Gustavo Morello: "La religió és una relació humana amb un poder sobrehumà"

(Ignasi Escudero -CR) Gustavo Morello (Córdoba, Argentina, 1966) és jesuïta, sociòleg i teòleg. Professor de la Boston College, recentment ha estudiat la relació entre vida quotidiana i la pràctica religiosa. Va presentar un dels resultats d'aquesta investigació al Congrés Internacional de Sociologia de la Religió: "Et tinc sota la meva pell. Tatuatges i religió a Amèrica Llatina".

Quina relació té la vida quotidiana amb la pràctica religiosa?

La vida quotidiana afecta la religió. Les persones viuen la religió des del seu dia a dia. Els canvis a la vida, canvien la forma en què un creu. Per a moltes de les persones que hem entrevistat, la religió és una relació humana amb un poder sobrehumà. Humana per què té a veure amb l'encarnació, el cos, la cultura, la ciutat i les circumstàncies en què es viu. Per exemple, si hi ha una església prop o no. Molta gent va al que té prop: catòlics que van a parròquies evangèliques i viceversa; o catòlics i evangèlics que volen ajudar a la comunitat des de la seva fe però l'únic que hi ha al seu barri empobrit és una ONG. Per una relació humana la gent ens parla de la calor, de plorar, d’enfadar-se amb Déu, d'agafar alguna cosa mentre resen, d'olors. Absolutament humana, però el fonamental és la relació. La promesa, el parlar amb Déu, té a veure amb una relació. La relació amb Déu no és una transacció comercial.

Com afecten els canvis a aquesta relació?

Si la teva vida quotidiana canvia, canvien les teves relacions. Canvies de feina i canvia la teva relació de parella. Et mudes de ciutat i canvia el teu grup d'amics. La religió canvia absolutament amb tot això.

Quins són els canvis religiosos més freqüents?

La gent creu amb autonomia de la institució religiosa. D'una banda les persones decideixen què creuen i què no en funció de la seva experiència vital. No és arbitrarietat o escollir el que m’és més còmode. Fonamentalment creuen en funció del que els ha passat. D'altra banda, l'autonomia ajusta la pràctica religiosa. Per exemple, hem trobat persones que van al temple si tenen temps, van a missa els dimecres perquè els queda de pas ... No és en contra la institució sinó que té a veure més amb una flexibilitat que, en el cas d'Amèrica Llatina i específicament de l’Argentina, són molt paral·leles als processos dels partits polítics.

En quin sentit?

Identificar-se d'esquerres o de dretes ha canviat, igual que identificar-se amb un partit. Aquí a Catalunya teníeu un partit important com Convergència i Unió que ja no hi és. Hi ha gent que deixa de votar al partit que ha votat sempre perquè ha pactat amb un altre partit que no li agrada... en aquest sentit em referia al dinamisme de l'autonomia.

Hi ha grans diferències entre confessions?

Un catòlic català s'assembla més a un evangèlic català que a un catòlic peruà. Crec que l'entorn marca molt més la forma en què es viu la religiositat. La ciutat marca molt.

De quina manera afecta l'evolució en cada societat?

Generalment a Europa Occidental - Espanya, Regne Unit, Holanda, Bèlgica - s'ha entès que una major modernització ha significat una menor presència de la religió. La gran excepció, juntament amb Itàlia, serien els Estats Units. Al país nord-americà es va generar un mercat religiós amb molta més pluralitat, davant de l'església monopòlica europea, on cada estat prenia la religió del rei. A Amèrica Llatina no hi ha religions d'estat, hi ha religions principals, ni tampoc un mercat religiós com als Estats Units. La hipòtesi que treballem és que a Amèrica Llatina hi ha una modernitat encantada.

Si has caminat pel continent llatinoamericà pots veure que la religió està al carrer. Això no vol dir que pugui estar en qualsevol lloc. Per al nostre treball vam fer entrevistes a Córdoba, Argentina, dos anys després de l'elecció del papa Francesc. El papa s'ha transformat en un líder de l'esquerra global i entre les classes baixes la gent se suma al discurs crític amb el neoliberalisme, el sistema financer, l'inhumà. No obstant això Argentina té un govern neoliberal, i la gent no vol saber res del papa opinant del govern argentí. Està bé que faci servir el seu poder per criticar les grans corporacions on la gent corrent pot dir poca cosa, però molesta que ho faci on sí que es pot dir, en l'àmbit nacional, per què li treu l'efectivitat al vot particular.

Com viuen el fet religiós les persones migrants?

Valentina Pereira, companya d'investigació, ha treballat les entrevistes de peruans que van migrar a Montevideo i a Córdoba. En el cas de Montevideo hi ha una cultura laïcista molt forta, això vol dir que no hi ha manifestacions religioses al carrer, mentre que Córdoba és més tolerant.

Els peruans arriben a les dues ciutats en la mateixa època, fa uns 20 anys. A Córdoba podien sortir a fer la processó del Señor de los Milagros, molt famosa a Lima. Aquesta processó va generar associacions de peruans que s'ajunten, que celebren. La processó no es va poder fer mai a Montevideo. No hi ha cap associació i cal afegir-li que la comunitat peruana està en una situació econòmica més precària.

D'altra banda a Amèrica Llatina hi ha una concepció de Déu protector. A les ciutats et pot protegir del crim i també durant les migracions protegeix en el viatge. Ara treballarem com viu la població llatinoamericana emigrada la seva religiositat en diferents parts del món. També com aquesta religiositat s’expressa al ciberespai amb Blanquerna - Universitat Ramon Llull.

Et poso un exemple. Hi ha una tradició molt forta a Lima, la devoció a Santa Rosa, que consisteix a anar al convent de clausura en què va viure, escriure-li una carta i llençar-la al pou. Quan els peruans comencen a migrar creen un pou virtual i envien la carta per internet. Un cop fet el pou virtual a Barcelona, ​​per què no ho poden seguir fent-ho així quan retornen a Lima? Aquí veiem una transformació que comença fora i que repercuteix al propi país.

Hi ha una relació entre la presència pública del fet religiós i la forma en què es practica?

Pel que veiem en els nostres entrevistats hi ha una presència pública de la religió que està bé quan expandeix llibertats, quan reclama que les promeses de la modernitat - emancipació i llibertat - es compleixin, quan lluita pels drets humans. Ara bé, quan intervé per reduir llibertats, per barrejar esferes, per obstaculitzar el creixement econòmic ... aquí hi ha un problema. Hi ha alguns espais on la religió té certes finestres d'oportunitat, jo crec que la gent és molt més religiosa del que sembla. Per això cal reconèixer la religió que es dóna fora de les institucions, que és important.

També cal reconèixer que no tota presència de la religió en l'espai públic val, i pot ser molt traumàtica. No podem negar el que ha passat amb els abusos, escàndols sexuals, abusos de poder. No es pot negar i en el món religiós no hauria d'haver passat mai.

Des de les institucions religioses cal reconèixer la legitimitat de cada experiència. Per exemple el cas d'una dona que vam entrevistar, rebutjada sistemàticament per la seva mare. Després d'una forta discussió es va posar a plorar desconsoladament. Entre plors va sentir una abraçada que ella va entendre que era de Déu. Aquestes experiències són legítimes i cal entendre-les així. És clau no voler tallar a tothom amb el mateix patró.

Aquí entren els tatuatges.

Si per una generació el símbol religiós és el penjoll, el collar, per què no es pot tatuar? El tatuatge ha estat un símbol religiós cristià a Jerusalem des de fa segles. Els cristians orientals anaven a Jerusalem i es tatuaven per recordar el seu viatge. Per això els croats quan hi anaven es tatuen, perquè la tradició ja hi era present. Hi ha cartes de reis anglesos anglicans que deien "prohibit tatuar-se perquè sembleu catòlics". Cal reconèixer que hi ha expressions culturals de la fe que no tenen a veure amb la geografia sinó amb les cultures urbanes.

Generacions urbanes que expressen la seva vida interior de forma diferent que les altres generacions. En això les institucions religioses han d'estar atentes. No dic que qualsevol expressió sigui bona o estigui bé, però cal reconèixer la realitat.

Em podria posar un exemple?

Una dona es tatua el nom de la seva mare al peu, al costat d'una planta enfiladissa que puja pel turmell, després que aquesta mori. Cada matí quan es dutxa veu el nom de la seva mare i la recorda. Té a veure amb les arrels. Un altre exemple. Un home es tatua una gàrgola al braç per espantar simbòlicament els dimonis de la seva vida. També hi ha molts tatuatges amb inicials de persones. Hi ha alguna cosa de sacralització, recullen alguna cosa o algú important en la seva vida. Un exemple curiós: un home es va tatuar al braç un dibuix del seu fill després de separar-se, passar menys temps amb ell i veure com es perdia la infància del nen.

Això és important perquè ens permet dialogar amb els no creients. Ajuda a reconèixer el sagrat, comprendre-ho com a tal. Això uneix amb altres persones que han viscut coses semblants i serveix per explicar la teva vida. No tots els tatuatges serveixen per explicar la vida, és clar.

No obstant això el sagrat dels altres importa cada vegada menys.

El problema és que es planteja la discussió com el sagrat contra el profà. Quan en realitat religiós i profà coincideixen que hi ha quelcom sagrat. Com definim el que és sagrat forma part d'una construcció social, una negociació.