Vés al contingut
Catalunya Religió dg. 5/12/2021

(Josep Gordi –CR) Antoni Gaudí, l’arquitecte català més universal, no perd mai l’actualitat. D’una part, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) acaba d’inaugurar una exposició titulada ‘(Re) conèixer Gaudí. Foc i cendres’ i, d’altra, aquest dilluns s’ha col·locat un estel de dotze puntes damunt de la torre de la Mare de Déu de la Sagrada Família que s’encendrà el 8 de desembre, dia de la Immaculada.

El títol de l’exposició del MNAC ens vol fer reflexionar sobre la mitificada figura d’Antoni Gaudí. Juan José Lahuerta, comissari de l’exposició i director de la Càtedra Gaudí ens diu que l’arquitecte estava “en relació directe amb el que passava al món i no amagat ni tancat en el seu estudi”.  Visitant l’exposició t’adones que Gaudí era una persona coneixedora del que passava a Barcelona i, a la vegada, amant de la natura i un home de fe. Aquest text vol reflexionar al voltant d’aquests tres eixos.

Infant i adolescent envoltat de natura

Antoni Gaudí va néixer al Baix Camp el 1852 i es traslladà a Barcelona el 1870. Per tant, visqué la seva infantesa i adolescència entre Reus i el mas de la Calderera que la família tenia a Riudoms. Al mas familiar, rodejat d’arbres, plantes, aviram, insectes... L’infant i l’adolescent observa tot el que l’envolta i aquest contacte amb la natura sempre serà present en la seva obra, tal com passa amb altres artistes. Per exemple, Joan Miró i Mont-roig.

A l’exposició podem observar dibuixos de tiges, fulles i flors que després també apareixen en l’ornamentació de les seves obres arquitectòniques, on brollen meravelloses reproduccions de fulles de margalló o de gira-sol. Fins i tot, la gaudiniana creu de  cinc braços, segurament, està inspirada en l’observació del fruit del xiprer.

Si mirem amb calma la façana del naixement de la Sagrada Família ens adonarem que hi ha esculpides 31 espècies vegetals i 68 espècies d’animals i si entrem a l’interior de la basílica possiblement ens sentirem que som dins d’un veritable bosc de pedra. El mateix Antoni Gaudi ho deixà escrit: “L’interior del Temple serà com un bosc. La decoració de les voltes seran fulles, entre les quals es veuran els ocells propis de la nostra terra. Els pilars de la nau principal seran palmeres; són els arbres de la glòria, del sacrifici i del martiri. Els de les naus laterals seran llorers, arbres de la gloria, de la intel·ligència”.

Per l’arquitecte els fonaments del temple de la Sagrada Família són les arrels dels arbres; les columnes, els troncs, els capitells, els nusos d’un plàtan d’ombra, les columnetes superiors, les branques i les voltes que cobreixen la nau el fullatge de la capçada dels arbres. En conseqüència, la natura per a Gaudí és com un gran llibre on cal anar a aprendre i cercar solucions a les seves preguntes edificatòries.

Barcelona, en ebullició

L’arribada d’Antoni Gaudí  a la ciutat de Barcelona el 1870 a l’edat de divuit anys es degué a la seva passió per estudiar arquitectura. Va aconseguir el títol el 1878 i al llarg dels vuit anys d’estudi ja va col·laborar amb importants arquitectes, com Josep Fontseré amb qui treballà en el projecte del futur parc de la Ciutadella. Per entendre la seva passional relació amb Barcelona, cal retrobar com era la ciutat quan ell hi arribà i entendre el moment únic dins la història de la ciutat que va viure.

El 1870, les muralles ja s’havien enderrocat, el projecte de l’Eixample d’Ildefons Cerdà estava aprovat, inaugurat, els primers carrers començaven a obrir-se així com s’alçaven les primeres cases, entre el passeig de Gràcia i Pau Claris i la Universitat de Barcelona d’Elies Rogent estava construint-se, tal i com el complex industrial de Can Batlló al carrer Urgell.

Per tant, Gaudí viurà el desenvolupament de la nova ciutat, sobretot, a partir de l’exposició Universal del 1888. Només cal tenir present que la ciutat tenia 187.000 habitants el 1850 i a principis de segle XX ja va arribar a tenir-ne  550.000. En aquesta època d’ebullició econòmica i urbanística, Gaudí deixarà la seva empremta, tant a Ciutat Vella, on alçarà el palau Güell com al Nou Eixample amb la casa Milà i la Batlló situades al nou Passeig de Gràcia.

Ara bé, per entendre el subtítol de l’exposició ‘Foc i cendres’, cal tenir present que a principis del segle XIX a Ciutat Vella hi havia 40 convents i 27 esglésies; a mitjans del nou-cents s’havien aixecat més d’un centenar de manufactures tèxtils que donaven feina a més de vint mil obrers i, tots plegats, vivien en un espai que tenia una de les densitats poblacionals més elevades d’Europa, amb carrers estrets, edificis de sis plantes, poc ventilats, poc assolellats... que van fer que algunes epidèmies tinguessin importants mortalitats.

Si a aquesta situació hi afegim que les relacions entre els sindicats obrers i la patronal gairebé mai no van ser fluïdes, es dibuixa una realitat molt convulsa que va derivar en diferents conflictes socials com el pistolerisme entre la patronal i els sindicats (1917-1923), la crema de convents el 1835 o durant  de la Setmana Tràgica (1909), la bomba del Liceu el 1893 o els avalots o bullangues entre 1835 i 1843.

“El meu client m’ha dit que no té pressa”

Antoni Gaudí va ésser un home de fe i va treballar per l’Església i en obres religioses en diferents moments de la seva vida, com la restauració de la catedral de Mallorca, la cripta de la colònia Güell i, per damunt de tot, la basílica de la Sagrada Família. El 1883 quan rebé l’encàrrec de continuar la construcció aquest temple i el compaginà amb altres obres fins que el 1914 quan decidí dedicar-se en exclusivitat i fins a la seva mort, –esdevinguda el 1926–  i, al mateix temps, anar a viure a l’obrador del nou recinte.

Cal incidir en el fet que la Sagrada Família és un temple impulsat per l’Associació de Devots de Sant Josep, que el qualificaren com a temple expiatori i redemptor de la classe obrera de la ciutat. Quan Gaudí presenta la seva monumental reformulació de la basílica afirma: “Treballo per Déu i el meu client m’ha dit que no té pressa”.

Al llarg de la seva vida va establir amistat amb diferents religiosos, com el bisbe de Vic Josep Torres i Bages que el va guiar en alguns dels seus dejunis, o mossèn Cinto Verdaguer amb qui va coincidir en excursions a Poblet el 1882 i a Elna el 1883, –promogudes per les Associacions Excursionistes Catalanes que tenien com a un dels seus socis protectors Eusebi Güell–. La relació de Gaudí amb el poeta es va mantenir fins la mort de Verdaguer.

Joan Matamala afirma que de nen havia vist a la biblioteca particular que Gaudí tenia a l’obrador de la Sagrada Família un exemplar de L’Atlàntida i un altre del Canigó. L’admiració pel gran poeta que fou Verdaguer es palesa en el fet que l’escollís perquè compartís les seves hores de solitud i, segurament, per nodrir-se de la visió i la vivència que Verdaguer mostrà tothora de la natura en els seus meravellosos versos.

Per fruir de la relació de Gaudí amb la natura, que donà tants meravellosos fruits en el conjunt de la seva obra, de la seva passió per la ciutat de Barcelona i d’entendre que era un home d’una fe de pedra picada, “mai millor dit” fa que us recomani  visitar l’exposició que el MNAC l’hi dedica, abans que aquesta magnífica mostra no marxi aquesta propera primavera al Musée d’Orsay de París.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Imatge
Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.