El goig de visitar Vilafranca amb el Baró de Maldà

(Ramon Bassas-CR) Aquest any, a Vilafranca del Penedès, no han pogut celebrar Sant Fèlix com cal. Ni diada castellera ni res. Com a molt, alguna celebració simbòlica, com la de la Processó de la festa major. La pandèmia, almenys, ha servit per veure fins a quin punt tenim arrelats festes, costums i símbols, diguin el que diguin. Per aquest motiu, l’última entrega de L’estiu a casa la dediquem a aquesta festa, proposant una visita a la magnífica basílica de Santa Maria de Vilafranca del Penedès, que és on s’hi celebra l’ofici, de la mà de la Nora Vela i, amb ella, del Baró de Maldà.

No sé si us he de presentar el Baró de Maldà, el senyor Rafael d’Amat i Cortada (1746-1819), però sí que ho he de fer de la Nora Vela. Ho ha de fer perquè aquesta antiga professora de Bibliografia a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona, és tan treballadora com discreta, tan important com desconeguda, sobretot al món dels goigs, aquells fulls impresos amb versos i dibuix, que es canten arreu de Catalunya dedicats a milers d’advocacions i sants.

―«Els goigs els vaig estudiar i descobrir a Filologia Romànica... i els vaig anar recollint en les moltes excursions que feia» ―aclareix. Ara és una de les més actives membres de l’associació Amics dels Goigs― «on els segueixo admirant i relacionant amb qualsevol aspecte cultural que els hagin originat o cantat... un gaudi!.»

Però avui no parlem dels goigs, dèiem, sinó de Santa Maria de Vilafranca, el primer temple gòtic que hi va haver a Catalunya, començat el segle XII sobre una antiga església i acabat ben entrat el segle XV. En fan una bona descripció en aquesta web. Però ho farem tal i com la va veure el Baró de Maldà, on va anar per presenciar les festes del patró de la ciutat, Sant Fèlix, l’agost de 1771, ara fa 249 anys, i va que deixar ben descrites el seu diari conegut com Calaix de sastre, un document excepcional per conèixer la Catalunya popular des de finals de l’Edat Mitjana fins el segle XVIII. La Nora ens adverteix que l’edifici ha sofert canvis exteriors i interiors des d’aquella època.

―«Les relíquies de sant Fèlix van arribar des de Roma l’any 1700. Van dipositar-se a la cripta de l’església de Santa Maria rere la inscripció ‘Ossa sancti Felicis presbyteri martiris’ i la seva festivitat el 30 d’agost ha anat acompanyada llargament de cants i festejos. Els seus goigs són objecte de grans cants corals durant el novenari, però ja existien al segle XVIII» ―explica la Nora.― «Aquí se n’hi poden veure uns dels més antics. És per això que recomanen la visita i l’assistència als cants i festejos per Sant Fèlix».

El testimoni del Baró de Maldà

I què en diu el Baró de Maldà? El dia 28 d’agost de 1771 explica que «partíme’n yo ab Geroni Amoretti des de Barcelona per Vilafranca del Panadès a dos quarts de sinch, no penseu, amigos, ab lo caball de sant Francesch, que és lo més comú de anarhi molts y moltas, sí que nosaltres ab la major comoditat dintre de la silla volant...». Resulta que a mig camí troben quatre músics que també van a Vilafranca amb dues cadires més: «trobàrem repartits en dos sillas volants a quatre músichs que se encaminàban també a Vilafranca y éran Francisco Casamor y Francisco Mas, àlias lo Mataró, los dos de la selecta capella de música de la cathedral...».

Encabat, per no avorrir-se, diu que «Yo duya en la butxaca la Floresta Española, llibrets divertits, entretenintme ab sas agudezas...». L’endemà, el Baró escriu que «finalment (gràcias a Déu) se’ns axamplaren los esperits al descubrir ya a la dilatada planura y hermosa de tot aquell Panadès ab Vilafranca al mitg... y, a longe, lo campanar punxagut de Vilafranca. Poch a poch nos hi anàrem acercant y tant que vèyam a l’àngel bufador posat en peus sobre de la cucurulla del campanar de la parròquia.».

Aleshores comencen les festes del Patró Sant Fèlix. «Se seguí lo repich de las campanas dalt del campanar y se ventaren a las tres grossas. La major, ni més ni menos lo sonido semblant al de nostra Madona de la Seu de Barcelona, la segona al de la Dominical y la tercera al de la grossa de la parròquia de Santa Maria del Mar. Alegràban de ohirlas tocar per lo bé que consonàban. [...] Era demà la festa major de la vila, de son gloriós patró sant Fèlix, presbítero y màrtir, y a ningú pot causar admiració de que las festas grossas comènsian ya en la vigília, y més tenintse en custòdia en aquella iglésia lo cos del gloriós sant. La campana de las horas ressonaba bé en cada martellada ab un sonido molt grave y com si fos de cathedral»

Ara us l’heu d’imaginar vestit ben mudat. «ceníme la espasa al costat, prenguí mon sombrero y bastó y me n’aní a la parròquia per ohir lo cant de las vespres, que foren solemnes, casi instar cathedralis, y lo Magnificat ab tota la orquesta de la vila, units los quatre músichs forasters, fent yo també mon paperot tocant la viola, que'n diuhen la pastera de la fam, qual espontàneament me la dexà Fèlix Carbó, músich de aquella capella. Casamor se abrassaba ab son contrabaix, tocantlo… Acabadas las vespres y visitat que haguí al gloriós sant Fèlix, que queda col·locat lo cos sant dintre de una urna en un altar sota del major, com en la Seu de Barcelona Santa Eulària.»

I ara tot enjoiant i guarnint Sant Fèlix per portar-lo a l’església: «Nosaltres, des de casa Vallès pujàrem a la del senyor administrador de la festa de Sant Fèlix y encontràrem a la sua senyora que enjoyaba a la imatge del sant que, col·locada sobre de un pulit tabernacle, devia portarse en aquella tarde a la iglésia major ab los il·lustres regidors. A 8 horas y quart del vespre se conclogué la festa de vigília en la iglésia y se donà principi a la de la plaza, que consistia ab un abultat castell de foch artificial, que se havia plantat un poch més avall de la parròquia... yo vérem a tot aquell incendi, y no de Troya, sí que de aquell castell de foch».

El dia del Sant, el 30 d’agost, el Baró assisteix a l’ofici solemne, «pentinats que fórem y vestits ab casaca y demés relatiu a la decència, anàrem al solemne ofici de la parròquia que a poch rato que se havia comensat. Est se cantà ab tota la cantúria de Vilafranca, la que, unida ab los quatre músichs forasters, cert que feya una gran òpara. En lo ofertori y después de la elevació de la Sagrada Hòstia y càliz, se cantà primera y segona part de l’oratori nou de Sant Fèlix.»

Fins que surt la processó. «La professo comensà, en lloch de timbalas y timbalers a caball, per un disforme drach com lo de las professons de Corpus de Barcelona, sí que'l de Vilafranca anaba corrent com un llamp per la plaza y a tot arreu, la quitxalla al devant y detràs de aquella cuca fera, ab tant de xiulet, griteria, sombreros y barratinas a l’ayre com lo pas del bou del Corpus del Pi en Barcelona.... En est pas tan entretingut y bulliciós, considéria, mon amat auditori, quins farts de ríurer hi féu la gent.... Después del drach seguían los balls de Bastons... música y lo clero, que no dexa de ser crescut y después la imatge del gloriós sant Fèlix posada en lo tabernacle, vestit lo sant ab hàbits clericals de sotana, sobrepellís, armusa y bonete en lo cap. Detràs seguia lo il·lustre Ajuntament ab lo senyor corregidor y així de lo demés. »

Sembla que els aiguats de finals d’agost no són cosa d’ara. Al Baró se li presenta l’oportunitat de pujar al campanar: «Continuà lo aiguat fins a onse horas abans de mitgdia y, segons per allí se digué, lo riu Noya se’n portà lo pont de fusta de Martorell qui sap ahont. Molts capellans de la comunitat de aquella parròquia y altres personas seculars muntaren al campanar per observar los estragos causà la impetuosa pluja en aquella matinada, y yo, ohida que haguí la misa de las dotse de mosèn Farré en lo altar de las Animas, fiu lo mateix de pujar al campanar de la parròquia ab Pau Icart, que m’i acompanà. Hi havia bastants graons, però prenguérem poquet a poquet la muntada per no fatigarnos, trayenthi un palm de llengua. A son comensament, de aquí allí no vèyam res, però insensiblement, pujant, mediant las claraboyas de las parets de la escala del campanar, miràbam ahont posàbam los peus. Arribàrem a la major claror, ahont éran las campanas en sos finestrals, las que cada una ne ocupaba un. Entre grossas y petitas éran sis o set, y de las quatre majors la una era nova, unisona a la tercera. Yo agoití des de la vora del finestral, sota de la gran boca de la Maria Salvaterra, que és la campana més grossa de las que se véntan. En efecte, tota aquella campana semblaba un estany de aigua. Después pujàrem a la coronilla o terrat del campanar per vèurer la campana de las horas, que és gran peza, col·locada ab la dels quarts dins de un altre campanaret voltat de finestralets, el que fineix ab cucurulla y lo àngel sobre, de coure, que señala los vents y empuna en sa mà una vanderola....»

En ara rep una invitació per veure l’orgue. «...Me vingué a trobar en una de las tres lo organista Magí Guitart, estudiant, y me digué, sent ell avisat, tenint yo gust de tocar un poch aquell orga de la parròquia, que después de cantadas vespres y una absolta que tenían casualment me hi podria entretenir ab lo dit orga un rato. Pugí a l’orga, que és prou gran baluerna, probanthi ab lo teclat algunas consonàncias patèticas ab lo flautat de fusta, dos pasturel·las ab rusinols, algunas falsas, lo Veni Sancte Spiritus y hymne que segueix, etc. Dos o tres capellans se escoltàban l’orga des de baix a la iglésia y la Teresó Salvany quedaba voy arrupida en la barandilla de l’orga escoltant las consonàncias. » I, dinalment, s’acomiada. «Per despedirme de la viola de Fèlix Carbó, la vaig trastejar per tots los punts de la solfa en sas quatre cordas.»

Si hi podeu fer una visita, serà tot un goig acompanyar-la amb aquestes descripcions.Si és per Sant Fèlix de l’any que ve, un doble goig. I si és amb la Nora Vela, un munt de goigs. Com els que hem tingut fent aquesta secció d’estiu. A reveure.

[Nota: Hem extret els fragments del PDF accessible del Calaix de sastre 1750-1819, des del perfil de John Lineman a Academia.edu, que conté còpia de diverses edicions parcials de l’obra manuscrita del Baró de Maldà, Rafael d’Amat i de Cortada.]