La globalització de l’autoritarisme

(Cristianisme al segle XXI) L’Associació “Cristianisme al segle XXI” ha celebrat aquest dissabte l’assemblea anual, en la qual s’elegiren els nous membres de la Junta i es reteren comptes de l’exercici anterior, aprovat per unanimitat així com el disseny i pressupost de l’exercici proper. Acabada l’assemblea, tingué lloc el tercer Debat de Sant Ildefons del curs, amb el títol “La Globalització de l’autoritarisme”, a càrrec del doctor Ferran Sáez, que avisà des del començament que no pensava fer referències a la realitat més actual.

Per a ell, l’autoritarisme, que definí com “l’entronització de la coerció en detriment d’altres consideracions”, amara la nostra societat occidental durant tot el segle XX sense haver-nos-en adonat prou. Ho intuí al llibre El crepuscle de la democràcia (Edicions 62, 1999), on exposava que a les democràcies representatives occidentals se’ls feien requeriments prepolítics —per exemple, habitatge i treball per a tothom—, als quals no podien donar resposta. Aquest fet ha quedat palès explícitament amb el moviment dels indignats i el 15 de març de 2011 quan van sortir cartells amb eslògans com “ Els polítics no ens representen”. Amb aquesta constatació no era estrany que sortissin enyorances d’estats forts com se sentia als primers 80: “Amb Franco això no passava”.

El ponent recordà que, després de la “Marxa sobre Roma” (octubre 1922), el periodista G. Amendola (1882-1926) sintetitzà el règim mussolinià amb “Tutto nello Stato; niente fuori dello Stato; nulla contro lo Stato”. I també que, inicialment, el totalitarisme (nazisme a Alemanya o feixisme a Itàlia) fascinava la gent com un fet rabiosament modern; en aquest sentit esmentà Marinetti, la primera retransmissió televisiva dels JJOO de Berlín de 1936 (72 hores) per Helene «Leni» Riefenstahl, i fins i tot que Josep Pla havia escrit que el feixisme, a Nàpols, havia acabat amb la pudor i els ferums de la ciutat. Ja aleshores era global com ho va ser l’eix Berlín-Roma-Tòquio. En acabar la segona guerra mundial, tothom pensava que l’autoritarisme no tornaria, tot i que hi hagué “conductes autoritàries normalitzades” (i esmentà la França de De Gaulle).

Tot hauria començat abans. L’enfonsament del Titànic (unió de ciència, art i tecnologia), va ser analitzat en el seu temps com l’inici d’un segle catastròfic com ho resultà la primera guerra mundial. Oswald Spengler ho explica bé a La decadència d’Occident (dos volums publicats el 1918 i el 1923 i iniciats abans de la conflagració), traduïts a les llengües europees tot seguit. A l’espanyol, justament per Manuel Garcia Morente (un home del Instituto Libre de Enseñanza que esdevingué sacerdot) i plagiat per Ortega y Gasset a La rebelión de las masas. Es preguntava com podia ser que la civilització occidental, hereva del cristianisme, del romànic, del gòtic, del renaixement i del barroc, acabés tan malament. I la resposta era que havien aparegut masses més o menys organitzades que abans no hi eren, cosa que podia resultar un perill. La gent no podia descontrolar-se. I molts intel·lectuals del moment compartien aquell pensament com era el cas d’Arnold Gehlen, teòric dels neoconservadurisme alemany amb el seu llibre L’home, la seva naturalesa i el seu lloc en el món (1944). Solució? Instrumentalitzar les masses autoritàriament encara que fos des de la cultura. Ortega y Gasset arribà a dir que “la missió de les masses és seguir els millors en comptes de suplantar-los” (i ell, òbviament, feia part dels millors). D’aquells anys, el ponent només troba lúcid el manifest d’E. Mounier: “No ens podem posar al costat dels que desitgen l’home nou, perquè si ho fem, apareixerà l’home vell”. I l’home vell era el que feia nosa quan es volia implantar uniformitats o eutanàsies eugèniques. Per a ell, la persecució dels jueus o l’enaltiment de la raça ària no va pas començar de cop, ans es va anar construint de mica en mica com ho prova el fet que molts jueus dels Països Baixos es feien del partit nazi. El problema era —i segueix sent— que tractant la gent com a ciutadans s’ha perdut la manera de tractar-la com a persones diferents, amb amor i misericòrdia.

Ningú avui no es diu autoritari o populista —de dretes com els esmentats, o d’esquerres, com l’stalinisme—, però tenim l’autoritarisme i el populisme ben a l’abast. Ningú no hauria dit que ens governarien Trump o Putin. I, per assenyalar la globalització de l’autoritarisme, el conferenciant proposà de comparar el món de 1999 amb el del 2019: amb només 20 anys, les diferències resulten descomunals. I el pitjor del cas és que els canvis s’han materialitzat davant dels nostres ulls sense adonar-nos-en gaire.

Per acabar, volgué oferir unes claus que ens poguessin sevir per posar-nos alerta davant del fenomen. La primera era la de l’excusa de la identitat, amb la qual, el budisme s’ha fet radical i en alguns llocs terrorista (rohinyes de Bangla Desh de religió musulmana atacats pels rakhines budistes). Això pot produir miratges. A França, hi ha un retorn a les parròquies, no pas per cap instància de fe, sinó per desmarcar-se dels musulmans que van a l’oratori o a la mesquita. A Rússia les esglésies ortodoxes s’omplen per desmarcar-se del que fou el comunisme. La segona clau era la tecnologia. Ull viu! Mai la societat no havia estat tan homogènia (tothom ha sentit parlar de Michael Jackson) i tan atomitzada (hi ha grups de filatèlia o de columbofília que redueixen el seu món als segells o als coloms). Això pot provocar la disgregació de la societat i una societat sense referents comuns no serà mai una democràcia progressiva i reformable. No es pot desitjar un canvi de la Constitució a partir dels paràmetres imposats per la Constitució mateixa que es vol reformar. No es pot viure en mons paral·lels.

El públic assistent va intervenir molt en el debat. “Si l’autoritarisme és una mena d’epidèmia al llarg del segle XX, com descontaminar-nos-en?”, se li demanà. Per al ponent, que evidencià que no tenia receptes, les grans institucions com l’ONU no funcionen i la tecnologia, que a la primavera àrab ho havia de ser tot, va quedar en no-res. Cal informació i superar la voluntat desinformadora d’alguns “La virtut del mal és tenir l’habilitat de no fer-se evident; hi ha una vacuna social?” No la tenia, esclar, però, per a ell, el mal es detecta, almenys, un cop passa, com en un retrovisor. Se li va fer referència a d’altres homes lúcids —Thomas Mann, Bertrand Russell, Pau Casals...—, es va parlar de la droga falsament entesa com a apertura psicoperceptiva, s’al·ludí a Steve Bannon i a les seves intencions, amb cartes de cara, i s’acabà esmentant aquella dita de Karl Popper: “No podem aspirar a una democràcia perfecta, perquè moltes coses la condicionen; ara bé, sí que podem evitar que situacions objectivament dolentes ens moguin els nostres límits.”