(David Jou) L'astrofísic britànic Stephen Hawking ha mort aquesta matinada als 76 anys. Hawking ha dedicat gran part de la seva vida a la recerca sobre forats negres i a l'inici de l'univers. La seva aportació en aquests dos camps fou fer confluir la relativitat general d'Einstein (teoria de la gravitació que generalitza la teoria Newtoniana) amb la física quàntica. La primera és la teoria del més gran, en concret, la que descriu l'univers en expansió; la segona, és la del més petit, en concret, dels àtoms, molècules i nuclis atòmics.
Quan l'univers tenia molt poca edat (menys de bilionèsimes de segon) la seva grandària era inferior a la d'un nucli atòmic; per tant, és lògic que s'hi hagi d'aplicar la física quàntica. Això porta a conseqüències rellevants: el valor infinit que hauria de tenir la densitat segons la teoria de la relativitat general passa a ser un valor finit però molt elevat. Això vol dir que, en principi, l'estat inicial de l'univers podria ser descrit per la física (no necessàriament, però, per la física que coneixem avui).
La cosmologia porta sempre a preguntar-se per temes metafísics, com ara per Déu, o per l'existència de l'univers. Resulta natural, doncs, que un cosmòleg sigui interrogat pel tema de Déu. En aquest vessant, hi ha una evolució del pensament de Hawking. En el seu primer llibre Breu història del temps, de 1988, acabava tot dient que quan coneguem l'equació fonamental de l'univers serà com conèixer "la ment de Déu". Això es correspon amb el deisme habitual d'Einstein, de Newton, de molts altres físics.
En canvi, en el llibre El gran disseny, de 2010, es distancia d'aquesta visió i diu que Déu no fa falta per a l'existència de l'univers. Aquest canvi de visió és degut, en bona part, al fracàs de les teories actual d'unificació –com ara la teoria de supercordes– per predir els valors de les constants físiques universals, que tenen una gran influencia en la durada, l'estructura i el contingut de l'univers. Aleshores, en imaginar que potser hi ha bilions de bilions de bilions d'universos, la gran majoria d'ells sense possibilitat de tenir vida, aquella racionalitat que portava a un sol univers apte per a la vida queda molt minvada, en el sentit que aquesta suposada racionalitat va produint universos aparentment a l'atzar i sense propòsit.
Naturalment, la qüestió de si hi ha un sol univers misteriosament apte per a la vida i la intel·ligència, o hi ha molts universos, estèrils la gran majoria d'ells, està ben lluny de ser resolta, però suposa un qüestionament ben interessant per a la teologia natural.
Stephen Hawking representa, de cara al públic, un exemple de persona que supera unes limitacions físiques esfereïdores tot potenciant totes les possibilitats de la seva ment, que l'obren (i ens obren a tots plegats) a l'espai immens del cosmos. Aquest aspecte de la seva figura no li fa oblidar problemes més propers de la realitat, especialment els perills que vénen d'un ús desconsiderat de la creixent potència tecnològica, que podria portar a la desaparició de la humanitat en un parell de segles, si continuem per aquest camí.
David Jou i Mirabent és doctor en Ciències Físiques per la Universitat Autonoma de Barcelona, on actualment és catedràtic de Física de la Matèria Condensada. Jou és també poeta i assagista amb més d'una quinzena de títols publicats. És patró de la Fundació Maragall.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.