La Glòria Gasch i Brosa (Barcelona, 1973) està casada i és mare de dos fills. És llicenciada en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona. Durant més de vint anys ha exercit com a editora en diverses editorials, és autora de Ara, i cada demà (Empúries) i actualment pilota el conglomerat editorial Edicions 62 i Columna Edicions. Tot i que va néixer a Barcelona i hi treballa, viu a Teià amb la seva família. Ens trobem a la plaça de la Concòrdia, a les Corts, davant la Parròquia de Santa Maria del Remei. Fa un sol d’hivern que endormisca. Entrem al Centre Cívic de Can Deu per fer el cafè de després de dinar, desvetllar-nos i xerrar una estona.
Et vaig demanar de reunir-nos a un lloc que fos important per a la teva vida espiritual, i m’has citat a la plaça de la Concòrdia. Per què?
La meva comunitat cristiana nuclear és la del grup d’Emmaús que vam fer ja fa deu anys. Vam començar a l’església de Betlem amb mossèn Joan Costa i vam venir cap aquí, cap a la parròquia del Remei, quan ell va venir cap aquí també. Aquí és on encara ens trobem cada dilluns per fer adoració eucarística i per preparar els següents recessos que hi hagi previstos. Carlo Acutis, el sant mil·lenial, deia que l’Eucaristia és l’autopista cap al cel i així ho he viscut.
Per a algú que no en sàpiga res, com explicaries en què consisteix un recés d’Emmaús?
Jo diria que, ara mateix, Emmaús és el millor pla de màrqueting que hi ha perquè Déu et toqui. És un format que ve dels Estats Units i que es va instaurar aquí el 2014. Bé, va començar a Madrid i després va arribar aquí a Barcelona. Consisteix en un cap de setmana molt experiencial en què jo he vist conversions en quaranta-vuit hores. I que als mossens els va molt bé, perquè en dos dies es fa una feina que en un altre context de vegades costa dos anys de fer. Es tracta d’un recés que només pots fer un cop a la vida i que és confidencial, tot i que després pots tornar-lo a viure, però servint, preparant-lo. Emmaús és com una taca d’oli que s’ha anat estenent a moltes parròquies, i que a més a més serveix per a franges d’edat diferents. Per als joves universitaris hi ha Effetà i per als joves professionals hi ha Effetà pro, per exemple.
I com hi vas arribar a fer un recés d’Emmaús?
A mi m’hi va convidar el meu germà. Som cinc. Jo aquell cap de setmana tenia planejat d’anar al meu recés de Montserrat, però al final vaig anar a Emmaús. I em va encantar.
La fe et ve de la família?
Sí, en el sentit que la fe és una cosa que sempre havia viscut a casa. Però el recés d’Emmaús va ser un punt d’inflexió. Normalment, s’hi llegeix la lectura dels deixebles d’Emmaús (Lc 24, 13-35) perquè s’hi explica molt bé què passa. Jo tenia Déu al meu costat, però no el veia. Igual que els deixebles que anaven caminant, el tenien a la vora i no se n’adonaven. Havia rebut una educació en la fe i tenia una vivència de la fe, però hi ha un moment que Déu se t'atansa d’una manera especial.
Aquest moment l’identifiques íntegrament amb el recés d’Emmaús?
Íntegrament, no. A casa ens va marcar molt la mort de la nostra mare, quan jo tenia sis anys. La mort d’una mare és un naufragi. Ella era molt creient, va estar malalta durant un any abans de morir i ens va explicar molt bé què estava passant. Ara ja puc parlar d’això com una benedicció. Vaig estudiar a les teresianes, i les monges em deien: “tens dues mares al cel”. Jo pensava, “però què dieu?”. I ara ho entenc. Per a tots els germans aquest és un esdeveniment que ens ha marcat molt.
Jesús ens diu: “Jo faig noves totes les coses” (Ap 21,5). En quin sentit, després d’aquests episodis de lucidesa espiritual, diries que t’ha fet nova?
Déu ho fa tot nou, i com més present el tens, més et transforma la vida. I més sentit li trobes a la teva pròpia vida. Quan realment el poses al centre t’adones que no necessites res més. A mesura que t’entregues més intensament a la pregària o a l’adoració eucarística mateixa vas construint una intimitat, et sents en comunió absoluta. Dona moltíssima pau.
Si li haguessis d’explicar a un agnòstic o a un ateu com es prega, com ho faries?
És una meditació en què està bé d’entrar-hi a través d’una lectura de l’Evangeli i en què et concentres en establir un diàleg amb una persona que t’escolta incondicionalment. Pregar és tot el que dona sentit a la meva creença. Sense oració no hi ha res. He fet servir la paraula meditació perquè és una paraula que un agnòstic o un ateu pot entendre. La pregària és la sensació absoluta de pau interior que descriu tan bé Jacques Philippe.
En quina mesura la fe es realitza en la vida familiar?
És clau. La família és la teva petita societat. A mi m’ajuda a entendre quin paper juga la vida familiar en la vida espiritual el símil dels bastonets: un bastonet sol és fàcil de trencar. Un feix de bastonets, en canvi, costa molt de trencar. Compartir la fe i poder-la viure en família et fa sentir menys aïllat. I en la concreció del matrimoni, la parella ha de poder respondre una pregunta molt senzilla: aquesta persona és el teu camí al Cel?
Com creus que se n’ha de parlar amb els fills?
Ells van veure la meva conversió després d’Emmaús i van flipar. Els meus dos fills han fet Effetà, després. Però els fills tenen el seu propi camí, perquè Déu té un pla únic per a cadascú. Per a mi és important que ells puguin fer el seu propi camí. Potser és cert que la mort de la meva mare m’ha fet parlar de la mort d’una manera molt despresa amb els meus fills, per exemple. I la manera com parlem de la mort pot ser una finestra a una conversa sobre la transcendència.
Quina traducció pràctica diries que el cristianisme té a la teva vida?
“Estimar els altres com a tu mateix” és el missatge que cal encarnar a tot arreu. Si vas a missa i després ets un fill de puta en l’àmbit laboral, tens un problema. Com a cristians, tenim la responsabilitat de ser un exemple per als altres. Si ens ho creiem de veritat, no podem ser uns amargats. Som persones i tenim alts i baixos, i de vegades ens equivoquem, evidentment. Som humans, i Jesús també va experimentar la tristesa. Però hem de ser conscients que som el més a prop de Déu que estaran moltes persones del nostre voltant.
La vida laboral i la vida espiritual poden semblar dos compartiments que no es relacionen, però els creients sabem que tota feina es pot convertir en pregària. Com es reflecteix aquest vincle a la vida d’una editora?
Fent llibre com aquest de l’Oriol Jara, Per què crec en Déu?. Va arribar un moment que, amb la feina que tinc, havia de fer alguna cosa més. Tinc una plataforma que és un privilegi, piloto dos segells generalistes que poden arribar a moltíssima gent i he d’aprofitar-ho. Ara hi ha una revifalla claríssima de l’espiritualitat i hi ha interès. Els joves s’estan convertint i els seus pares potser no creuen en res. Hi ha un boom europeu general que tindrà una traducció local.
Quin paper ha de tenir la lectura a la vida del creient?
És fonamental. Igual que la narrativa o l’assaig alimenten els teus referents culturals, hi ha lectures que són aliment per a l’ànima. Sempre porto algun llibret a sobre que em serveixen per pregar. Abans he citat La pau interior de Jacques Philippe perquè m’ha fet molt servei. Aquella frase subratllada o aquella idea que t’ha tocat d’una manera especial pot obrir camins nous en l’oració. La pau interior m’ha anat bé per demanar una fe més sòlida, perquè el primer entrebanc no em desequilibri.
I a part de La pau interior, quines lectures diries que més t’han servit?
Els llibres de Jacques Philippe en general. En el seu moment, però, per a mi va ser molt important el testimoni de santa Teresa de Jesús. És el meu referent més primari. Quan era petita també vaig veure una pel·lícula que feien a TVE sobre la seva vida, i em va marcar moltíssim. Entrant en el món de l’audiovisual d’actualitat, evidentment The Chosen és una sèrie fantàstica que recomano a tothom. Però tot això només són portes a la fe: si ens quedem amb això, la fe s’esvaeix. La fe és una gràcia de Déu, però també vol voluntat per atiar el foc.
Com ha de ser un bon llibre sobre espiritualitat cristiana?
Per a mi és fonamental que l’escrigui algú que tingui la validesa teològica, per a dir-ho d’alguna manera. L’Oriol Jara mateix és una persona que, tot i parlar-te del seu testimoni personal, té una base teològica. No cal que cada llibre sigui un tractat teològic, però. De fet, els llibres que arriben a públics no estrictament religiosos són els que no ho són. I ara penso en el mateix Francesc Torralba, el Premi Josep Pla, que fa servir un llenguatge compartit que fins i tot els qui no tenen una experiència personal de Déu poden entendre.
Hi ha mals llibres sobre espiritualitat cristiana?
Evidentment, hi ha llibres que no s’agafen per enlloc. Amb els llibres en què l’autor exposa el seu testimoni de fe, però, passa que són llibres que potser no estan escrits d’una manera impecable, però el fons és tan potent que el llibre fa la feina que està cridat a fer. Hi ha d’haver veritat al darrere. I cada llibre té el seu moment espiritual, potser algú que comença a fer camí necessita una mena de llibres diferents que els d’algú que ja duu més temps caminant. El mateix Francesc Torralba pot servir perquè, sense l’argot religiós, el lector se senti còmode. Clar, nosaltres som una editorial generalista, i els seus llibres poden arribar a tothom.
No ets una editora qualsevol. Quin és l’equilibri entre la intimitat i l’apostolat quan ets una persona pública? Estàs acostumada a parlar-ne?
Va haver-hi una època en què fins i tot m’amagava la creu que duc al coll. Ara ja no. M’he penedit d’haver-ho fet. Suposo que ho feia per vergonya, però ara ja m’és igual i fins i tot en parlo obertament amb els autors. Passa molt, als entorns intel·lectuals o del món de la cultura, que són llocs hostils per als catòlics. Hi ha un rebuig latent. Em sembla que ara el món està canviant una mica amb aquest tema, i em sembla que el canvi també exigeix tractar a qui et rebutja d’entrada amb respecte i sense superioritat moral. Ningú és millor que l’altre. M’encanta desarmar aquest rebuig amb amor. Tothom està buscant alguna cosa, el que passa és que abans de poder parlar de Déu has de parlar dels temes de sempre, com ara la pederàstia a l’Església.
Com ho vius?
Penso que podem començar a dir que l’Església, en aquest àmbit, està fent la feina. I són els únics: la majoria d’abusos sexuals infantils es produeixen en el si de la família. Això no vol dir que hàgim de fer de menys els casos que hi ha hagut dins de l’Església, eh? Però s’està fent la feina. Els homes som imperfectes i pecadors, i l’Església està feta d’homes. El missatge que l’Església preserva, però, és imbatible.
Parlant de la institució, en termes lingüístics, com veus l’Església a Catalunya?
Està costant molt. Fins i tot en el meu cas, que soc de Teià i vaig a missa allà, penso que hi ha massa dificultats per practicar la fe en català sense esculls afegits. Estem perdent un llençol a cada bugada.
Per què ha passat, això?
Les causes són diverses, és una barreja de factors. En primer lloc, avui hi ha un públic més castellanitzat, eminentment castellanoparlant a Catalunya. I, alhora, hi ha sectors de l’Església catalana pels qui la llengua havia estat innegociable que s’han deixat. S’han de posar les piles. S’han deixat en més àmbits, eh? Hi ha una mena de relativisme general que no afavoreix ningú.
Deia Chesterton que el moment més trist per a l’ateu és quan està agraït i no té ningú a qui agrair-li. Malgrat les complicacions de la vida, del món i del país, què et fa sentir agraïda?
Quan em llevo cada matí, procuro que la primera paraula que li dirigeixo a Déu sigui gràcies. I quan me’n vaig a dormir, torno a donar les gràcies.
També quan has tingut un dia de merda?
Sí. Cada nit faig l’exercici de pensar quins han estat els millors moments del meu dia. Mira, potser avui pensaré en aquesta conversa que hem tingut i donaré les gràcies. Això et programa per anhelar repetir aquesta mena de moments, i l'endemà aprendràs a buscar i veure aquests moments. I a recordar-los, a tornar-los a passar pel cor.
Com mostres reciprocitat per aquest agraïment?
Intento glorificar-lo, fer les coses per la seva glòria i lloar-lo. Ara i sempre. La creació és un acte d’amor tan gran, que no puc fer més que glorificar Déu.
