Gaudí i l'escola catalana

Amb motiu del centenari de la mort d’Antoni Gaudí, Catalunya Religió continua el monogràfic El catalanisme d’Antoni Gaudí, de la mà de l’historiador i col·laborador del mitjà, Lluís Duran. Cinc articles, de gener a maig, per explorar una dimensió sovint poc coneguda de l’arquitecte: el seu compromís nacional i cristià. El tercer lliurament explica la relació d’Antoni Gaudí amb el moviment de l’escola catalana i destaca el seu context i influències en favor de l’educació en català.

Dins del recinte actual de la Sagrada Família, al carrer Sardenya, trobareu un edifici senzill, amb una fanal modernista a l’entrada i un frase mig esborrada que diu “Escola”. I doncs, una escola a la Sagrada Família?

Per a alguns és la primera escola catalana, una obra més dels primeres mecenes del catalanisme, Eusebi Güell

En un article anterior ja vam veure com Gaudí era un avançat al seu temps pel que fa a l’ús normal de la llengua catalana, per això podem dir quelcom semblant d’una de les eines usuals del seu coneixement i difusió, l’escola, l’escola catalana. Per què ho diem? Per què, malgrat tot els intents, dins de l’ensenyament primari a Catalunya aquesta institució no fou la més corrent durant la vida del genial arquitecte. Quina relació podia tenir-hi Gaudí? Al llarg de la seva vida es va anar trobant fites i fets relacionats amb la futura escola catalana. Gaudí és fill del Baix Camps, a Reus, el 1893 s’hi celebrà la segona assemblea de la Unió Catalanista en què un mestre d’Arenys de Mar, Francesc Flos, proposà (i s’aprovà) que des d’aleshores es fomentessin les escoles catalanes mitjançant la creació d’un patronat ad hoc. Dos anys abans, el 1891, dins de la Colònia Güell, on ell treballarà per construir la seva església, s’hi instal·la, com un servei de la instal·lació fabril, una escola catalana per als fills i filles dels treballadors.

Per a alguns és la primera escola catalana, una obra més dels primeres mecenes del catalanisme, Eusebi Güell, per al qual Gaudí treballarà a cor què vols. Una altra relació de Gaudí amb l’escola catalana és també un encàrrec professional per construir casa seva, la Casa Calvet. Eduard Calvet va ser un dinàmic empresari tèxtil, catalanista i republicà que va esdevenir entre 1910 i 1912 el cinquè president de l’entitat que més féu per promoure l’escola catalana, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

La coneguda com a Protectora, la de l’arxiconegut cartell que ens ensenya un infant net i polit que ens mira amb ulls dolços i ens pregunta: “Ja sou de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana?” va ser una institució que va formar escoles catalanes: fornint-los mestres, normes pedagògiques de millora, llibres, propaganda, mapes i vigilància sanitària. A partir del doble objectiu d’oferir als nens i les nenes de Catalunya una educació de qualitat, adreçada principalment, a les classes populars, que eren les més endarrerides educativament, tant per manca de recursos públics com per incomprensió de la llengua d’ensenyament, la castellana.

Com afirmava tothora la Protectora: no creava escoles, ajudava les que la societat creava, mentre tinguessin la llengua catalana com a llenguatge d’aprenentatge i d’ús de totes les seves activitats. En el seu moment eren, alhora, un avenç pedagògic i un avenç nacional, quan l’ensenyament més corrent no enraonava ni ensenyava en la llengua de la canalla catalana.

L’any 1921, com avançàvem, dins del clos de la Sagrada Família, ja existeix l’Escola de la Sagrada Família a pocs metres on es va fundar una estimada entitat esportiva gracienca com el CE Europa, s’hi instal·lava una entitat de catalanisme popular, una escola en un barri obrer i menestral, com era ben a la vora, al Passeig de Sant Joan, una altra escola catalana de prestigi, l’Escola Mossèn Cinto. 

El suport a l’escola catalana no deuria ser aliè al pensament de Gaudí

Com definia Cèsar Joan Bergós l’Escola de la Sagrada Família dins de les construccions de Gaudí? “Escoles i tallers de la Sagrada Família són unes construccions del tipus de la l’església de la Colònia Güell a base de soleres de maó vist i de taulons de fusta als quals s’ha donat trabament per les formes helicoïdals del conjunt”.

Els antecedents esmentats són, doncs, prou sòlids per pensar que el suport a l’escola catalana no deuria ser aliè al pensament de Gaudí. Des de 1915, els alumnes i els mestres de l’Escola fan la seva ofrena al monument de Rafael Casanova, com fan entitats, partits i institucions catalanistes, però ben poques escoles, encara. Per les dimensions que podeu veure a través de la reixa que envolta la basílica, l’escola podia allotjar uns cent alumnes. El seu director era Gil Parés que, al seu torn, era el capellà custodi de la Sagrada Família, però vetllava també per l’arquitecte i és qui s’adona el dia que és atropellat Gaudí que no arriba a l’hora acostumada i comença a recórrer amb ajudants hospitals i centres sanitaris de la ciutat. Parés és un col·laborador no professional molt directe de Gaudí, íntim, per això al llit de mort li suggereix, quan encara és conscient, que combregui, celebra la darrera missa a la seva habitació en vida i és dels més fidels que hi són en el moment del traspàs.

Quatre anys abans, com a director de l’Escola de la Sagrada Família demana una subvenció a l’APEC, i li és concedida, mantenia una línia de pàrvuls educats pel mètode Montessori. Amb la repressió generalitzada contra la catalanitat iniciada per la Dictadura de Primo de Rivera (1923), l’escola va continuar existint: ho podia fer en tractar-se d’una escola religiosa i, per tant, sense intervenció estatal? Mossèn Parés continua al capdavant de l’Escola durant la República i rep de l’APEC un “important préstec”, a més del suport regular mensual i un lot de llibres de l’editorial de l’APEC. La preparació pedagògica de Parés el va dur a ser elegit membre de la Comissió Tècnica de l’APEC, la que vetllava per la qualitat pedagògica del projecte, des de 1930 a 1933, amb altres mestres laics de renom.

Els primers dies de la Guerra Civil va ser assassinat, havent dut a terme una llarga trajectòria “de servei als pobres”, l’escola catalana, sens dubte, n’era una eina.