Gaudete et exsultate, la festa del treball i l'Aplec de l'Esperit

(GIEC) El passat dia 9 d’abril el papa Francesc va fer pública una nova exhortació apostòlica —Gaudete et exsultate— (Alegreu-vos-en i celebreu-ho), que tracta sobre la crida a la santedat en el món actual. És la seva tercera exhortació apostòlica, després d’Evangelii gaudium (La joia de l’Evangeli) i d’Amoris Laetitia (L’alegria de l’amor), i l’ofereix justament en complir cinc anys del seu pontificat.

D’altra banda, amb motiu de la festa del treball i de la celebració de Sant Josep obrer instituïda l’any 1955, per mitjà del papa Pius XII, i que posa els treballadors i el món de les relacions laborals sota el patronatge de sant Josep, cada any, les delegacions de pastoral obrera de Catalunya i els moviments i col·lectius obrers cristians de Catalunya i Balears elaboren un manifest -aquest any amb tres apartats: veure, jutjar i actuar- en el qual fan veure el creixement de la desigualtat i el deteriorament de les condicions laborals i de vida de molts treballadors, demanen tornar a aixecar la veu per denunciar la deriva neoliberal i a favor de les persones treballadores, sobretot dels qui més pateixen aquestes condicions indecents que impedeixen desenvolupar la vida com a persones lliures i éssers socials i fan una crida a lluitar plegats per un treball decent per a tothom, en correspondència a la dignitat de les persones.

I els bisbes de Catalunya, en la solemnitat de Pentecosta, convoquen, cada tres o quatre anys, els joves de les deu diòcesis amb seu a Catalunya a l’“Aplec de l’Esperit”, una trobada de joves cristians, sempre amb un tema, tenint com a centre Crist, el Senyor, que ens envia el do de l’Esperit, a fi que siguin els seus testimonis. Aquest any l’Aplec de l’Esperit se celebrarà els dies 19 i 20 de maig, a Tortosa i a Sant Carles de la Ràpita, amb el lema “Crist és la vida”.

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar d’aquests temes, així com del maig del 68, del nou pla pastoral de l’arxidiòcesi de Barcelona, de l’abandó en el Ressuscitat i dels joves, la fe i el discerniment.

Dues de les cartes dominicals parlen de l’exhortació apostòlica del papa Francesc Gaudete et exsultate. L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que amb aquest escrit el Papa “ha volgut compartir la seva visió de com cadascú pot arribar a ser el que està cridat a ser, i no pas conformar-se amb una existència mediocre, aigualida, liquada” i que “la santedat no és per a pocs, sinó que és un camí per a tots”. Diu també que en aquesta exhortació hi apareix “el segell distintiu de Francesc: la teologia del poble, amb la qual tant s'identifica, la relació entre la vida cristiana i el compromís amb la justícia, la seva preocupació pels més pobres i oblidats, la seva sensibilitat cap al geni femení i la seva profunda espiritualitat, sempre encarnada que rebutja tot egoisme” i que el Papa “ara vol renovar la crida universal a assolir la santedat en la vida quotidiana, vivint amb amor i oferint el propi testimoni en les ocupacions de cada dia, allà on cada un es troba, i sense necessitat de gestos heroics”. Finalment, l’arquebisbe Vives ens anima a començar a llegir l’exhortació en aquest temps pasqual i a provar de fer-nos-la nostra.

El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, diu que a la introducció de l’exhortació el Papa “avisa que no es tracta d’un tractat exhaustiu sobre la santedat, sinó que el seu objectiu és fer ressonar una vegada més la crida a la perfecció, una crida que s’ha d’encarnar en el context actual, amb els riscos, desafiaments i oportunitats del món d’avui” i que en el primer capítol “subratlla que l’objectiu d’aquesta Exhortació és recordar-nos vivament la crida a la santedat que el Senyor ens fa a cadascú de nosaltres”. El bisbe de Terrassa ens diu que “cal estar atents a allò que el Papa anomena «dues falsificacions de la santedat» que podrien desviar-nos: el gnosticisme i el pelagianisme, dues formes de falsa seguretat recolzada en la doctrina o en la disciplina, que desemboquen en el narcisisme egocèntric, en les que ni les altres persones ni nostre Senyor no importen per res”. Finalment, diu que “el capítol central és el tercer, en el que assenyala que les Benaurances són com el carnet d’identitat del cristià, el camí per a arribar a la santedat”.

Dues de les cartes dominicals parlen del dia dels treballadors. El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “el primer de maig té unes ressonàncies històriques molt determinades” i que també té “unes fortes ressonàncies socials que fixen la seva atenció en les condicions laborals, en les tasques empresarials i en el sistema econòmic en general”. Constata que “en els últims anys, i centrant-nos en el nostre entorn, hem patit una tremenda crisi econòmica i social que ha generat gran quantitat d'aturats i tancament d'empreses” i que això “ha afectat molt negativament a la manera de viure de les persones i ha tingut conseqüències indubtables en el marc del treball apareixent les pors i les angoixes, els recels i els egoismes, la manca de perspectives vitals i la pèrdua d'esperança en un futur millor”. Finalment, afirma que “és de justícia que els cristians ens preguntem en aquest camp tan complex com actuem i en què ens comprometem” i que “en totes les èpoques l'Església ha tingut una paraula il·luminadora de les realitats socials que ha volgut acompanyar els grups humans més desfavorits i impulsar unes relacions basades en la justícia i en la solidaritat”.

El bisbe de Girona, Francesc Pardo, diu que l’Església “fonamenta la seva doctrina sobre el treball en les encícliques dels papes, des de la Rerum novarum, de Lleó XIII; en la Sagrada Escriptura, des del Gènesi, amb el manament a l’home i la dona de créixer, multiplicar-se i dominar la terra; en la referència a Jesús de Natzaret com a fuster; i també en la referència a la màxima de sant Pau «el qui no treballi que no mengi»”. Afirma que “en el centre de la Doctrina Social de l’Església sobre el treball, més que el mateix treball, hi la persona que el fa” i que “en les relacions laborals s’han de garantir els drets fonamentals dels treballadors, com el dret al treball, el salari digne amb què el treballador pugui mantenir-se ell i la seva família, el subsidi d’atur i d’accidents, l’atenció sanitària i els derivats de la maternitat i de la jubilació”. Finalment, constata que “les conseqüències de la crisi des del 2008 han portat a augmentar l’atur, la desigualtat i els nivells de pobresa” i es pregunta si “el treball s’acaba” i “com afrontar aquesta situació assegurant la dignitat de cada persona i el dret a tenir els mitjans de subsistència per tenir una vida digna”.

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, parla de l’Aplec de l’Esperit. Diu que “per als joves de les nostres diòcesis aquesta trobada pot ser un esdeveniment de gràcia”, ja que “moltes vegades els joves que intenten viure la seua fe tenen la sensació que són una minoria, se senten sols i açò els pot provocar un sentiment de descoratjament”. Afirma que “aquest Aplec pot portar-los a sentir-se més motivats en el desig de seguir al Senyor”, així com també pot ajudar els joves que no han trencat completament la seua relació amb l'Església “a descobrir el valor de la fe i el goig de pertànyer a l'Església”. Confia que també per a tota la diòcesi de Tortosa serà un moment evangelitzador. Finalment, convida a tots a participar en l’Aplec de l’Esperit: “Als qui pertanyeu a grups juvenils i als qui en les vostres parròquies us esteu preparant per a la confirmació; als qui participeu en les activitats pastorals que s'organitzen en els col·legis de titularitat eclesial; a les famílies cristianes. A tots, i de manera especial als malalts us demano que us uniu en l'oració pel fruit d'aquesta trobada”.

L’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, parla de les llums i les ombres del maig del 68. Diu que “a l’Església va coincidir amb la crisi del postconcili, va estimular el relativisme, va afavorir les crítiques més dures contra l’encíclica de Pau VI Humanæ vitæ, promulgada aquell mateix any, que vinculava la relació sexual amb l’obertura a la vida, i va aguditzar la crisi d’alguns sagraments”. Al costat d’això, afegeix que “va permetre coses positives, com apreciar la importància d’escoltar els joves, el valor de la sinceritat, la denúncia contra la hipocresia social i el sorgiment de carismes en l’Església amb projecció de futur”, com per exemple “la Comunitat de Sant Egidi, una associació de fidels fundada per Andrea Riccardi, nascuda l’any 68 al barri romà del Trastevere” i el “Camí Neocatecumenal, iniciat per Kiko Argüello juntament amb Carmen Hernández, arribat a Roma el 1968”.

El cardenal Joan Josep Omella diu que els escrits que el papa Francesc ha publicat “coincideixen a incorporar la paraula alegria en el títol”, que el Papa “ens convida a viure l’alegria de la fe a través d’una conversió personal i comunitària” i que “des de la nostra realitat local, treballem en la mateixa direcció”, ja que les Orientacions i propostes per a una conversió pastoral a l’arxidiòcesi de Barcelona “volen orientar-nos en aquest mateix camí de conversió personal i col·lectiva”. Diu que el nou pla pastoral “no és un pla pastoral estàndard” i que el seu objectiu és “oferir un material que ens ajudi a iniciar un camí de conversió pastoral a partir d’una transformació de les nostres actituds interiors”. Així mateix, afirma que aquest document “vol oferir algunes orientacions i propostes per ajudar-nos a avançar en el camí d’acollir i fer vida la crida que hem rebut de Jesucrist, la crida d’anunciar l’Evangeli amb alegria i esperança” i que “s’estructura en cinc eixos o capítols”, el primer dels quals “ens recorda la importància de la trobada personal amb Jesucrist per poder anunciar la seva persona, el seu missatge i el misteri pasqual de la seva passió, mort i resurrecció”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “la Resurrecció s’ha arribat a explicar com la continuïtat «d’una bona causa» més enllà de la mort del líder que la defensava”, però que “buidar la Resurrecció del seu element més «escandalós» a les oïdes dels savis, és privar-la de la seva veritat i el seu misteri i, per tant, de la seva força salvadora. O el que és el mateix, privar-la de la seva força transformadora i revolucionària”. Afirma que “creure en el Ressuscitat és deixar en mans del Pare Déu el nostre futur” perquè “d’ençà que Jesucrist va ser ressuscitat, el futur, qualsevol que sigui, significarà una victòria de la humanitat, una victòria nostra, del nostre ser personal més valuós”. Finalment, recorda que a Maria, la Mare de Jesús, “li va ser vaticinat un futur «de sofriment» vinculat al destí del seu Fill com a bandera discutida…” i que “el seu abandó confiat a la voluntat de Déu va ser superior a la temptació de derrotisme” ja que “va viure la Resurrecció per endavant”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, recorda que “per al mes d’octubre d’aquest any el sant Pare Francesc ha convocat l’Assemblea del Sínode de Bisbes a Roma” i que “el tema proposat pel Papa són els joves en relació amb la fe cristiana i el discerniment vocacional”. Diu que “el mateix tema ja ens porta a tornar a posar la mirada en el nostres joves, des de la perspectiva de la fe en Jesucrist i la certesa que cada persona té una crida, que prové de Déu mateix, i que el porta, des de la seva llibertat, a la realització personal en la donació als altres”. Afegeix que “la fe cristiana, quan fa niu en el cor d’una persona, porta del «Tu» de Déu al «nosaltres» de la fraternitat” i que “la clau per a un jove en la seva elecció de vida no és solament allò que més li agradi”, sinó que també cal insistir molt “en el tema del discerniment, en la recerca de la voluntat de Déu”. I conclou el seu escrit afirmant que “aquesta és la clau de la felicitat personal i de la missió en una humanitat on tothom tingui una mà amiga per caminar junt amb els altres, en l’horitzó del Regne de Déu”.