Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(CR/Justícia i Pau) Després de més de vint anys liderant el Secretariat de Pastoral Social de Colòmbia - Càritas Colòmbia, el capellà colombià Héctor Fabio Henao Gaviria és escoltat a totes les conferències episcopals llatinoamericanes. El coneixen com a “monsenyor Henao” i la seva veu és respectada en el món eclesial, social i polític com un dels artífex de la construcció de pau a Colòmbia i a tota Amèrica Llatina.

L’Institut Berghof d’Alemanya l'ha convidat a participar com a expert en unes jornades internes per reflexionar sobre la construcció de pau des de la perspectiva del diàleg interreligiós. Les jornades, que se celebren de dilluns a divendres a Barcelona, ​​recullen experiències de tot el món. Entre elles, els projectes catalans Diàleg.cat i la Xarxa Interreligiosa per la Pau de Justícia i Pau.

En aquesta entrevista, realitzada a la seu de Justícia i Pau, Henao té la perspectiva després que hagin passat cinc anys de la signatura dels acords de pau. Insisteix en la necessitat de transformar les relacions socials. No només per a l’alto el foc en el cas dels conflictes armats, sinó també per establir un pacte social basat en la justícia i l’equitat. Com a creient, demana “harmonitzar la veritat i la misericòrdia”. Reconeix que el procés de pau l’ha obligat a “deconstruir” moltes idees. I defensa que “hi ha un pla de Déu sobre la història en clau de reconciliació i pau”.

Com s’entén des de Colòmbia la feina per la pau? Què cal fer des d’aquí perquè això sigui realment un moviment internacional?

La construcció de la pau ha de fonamentar-se en la possibilitat de construir un acord sobre un projecte d'humanitat i projectes de països molt concrets. En el cas colombià, un projecte de nació que sigui inclusiu, que sigui capaç d’establir relacions equitatives. Colòmbia ha viscut un conflicte molt extens, però també és un dels països més inequitatius del continent més inequitatiu del món, que és Amèrica Llatina.

Colòmbia, al costat del Brasil, són els dos països més inequitatius de la regió. Això ha estat traduït en fets molt greus que hem viscut al llarg de 60 anys. Ara estem buscant una sortida, però hem après una lliçó molt profunda: la construcció de la pau té a veure a llarg termini sobre la transformació de relacions i de la manera com les persones es veuen dins d’una societat, i s’hi incorporen. Això és una transformació relacional molt profunda.

I aquesta lliçó ens ha portat a aprendre que una cosa és treballar per la implementació dels acords de pau, i una altra cosa, que no és exactament el mateix, és la construcció de pau, que és un assumpte ciutadà que involucra tot el conjunt de la societat. I que porta a prendre decisions polítiques i ciutadanes de fons, sobre la manera com la societat està fonamentada i construïda.

En aquest sentit, l’Església colombiana és referent a la feina per la cultura de pau i la reconciliació. Quina resposta, suport o seguiment tenen de la ciutadania? Se senten realment reforçats, entesos, acceptats pel global del país?

L’Església a Colòmbia té un reconeixement molt alt en la tasca de construcció de pau i de reconciliació. Sobretot perquè ha tingut històricament una posició d’acompanyament i de proximitat amb les víctimes molt profunda. L’arrelament a les diferents regions on el conflicte ha estat molt difícil, entre diverses organitzacions, l’estat i les comunitats ha estat normalment per mitjà de l’Església. Aquesta mediació de l’Església –que és l’única que hi és present en molts casos, encara que no hi hagi altres formes de presència institucional– ens ha permès tenir un reconeixement molt fort, i ser un referent en termes de construir cap al futur una societat molt més pacífica i reconciliada.

L’Església continua tenint una veu que és escoltada i respectada i és un actor molt dinàmic en termes de possibilitat de construir pau i reconciliació.

El 2018, el lema del Secretariat Nacional i de la Conferència Episcopal Colombiana era el salm 85, verset 11: “La misericòrdia i la veritat es van trobar, la justícia i la pau es van besar”. Des de la seva experiència, què és primer, com és el protocol? Està ben escrit el salm?

Aquests quatre elements són quatre grans pilars molt importants per entendre què és realment el procés a llarg termini. El salm els col·loca com a pols molt concrets, però també amb nombrosos desafiaments. La justícia i la pau sempre estaran en tensió, sempre s’han hagut de complementar i relacionar. La tensió realment allà és molt forta, ho vam veure a Colòmbia actualment: la justícia tendeix a anar molt més cap a la reparació a la víctima, i s’estén molt més cap al reconeixement de la dignitat de tothom, tendeix molt més cap a la restauració de relacions. 

La pau és un element molt més extens, en el sentit que cerca transformacions de fons. La gran pregunta que es fa la societat colombiana és “fins on podem traçar o suportar que els assumptes de justícia siguin flexibilitzats o enfocats d’una manera diferent en bé de la construcció de pau? En bé de l’èxit de la pau”. És a dir, si l’assoliment de la pau pot crear formes alternatives de justícia. De vegades es parla de justícia punitiva, que castigarà atrocitats i delictes comesos en el passat.

Hem d’harmonitzar la recerca d’aquest projecte de pau de la societat, amb les relacions de justícia de reconeixement de la dignitat, dels que van cometre les atrocitats i dels que les van patir. Tenir en compte que en molts casos aquest límit entre agressors i víctimes no és clar. De quina manera es poden harmonitzar les dues coses: la veritat i la misericòrdia. És un dilema molt fort. Sense veritat no podem parlar de reconciliació. La veritat és un element completament essencial. Però com diu el Papa, la veritat ha de ser acollida en termes de misericòrdia, en termes proactius de transformacions, no de revictimitzacions, perquè allò del passat no torni a passar més; que realment sigui un compromís en clau de construcció d’un altre tipus de societat. Aquest és el desafiament.

Tenim una Comissió de la Veritat, que és presidida per un sacerdot jesuïta, el pare Francisco de Roux. Una comissió que fa una gran feina a Colòmbia i que ha de seguir avançant indubtablement cap a la recerca d’alternatives per tenir un horitzó nou, en la relació amb el passat i la manera com entenem el que ha passat. De quina manera aquestes explicacions no ens porten a més odi, més violència, més atrocitats, sinó que ens porten a construir una societat nova.

I des de Catalunya què podem aprendre de l’experiència colombiana?

El que Colòmbia està fent avui és un camí en què la societat està tractant de descobrir unes formes noves de relacionar-se; aquesta societat pot mostrar un acord de pau molt complex i ampli, probablement dels més elaborats al món posterior als acords de Roma de la Cort Penal Internacional, que és un element molt interessant.

Altres coses fonamentals. El paper de les víctimes. El fet que les víctimes fossin incloses i escoltades a la taula de negociacions, va ser molt important en el cas colombià. I assenyala un referent de com cal manejar una negociació, incloent-hi la presència de les víctimes. No es pot negociar un conflicte sense la presència dels qui se n’hagin vist afectats. És una premissa interessant, sense la qual no es pot aprofundir, són passos importants que poden donar llums per a altres conflictivitats al món.

Una segona cosa important és que definitivament els acords de pau han de ser transformadors sobre les causes que van generar el conflicte. Els acords s’han de construir no sols com un cessament d’hostilitats, sinó sobre la base d’un compromís de transformacions a curt, mitjà i llarg termini. De manera que responguin als mateixos orígens. Poden ser en termes d'exclusió, de desconeixement de la pluralitat de la societat.

I una tercera cosa que em sembla molt important en el cas de Colòmbia. Aquesta societat ha hagut de plantejar-se molt de fons com n’ha de ser la composició en termes de diàleg social cap al futur. La negociació de pau, entre actors armats, no ho resol tot. Encara hi ha un diàleg, d’aprofundiment en la relació entre tots els actors socials. En treure-li el caràcter de conflicte armat o polític, queda la construcció ciutadana permanent. El diàleg no és tan sols un instrument per resoldre crisis, sinó un instrument permanent de construir societats.

Què ha significat per a vostè, com a persona, liderar i acompanyar aquests processos de reconciliació?

Ha estat un aprenentatge permanent. He tingut l’oportunitat d’aprendre moltes altres idees, aproximacions, altres maneres de llegir, també com a sacerdot, des del punt de vista de la fe, totes aquestes realitats. Moltes vegades és desmuntar, desconstruir idees que un tenia, desconstruir conceptes, desmuntar de vegades percepcions –els conflictes estan molt intervinguts per les percepcions– i obrir-se a altres percepcions, a una altra aproximació. Per mi ha estat una lliçó molt important. He pogut descobrir com realment hi ha un pla de Déu sobre la història en clau de reconciliació i pau. Ha estat com Déu ha volgut moure aquest procés, impulsar-lo, acompanyar-lo i animar-lo per múltiples camins. I el camí de l’Església sempre ha de ser aquest. Nosaltres som Església en la mesura que el Senyor ens ha cridat per ser una comunitat reconciliada i reconciliadora. Per ser una comunitat que es reconcilia permanentment a l’interior, i una comunitat que està permanentment treballant per a la reconciliació a tots els nivells. Però primer de tot hem de ser una comunitat on aprenguem a reconciliar-nos internament.