Griera: “La sociologia de la religió ens fa adonar que els catalans som una excepció dintre d’una excepció”

(Joan Gómez i Segalà -Afers Religiosos) Mar Griera (Sabadell, 1978), doctora en sociologia i professora de la Universitat Autònoma de Barcelona, dirigeix el grup de recerca ISOR (Investigacions en Sociologia de la Religió), que elabora el Mapa religiós de Catalunya. Afers Religiosos l'entrevista arran del 35è Congrés Internacional de Sociologia de la Religió, celebrat el passat mes de juliol a Barcelona.

Qui organitza el Congrés Internacional de Sociologia de la Religió?

Aquest congrés és promogut per la International Society for the Sociology of Religion, entitat creada a Bèlgica fa 70 anys, que agrupa històricament la sociologia de la religió. A Catalunya hi té un cert arrelament, perquè ja s’havien celebrat congressos sobre aquest tema a Barcelona i Lloret de Mar, i s’havia mantingut el vincle a través del Miquel Barberà, Rogeli Duocastella i altres professionals que hi hem participat de manera regular.

De què ha tractat el congrés?

A Barcelona hem abordat la relació entre política i religió. L’eix central se centrava en aquest doble fenomen: com la política afecta la religió i l’espiritualitat, i com aquestes afecten la política. L’interès rau a analitzar-ho en diferents àmbits. Per exemple, la sociòloga grega Effie Fokas va fer una ponència que analitzava com influeixen els moviments religiosos en la Tribunal Europeu de Drets Humans. El sociòleg argentí Juan Marco Vaggione va analitzar els vincles entre la política i l’àmbit evangèlic: com afecta aquesta relació la politització del cos, l’avortament, l’homosexualitat o la percepció del gènere. I Geneviève Zubrzycki, sociòloga que treballa a la Universitat de Michigan, estudia les dificultats entre l’Església catòlica i les minories religioses a Polònia.

Aquestes foren tres de les ponències centrals que exemplifiquen la intenció del congrés d’analitzar en profunditat un moment contemporani en què el fet religiós té un impacte polític molt més evident que el que fa quaranta anys semblava que tindria.

En el congrés hi havia moltes ponències sobre diversos temes de l’agenda política a partir de la qual es desenvolupen polítiques públiques, com gènere, sostenibilitat, migracions, etc.

Fer una ullada a les cent sessions paral·leles del programa del congrés és molt interessant per copsar els temes emergents en sociologia de la religió: diversitat religiosa i polítiques públiques, coexistència i diàleg interreligiós, tot allò que genera que hi hagi cada vegada societat més plurals, els impactes d’aquesta pluralitat... També n’hi ha sobre les noves espiritualitats i la seva relació amb l’ecologisme, el gènere, la salut, les migracions, i també l’emergència de moviments religiosos globals.
Al cap i a la fi, hi va haver al voltant de cinc-centes presentacions, en les quals coincidien gent jove que comença la seva carrera acadèmica amb d’altres experts molt prestigiosos que poden passar dels setanta anys. S’hi produeix un diàleg intergeneracional molt fructífer.

Des d’un punt de vista global, és molt singular que Catalunya disposi d’un organisme de gestió dels afers religiosos des de fa dues dècades?

Catalunya és singular perquè va ser pionera. Cada vegada més, i sobretot en els darrers deu anys, principalment als països europeus, però també en d’altres indrets del món, estan guanyant pes algunes formes de gestió de la religió institucionalitzada. Un exemple molt clar d’això és que la majoria de ciutats europees fa vint anys no tenien cap òrgan de gestió i actualment són moltes les que tenen alguna mena d’organisme.

Com coneixeu els exemples de gestió de la diversitat religiosa d’arreu del món?

L’ISOR forma part de la xarxa Religious Congregations in the World, que reuneix projectes semblants al Mapa religiós, habitualment més basats en enquestes que no pas en la localització de centres de culte, però amb resultats relativament semblants. Ens adonem que Catalunya, Dinamarca i Suïssa són dels primers a fer-ho, i la resta d’Europa s’hi incorpora més tard, juntament amb la Xina o Austràlia, tot i que en aquest darrer cas és una federació d’esglésies qui finança el projecte com una forma d’autoanàlisi. Per tant, Catalunya va obrir una via que és cada vegada més hegemònica.

Més enllà de tenir més coneixement sociològic, el Mapa religiós ha propiciat cap transformació social?

Sobretot en les tres primeres edicions, el Mapa religiós de Catalunya va generar una presa de consciència de la diversitat: s’hi va posar nom, apareixia a la premsa, els llibres de text s’hi podien referir. Va fer visible aquella realitat que feia anys que existia però que resulta invisible, sovint en polígons industrials, però en la qual també hi podem comptar espais cèntrics, com l’Església Evangèlica de Gràcia, que aquesta tardor celebrarà el 150 aniversari. Posar-hi nom i número era important per visualitzar-ho. Que els centres de culte evangèlic tripliquessin els islàmics era una dada que trencava molts esquemes. Quantificar el creixement del budisme servia per valorar la seva importància a Barcelona. Tot això ha ajudat a refer, discretament, la imatge del país.

El Mapa religiós ha servit a les comunitats religioses?

Justament, en segon lloc, el Mapa religiós ha servit de via d’entrada a les comunitat religioses. Moltes comunitats han descobert que l’administració disposa d’un organisme especialitzat a partir de la seva inclusió en el mapa. El primer contacte ha servit sovint per adonar-se que hi ha algú que té interès a saber qui són. Alguna entitat s’ho ha pres com una forma de fiscalització, però moltes altres entitats, sobretot de les minories, han entès que algú s’interessa per ells.
Finalment, el mapa ha servit de base per a alguns estudis concrets, com la tesi sobre judaisme de Julia Martínez-Ariño i l’estudi sobre el protestantisme a la ciutat de Barcelona encarregat per l’Ajuntament i realitzat per Anna Clot i jo mateixa, entre d’altres.

Ara faltaria construir amb els altres països una metodologia que permetés comparar resultats, per entendre on som en un context europeu i global.

Què aporta la sociologia de la religió a la societat? Per què és útil?

En el grau de sociologia, aquesta matèria és molt útil per fer adonar els alumnes que són una excepció. Una excepció respecte de l’Estat espanyol, perquè Catalunya és la zona més secularitzada i diversa de l’estat. Una excepció respecte d’Europa, perquè aquí la secularització ha estat molt ràpida i en una o dues generacions la transmissió religiosa ha disminuït abruptament. I una excepció a nivell mundial, perquè en l’àmbit religiós Europa no és la norma, i a mesura que ho estudiem, ens adonem que la diferència, en lloc d’atenuar-se, creix.

Europa és una excepció perquè el món es torna més religiós?

El món contemporani és tant o més religiós que fa vint anys. Un estudiant universitari català amb determinat bagatge cultural i polític és a nivell religiós una excepció dintre de les excepcions. Justament en aquest context, la sociologia de la religió és necessària per entendre el fenomen. Independentment de les teves creences, el món contemporani és religiós. Per governar societats complexes i coexistir en mons diversos, et trobes la religió i te la trobaràs. Per tant, tothom que vulgui entendre la societat ha d’estudiar la sociologia de la religió per superar prejudicis. Així entendrà la incomoditat que li genera com a base per entendre el fenomen, les seves pròpies creences i les dels altres.

Feu referència a la religió en un sentit molt ampli.

Sí. Parlem de religió com a formes de construcció social de sentit. Comprendre els processos de sentit és fonamental per entendre com es construeixen els itineraris personals, les biografies. També, però, per entendre com es construeixen les societats: les percepcions del bé i del mal, de què és correcte i què no ho és... Per què algunes coses que veiem ens semblen ofensives? Per què algunes coses ens semblen impensables i d’altres no? Quins fonaments té la moral? Quina influència hi han tingut les comunitats religioses? Sembla secundari perquè la moral sona carca, però com a sociòloga crec que és fonamental tenir-ho en compte: la moral d’estat és moral, la moral pública és moral i la major part de decisions públiques estan impregnades d’una determinada visió moral. Per entendre com es construeix la moral i com ha evolucionat, la sociologia de la religió hi té molt a dir.

I què aporta la sociologia de la religió a la resta de la societat?

Fora de l’aula, convé distingir el que la sociologia de la religió ha aconseguit i el que queda per fer. M’agradaria traslladar aquesta mirada sociològica i encomanar-la a més persones. Sobretot, m’agradaria complexificar la mirada sobre el fet religiós. Massa sovint es fa una mirada molt dicotòmica, molt simplista, molt basada en prejudicis i estereotips. La nostra tasca és mostrar la complexitat i els matisos, no pas donar solucions.

Com a sociòloga no he de decidir quin és el lloc de la religió en l’espai públic, però he de fer present el debat, un debat que va des del pessebre a la plaça de l’ajuntament fins a l’ús del nicab als espais públics, des de les cançons que es canten a l’escola per Nadal fins a com hem d’anomenar aquest període de vacances. Com a sociòloga, el meu objectiu és explicar que hi ha un debat, que el debat és rellevant i que és més complex que no sembla.

Quins projectes de recerca promoveu des d’aquesta disciplina?

He estat implicada en el Mapa religiós des de l’inici, fa vint anys, i ara s’hi implicarà més directament Esther Fernández-Mostaza amb un equip molt potent. A l’ISOR ara també estem impulsant un projecte sobre l’expressió religiosa en l’espai públic en el qual estudiem les expressions més efímeres, per contrast amb el Mapa religiós, que analitza la localització més estable. En aquest altre cas, prenem com a unitat d’anàlisi una pregària al carrer, una processó o una meditació, i hem començat a comparar Barcelona i Madrid, amb intenció d’incorporar-hi Lausana, Leipzig i Groningen. Un altre projecte internacional és un estudi sobre la vinculació entre religió i ciència, sobretot entorn de l’evolució, sobre com afecta els debats públics i com les persones més religioses entomen els debats científics, hi negocien i es construeixen una visió pròpia. Aquest és un projecte dirigit per la Universitat de Birmingham i fet en col·laboració amb set altres països del món. D’altra banda, hi ha projectes més petits, com l’estudi de les noves espiritualitats en les institucions públiques, (reiki als hospitals, ioga a les presons, etc.). També alguns doctorands estan abordant la qüestió de la participació política i les dones musulmanes; una comparativa de la participació política de les comunitats sikhs a Barcelona i Madrid; la gentrificació i la diversitat religiosa, etc.

En resum, destaqueu l’intent de la sociologia de la religió per reconèixer la complexitat i per fer visible una presència religiosa invisibilitzada. Té conseqüències polítiques?

És important l’acompanyament, la visibilitat de les minories religioses, la presa de consciència que el nostre país és plural i divers. Seria òptim que aquestes mesures anessin acompanyades de recursos per facilitar que tothom disposés de centres de culte dignes per pregar, per lluitar contra la discriminació per motius religiosos, i sobretot per conscienciar sobre la complexitat del fenomen religiós. Això és important políticament, tant per a la dreta com per a l’esquerra, per evitar judicis fàcils, perquè, si no, entrem en un cul de sac d’on és difícil sortir.