néixer l’any 1947 a Matadepera, en una família nombrosa, però a 11 anys ja va entrar al Seminari Menor. Els anys a la Conreria “van ser un temps d’espavilar-nos, d’obrir els ulls”, assegura el capellà.

“Érem joves d’edat, d’Església i érem joves polítics”

Eren temps convulsos a l’Església i a Catalunya: cada cop es feia més palesa l’oposició a la dictadura i les demandes d’aggiornamento a Roma. Quan parla de l’època de formació, Grané sempre s’hi refereix en plural. Mai parla d’ell mateix en solitari, sinó de tota una generació. Una setantena de joves van cursar la formació sacerdotal durant aquells anys i molts celebren enguany les noces d’or de presbiterat.

“Érem joves d’edat, d’Església i érem joves polítics. Les tres joventuts alhora ens van posar en molta marxa.” L’esperit de renovació era generalitzat a tota l’esfera formativa eclesial de Catalunya, assegura Grané, tant al seminari major com al menor. Recorda amb humor quan va venir a la Conreria Modrego Casaus, el bisbe de Barcelona, a explicar-los-hi que se celebraria el Concili Vaticà II.

“Res! No patiu! –els va dir el bisbe– Conversen allà a Roma, però no passarà res! Tot seguirà endavant.” Grané riu i aclareix: “Ens va fer una xerrada carca tremenda. I nosaltres ens estàvem de dir: ui! Si això ho revolucionarà tot!”.

“Ens vam poder unir perquè, de fet, compartíem la manera de treballar i de fer, a partir de la revisió de vida.”

Havent acabat el seminari, Grané va ser ordenat a Sant Boi de Llobregat el sis de juliol de 1975. Al llarg dels seus cinquanta anys com a capellà, sempre ha estat vinculat al Baix Llobregat. Després de Sant Boi, va ser destinat a Molins de Rei, més tard a Castellbisbal i finalment a Sant Andreu de la Barca. Tanmateix, durant tots aquests anys sempre ha procurat teixir xarxa entre la zona, anant més enllà de cada poble.

Just després d’haver sortit del seminari, ell i altres rectors de la zona van impulsar els aplecs de confirmació per a joves. Cada mes organitzaven una trobada a una ermita de la comarca per a joves que estaven formant-se per a la confirmació. Se’n reunien cada mes una setantena, recorda Grané. En un inici, els aplecs funcionaven de manera independent, però amb el pas del temps va caldre coordinar-los, i va ser llavors quan es va crear la JOBAC –Joves Cristians de Barris Obrers i Ambients Populars– al Baix Llobregat:

“Va néixer a Barcelona, però nosaltres ens hi vam ajuntar perquè era el que necessitàvem, el que esperàvem. No vam ser com un apèndix, sinó que des del primer moment, hi vam participar de ple dret”.

A finals dels anys 80, la JOBAC es va fusionar amb la JOC per unificar esforços. “Ens vam poder unir perquè, de fet, compartíem la manera de treballar i de fer, a partir de la revisió de vida.” També va ser llavors quan va aparèixer l’ACO a la zona, que “durant molts anys s’ha alimentat dels grups que venien de la JOC”.

Gran part d’aquests projectes van poder ser duts a terme per la col·laboració entre clergues i laics joves compromesos, fet que avui costa de trobar. Actualment, “ens costa molt arribar als joves. Entre altres coses, perquè també nosaltres ens hem fet grans. Quan hi tens relació, hi tens relació perquè ets el capellà, perquè ets el mestre… En definitiva, perquè hi ha una relació de jerarquia.” Els projectes funcionen quan hi ha una relació propera, d’amistat, assegura Grané.

 “Resem per tenir més força per fer la feina després!”

Respecte als joves d’avui, adverteix que, per una banda, desconeixen completament el fet religiós i que, per altra, estan completament sobreprotegits pels pares. També es fixa en un sector creixent de joves conservadors dins l’Església, que són d’un estil “més dòcil, més pietós” i que, en lloc de cercar el camí del servei i l’amor, cerquen seguretat en Crist. Davant d’això, Grané reflexiona:

“Què feia Jesús al llarg de la seva vida? A qui atenia? Atenia el qui estava malalt, a aquell que estava fora de ruta… Nosaltres hem de seguir aquest camí i no el camí de la seguretat. Resem per tenir més força per fer la feina després!”

Tanmateix, puntualitza que aquest perfil de joves no són els únics, sinó els “que fan més soroll”.

Parlem ara sobre els antics joves vinculats a la JOC i la JOBAC. Què se n’ha fet? “Hi ha gent que s’ha desconnectat de l’Església, però no s’ha desconnectat del compromís. En aquest sentit, te’ls trobes també a prop perquè són servidors dels altres.” Tot i això, “de tant en tant n’hi ha algun que fa un pas cap a una fe personal i fonda. Llavors són un testimoni important.”

La crisi de vocacions també és un reflex d’aquest desencantament religiós generalitzat. Ja es denotava fa cinquanta anys, però ara és més greu: “és una crisi forta. De tal manera que, en aquest moment, el bisbat nostre de Sant Feliu no té ningú al seminari.” En aquest sentit, “hem d'anar pensant de quina manera podem convidar a fer aquest servei de capellà, però des d’'una altra perspectiva.”

Ara bé, no tot són males notícies. En preguntar si l’Església d’avui és millor que la de fa 50 anys, Grané em respon amb un sí rotund i convençut: “Sí, perquè està més atenta als pobres.” A més a més, “quan mires el panorama de tot Catalunya, estem en un bon moment. De bisbes més joves.” Concretament, “al bisbat de Sant Feliu estem vivint un moment d’empenta amb el bisbe que tenim: jove, que té corda…”.

Des de la diòcesi es reafirma que ningú és més cristià que un altre pel seu càrrec: “el bisbe subratlla molt que tots els cristians som batejats per igual.” “En aquest sentit, estem vivint una hora fresca, nova.” I afegeix: “hem de sortir més. No només hem de viure la fe els que ja la tenim i ja l’anem conservant, sinó que cal que ens puguem relacionar i escampar. Hem de ser més missioners.”

“tots seguim el mateix Déu, encara que siguin formes diferents.”

Abans d’acabar l’entrevista abordem un tema complex: la immigració. Grané exposa convençut la dificultat de la situació, tot comprometent-se al diàleg i a la integració:

“Hi ha qui judica malament els immigrats, qui els veu com un plom que ens ha caigut a sobre. Els has d'ajudar a fer la lectura positiva. Vull dir, aquesta persona ha vingut aquí perquè ho necessitava, perquè la seva vida no podia tirar endavant. Per tant, ens toca fer-li fàcil arrelar i estimar-lo com un més.”

Sobre l’islam afirma: “En lloc de parlar-ne tant, el que hem de fer és parlar amb ells. No és fàcil perquè la cultura que tenim, la nostra i també la seva, no ho fa fàcil, però… penso que, en un temps no gens llunyà, haurem d'anar fent a tot arreu trobades, junts de cristians i musulmans. Perquè, de fet, viuen aquí i comparteixen el poble, la vida.” I afegeix: “Tots seguim el mateix Déu, encara que siguin formes diferents.”

Amb 78 anys i havent celebrat enguany les noces d’or sacerdotals, Grané ja fa temps que s’hauria pogut jubilar. Així doncs, cada cop veu més proper el futur a la residència, que no li suposa cap angoixa, ans al contrari. Per un capellà, no hi ha incerteses davant la jubilació. Entre rialles afirma: “Vas a una residència que ja coneixes el personal. Els companys: els de davant teu.” Al feixuc pas del temps, Grané ha hagut d’afegir-hi dos càncers que ha hagut de superar. Tot i això, amb humor i optimisme, el capellà afirma: “De cada cosa me n’he sortit, gràcies a Déu! Jo encara tinc ganes de continuar un temps, perquè encara m’hi trobo bé. Si la salut m’aguanta seguirem… I el bisbe content! Per tant, més endavant, no ho sé, ja ho veurem.”