Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Eloi Aran/CR) Resulta difícil poder parlar de mestres referent a una figura tan genial i fora de sèrie com Antoni Gaudí; però ningú no sorgeix del no-res, ni s'arriba a la genialitat sense un llarg i esforçat camí d'aprenentatge en el qual, tot i la solitud, apareixen companys de camí. En aquest lliurament de la Galàxia Gaudí veiem la relació i la influència que van tenir els tres arquitectes amb els quals va col·laborar Gaudí a l'inici de la seva trajectòria professional: Josep Fontseré i Mestre, Francesc de Paula del Villar y Lozano i Joan Martorell i Montells.

Paral·lelament a la seva formació i aprenentatge com arquitecte, Antoni Gaudí també va fent un recorregut d'aprenentatge i posicionament envers el que en podríem anomenar dimensió transcendent o espiritual. En aquest camí Gaudí compta amb l'amistat de tres bisbes que són clau en la seva trajectòria: Joan Baptista Grau i Vallespinós, Pere Joan Campins i Barceló i, molt especialment, Josep Torras i Bages, donada la seva vinculació al Cercle Artístic de Sant Lluc i a la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat. També cal tenir en compte la relació de Gaudí amb el jesuïta Ignasi Casanovas i Camprubí, tot i que la seva espiritualitat està més vinculada al franciscanisme i al poeta Joan Maragall. Encara va formar-se en altres branques espirituals del cristianisme, ja fos en la lectura de Sant Joan de la Creu, en l'espiritualitat teresiana arran de l'encàrrec del P. Enric d'Ossó, o bé de la pròpiament "josefina" promoguda per l'Associació de Devots de Sant Josep i el seu vincle amb la Sagrada Família a través del P. Manyanet.

Així com Gaudí va ser delineant en els seus inicis professionals, ell també va comptar amb l'ajuda de joves arquitectes i amics que, amb el temps, van esdevenir el "Gaudí després de Gaudí". Alguns d'ells amb una obra pròpia molt personal, com Joan Rubió i Bellver o en Josep Maria Jujol, en Francesc Berenguer i Mestres, César Martinell i Brunet o Bernardí Martorell i Puig; d'altres van seguir molt d'aprop la influència del darrer Gaudí en la seva obra de temàtica religiosa però amb una mirada més propera a la contemporània, com l'Isidre Puig Boada o en Jordi Bonet i Armengol; també n'hi va haver que es van centrar més en el seu estudi i divulgació, com en Josep Francesc Ràfols i Fontanals.

Finalment cal parlar de la influència gaudiniana en l'arquitectura contemporània, especialment en diàleg amb el moviment modern i la seva posterior evolució fins als nostres dies. Aquí podem trobar punts de contacte i lligam amb grans mestres de l'arquitectura moderna com Le Corbusier, però amb un vincle especial amb aquells que formaren el que es va anomenar "arquitectura orgànica", ja fos a l'altra banda de l'Atlàntic amb Frank Lloyd Wright, o bé al nord d'Europa amb el finlandès Àlvar Aalto. Posteriorment hi ha hagut arquitectes que enllacen amb el gaudinisme des del camp de la geometria i les estructures, com Félix Candela, Eladio Dieste o Eduardo Torroja; d'altres s'hi atansen des d'un àmbit més formal mantenint la coherència constructiva, com Òscar Niemeyer; o bé hi ha aproximacions de caire compositiu, especialment amb els arquitectes del que s'ha anomenat corrent deconstructivista de l'arquitectura, com Frank Ghery o Zaha Hadid, o el mateix Santiago Calatrava. Menció especial mereixeria el "Gaudí hippie", Friedensreich Hundertwasser; o bé les lectures que en fan els arquitectes japonesos, des de Arata Isozaki a Toyo Ito i Sigeru Ban.

 

 

Òrbita 1: Referents de Gaudí en la formació d'arquitecte

Josep Fontseré i Mestre (1829-1897). Col·laborador d'Ildefons Cerdà, guanyà el tercer accèssit per l'Eixample de Barcelona. El 1870 Josep Fontseré guanyà el concurs públic per a la urbanització del Parc de la Ciutadella, on se celebraria l'Exposició Universal de 1888. Gaudí hi col·labora com delineant durant els anys 1873 al 1878 en projectes com la Cascada Monumental del Parc de la Ciutadella o el Mercat el Born. És possible que perfeccionés el seu coneixement del treball en ferro en aquesta època, fruit del qual podria ser el seu disseny dels fanals de sis braços de la Plaça Reial per a l'Ajuntament de Barcelona el 1878; o la vitrina de ferro i vidre que realitzà per la guanteria d'Esteve Comella, obra que captà l'atenció del seu futur mecenes, Eusebi Güell.

Francesc de Paula del Villar y Lozano (1828-1901). Murcià d'origen i estudiant d'arquitectura a Mardid, arribà a Barcelona el 1853. El 1888 substitueix a Elíes Rogent com Director de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona. Una de les vessants més importants de Francisco de Paula fou la religiosa, com arquitecte diocesà va restaurar l'església de Santa Maria del Pi, la Casa de Misericòrdia. Així mateix va ser autor de nombroses esglésies parroquials, com la de Sant Cebrià de Tiana o en la restauració de Sant Pere de Camprodon; també va projectar l'absis del Monestir de Montserrat i algunes restauracions en el mateix monestir. L'any 1877 va rebre l'encàrrec per part de l'Associació de Devots de Sant Josep de construir el temple de la Sagrada Família. Gaudí hi col·labora com delineant l'any 1876 en el projecte del cambril i l'absis del monestir benedictí de la Mare de Déu de Montserrat.

Joan Martorell i Montells (1833-1906). Titulat el 27 de novembre de 1876, va desenvolupar la seva obra dintre de l'estil goticista a causa de la influència de Viollet-le-Duc. Va ser un dels impulsors del Cercle Artístic de Sant Lluc. Gaudí hi col·laborà projectant el mobiliari per la capella panteó del Palau Sobrellano que Joan Martorell estava dissenyant per al sogre d'Eusebi Güell, el Marquès de Comillas. El 1882 va signar un manifest a favor del projecte de Joan Martorell per la nova façana de la Catedral de Barcelona, el qual Gaudí va dibuixar a tinta xinesa. També per a Joan Martorell va dibuixar un projecte d'església per a un monestir benedictí de Cuevas de Vera, a la província d'Almeria, que no es va arribar a realitzar. Encara per aquestes mateixes dates va col·laborar amb Martorell a l'església neogòtica de les Saleses i a l'església neobizantina del col·legi dels Jesuïtes del carrer Casp. Gaudí coincideix amb Joan Martorell, i amb la resta d'arquitectes modernistes, en la idea d'un servei d'arquitectura integral i total, fins al mínim detall. Va ser Joan Martorell qui el recomanà per la direcció d'obres del Temple Expiatori de la Sagrada Família, que havia començat a construir Francesc de Paula del Villar però s'havia enemistat amb la Junta Constructora.

 

Òrbita 2: Referents religiosos i espirituals de Gaudí

Joan Baptista Grau i Vallespinós (1832-1893). Religiós reusenc que, sent canonge de Tarragona, va dirigir la Revista de la devocion á los purísimos corazones de Jesus y María y li encarregà diverses obres de mobiliari litúrgic a Gaudí relacionats amb la congregació religiosa d'ensenyament de Jesús-Maria. El 1886 va ser designat per Lleó XIII com a bisbe d'Astorga i va prendre possessió el 26 d'octubre d'aquell any. Va restaurar el palau episcopal (destruït per un incendi), encàrrec que encomanà a Gaudí. El 1893, després de la mort del bisbe Grau, Gaudí dimití per desavinences amb el Cabildo, restant les obres aturades durant diversos anys. Finalment, fou enllestit entre 1907 i 1915 per l'arquitecte Ricardo García Guereta. El Bisbe Grau va ser qui el recomanà a Enric d'Ossó, fundador de la Companyia de Santa Teresa.

Pere Joan Campins i Barceló (1859-1915). Bisbe de Mallorca (1898-1915) caracteritzat per l'arrelament de l'església de Mallorca en la cultura i llengua de l'illa com ara la creació de l’Arxiu Diocesà i el Museu Diocesà a Palma. Fou el promotor de la restauració d'esglésies i convents com la del Santuari de Lluc a finals del segle XIX o de la Seu de Mallorca, on comptà amb el projecte de Gaudí per projectar la restauració de la part central, altar major i capella de la Trinitat. Tant Campins com Gaudí eren seguidors del moviment litúrgic que, des de mitjans del segle XIX, postulava la participació de tots els fidels en l’eucaristia i que va desembocar en el Concili Vaticà II. Malauradament, les obres van acabar de manera abrupta després que Gaudí i Jujol fossin acomiadats. Un dels motius de les desavinences entre els arquitectes i els canonges van ser les pintures que Jujol va fer damunt el cadirat del cor.

Josep Torras i Bages (1846-1916). Bisbe de Vic i màxim representant del catolicisme catalanista. Nat a Vilafranca, estudià a Barcelona i Vic. Després d'un breu exili, es traslladà a Barcelona i hi exercí una intensa labor tant pastoral com intel·lectual. Mentre exercia de confessor del Seminari i de les monges de Valldonzella, fou consiliari del Cercle Artístic de Sant Lluc (fundat el 1893) i de la Unió Catalanista i fundà la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat (fundada el 1899). L'any 1882 l'elegiren president de la comissió encarregada de redactar les Bases de Manresa. Fou elegit membre numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1896) i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1898). El 8 d'octubre de 1899 fou consagrat bisbe de Vic per trasllat el seu antecessor, Josep Morgades i Gili, al bisbat de Barcelona. És àmpliament coneguda la relació de Gaudí amb Torras i Bages, ja que va pertànyer al Cercle Artístic de Sant Lluc i a la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, entitats per on van passar també l'escultor Josep Llimona o l'arquitecte i polític Puig i Cadafalch. Tal era la seva estima que Gaudí va projectar un monument dedicat al bisbe davant la façana de la passió de la Basílica de la Sagrada Família.

P. Ignasi Casanovas i Camprubí sj (1872-1936). Amic de Torras i Bages, aquest membre de la Companyia de Jesús va dirigir l'Acadèmia Catalana de la Congregació Mariana de Joves i impulsà el Foment de Pietat Catalana, dissolt pel franquisme pocs anys després de la seva mort. Fou membre numerari de l'Acadèmia de Bones Lletres (1921) i el 1923 fundà la Biblioteca Balmes. Va destacar per les seves xerrades sobre estètica, a les quals assistia Gaudí i recomanava a les seves amistats com el poeta Joan Maragall.

P. Enric d'Ossó i Cervelló (1840-1896).  Eclesiàstic català, fundador de la Companyia de Santa Teresa o Teresianes (l'any 1876, a Tarragona). El 1888, any d'aprovació de les Teresianes, Enric d'Ossó encarregà a Antoni Gaudí la construcció del Col·legi de les Teresianes a Sant Gervasi de Cassoles, com a casa mare de la congregació sobre un projecte previ de Joan Baptista Pons i Trabal, del qual ja hi havia fets els fonaments. El contacte amb Gaudí va ser facilitat pel Bisbe Grau d'Astorga. Donada l'escassetat de recursos, Gaudí va treure profit de la mà d'obra per a la decoració de l'edifici. La seva secció interior, característica pels patis i pel guiatge de la llum, juntament amb l'aspecte de castell, fan referència a  l'espiritualitat teresiana i a la seva obra "Las moradas", conegut també com "El castell interior".

Joan Maragall (1860-1911). Poeta i escriptor català, figura cabdal dins la poesia modernista del canvi de segle XIX al XX. El seu article de l'Església cremada, arran dels fets de la Setmana Tràgica de 1909. La seva visió crítica de la institució eclesial i la falsa pietat burgesa, és compartida també per pel jesuïta Ignasi Casanovas i Camprubí. Mantingué amistat, a voltes ambivalent o distant, amb Torras i Bages i Gaudí. És conegut el seu posicionament a favor de la construcció del temple de la Basílica de la Sagrada Família, del qual va escriure “La ciudad muestra orgullosa el templo en marcha a todo forastero; el templo ennoblece a la ciudad en su expansión material: pronto Barcelona será la ciudad de aquel templo y parece que el templo no puede ser sino el de aquella ciudad: están ligados para siempre”

Orde terciària Franciscana. Com és ben sabut, tant Verdaguer com Gaudí van ser enterrats amb l'hàbit franciscà. En tots dos casos hi ha una relació especial amb la natura, entesa com un lloc de relació privilegiat amb la divinitat. Tota l'obra gaudiniana respira franciscanisme per tots costats, revelació i natura eren les dues fonts d'inspiració de l'arquitecte. No és estrany doncs que l'arquitecte tingués afinitat a l'orde franciscana, per la qual va projectar les Missions Catòliques a Tànger o cedís el disseny de la Capella de l'Assumpció com una porciúncula a petició d'un frare xilè.

P. Josep Manyanet i Vives (1833-1901). Prevere català fundador dels Fills de la Sagrada Família i les Missioneres Filles de la Sagrada Família de Natzaret, i apòstol de la devoció a la Sagrada Família. El 1869 té la idea d'aixecar un temple dedicat a la Sagrada Família i compta, a tal efecte, amb el seu amic llibreter Josep Maria Bocabella i la Associació de devots de Sant Josep. A partir del 1883, arran de la represa del projecte del temple amb Antoni Gaudí començà la seva relació. Gaudí  va suggerir al pare Manyanet la fundació del col·legi Sant Pere Apòstol de Reus i va promoure ajudes per al col·legi de Sant Andreu de Palomar després dels estralls de la Setmana Tràgica.

Òrbita 3: Deixebles de Gaudí en l'arquitectura catalana

Joan Rubió i Bellver (1870-1952).  Nat a Reus, col·laborà amb Gaudí en diverses obres i especialment en la restauració de la Catedral de Mallorca. Discrepava amb Josep Maria Jujol i per això es va anar distanciant de l'entorn del taller de Gaudí. Amic d'Enric Prat de la Riba, va ser molt actiu dins la Mancomunitat de Catalunya; també va ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona i president del Cercle Artístic de Sant Lluc. A part de ser conegut pel pont neogòtic que uneix el Palau de la Generalitat amb la Casa dels Canonges, la Casa Colferichs o la Casa Roviralta (que actualment acull el restaurant de "El asador de Aranda"), en l'àmbit de l'arquitectura religiosa cal destacar la façana de l'església parroquial de Sòller, la Capella de Sant Miquel de la Roqueta, l'Església del Sagrat Cor de Raïmat, la restauració del Monestir de Vallbona de les Monges i la restauració de la Catedral de Ciutadella.

Josep Maria Jujol (1879-1949). Arquitecte, dibuixant, dissenyador i pintor modernista català. Es va dedicar a la docència tant a l'Escola d'Arquitectura com a l'Escola del Treball, a Barcelona. Fou arquitecte municipal de Sant Joan Despí. Col·laborà amb Gaudí des dels inicis del s.XX fins al 1915, any que Gaudí es va recloure en el projecte de la Basílica de la Sagrada Família. Entre aquestes col·laboracions cal destacar l'estudi de color per la façana de la Casa Batlló, la forja dels balcons de la Casa Milà o el revestiment ceràmic de l'ondulant banc del Park Güell. És característic de la seva obra un cert rebuig a la modernitat formal per emprar nous camins i llenguatges propers al surrealisme, l'expressionisme o fins i tot l'art povera per l'ús de materials reciclats. És conegut per obres com la Casa Planells de Barcelona, la Torre de la Creu a Sant Joan Despí, o el Teatre del Patronat Obrer de Tarragona (actualment Teatre Metropol). En temàtica religiosa cal destacar, a part de la col·laboració amb Gaudí a la Catedral de Palma de Mallorca, l'Església del Sagrat Cor de Jesús a Vistabella (on es pot accedir al campanar a mode de turó damunt del temple) o el Santuari de la Mare de Déu de Montserrat a Montferri.

Lluís Bonet i Garí  (1893-1993) Arquitecte format al costat de Puig i Cadafalch, a partir de l'any 1918 freqüenta i visita a Gaudí a la Basílica de la Sagrada Família. Va salvar tot el que va poder de la crema del taller de Gaudí durant la Guerra Civil Espanyola, especialment els fragments de les maquetes de guix, que va restaurar el 1938. Va formar part de l'equip d'arquitectes que va continuar l'obra de gaudiniana juntament amb Domènec Sugrañes i Gras, Isidre Puig i Boada, Francesc de P. Cardoner, i Blanch i Francesc Quintana Vidal. Va ser arquitecte director de la Sagrada Família entre el 1971 i 1980. La seva obra arquitectònica és de caràcter monumentalista, com l'edifici del Banc Vitalicia del Passeig de Gràcia o bé l'Institut Català de la Salut del carrer Balmes, ambdós a Barcelona. Pel que fa a temàtica religiosa, va projectar l'Església de la Santíssima Trinitat de Sabadell, tot i que amb un llenguatge aliè al de Gaudí.

Jordi Bonet i Armengol (1925). Arquitecte i fill de Lluís Bonet i Garí. Germà del rector de la Basílica de la Sagrada Família, Lluís Bonet i Armengol. Des del 1962 és membre de l'equip La Cantonada, grup de disseny i difusió d'art sacre. Ha estat membre de diversos patronats relacionats amb la cultura catalana, entre ells va exercir de vicepresident d'Òmnium Cultural. L'any 1985 fou nomenat arquitecte director de les obres de la Sagrada Família. Durant la seva etapa com arquitecte del temple es varen introduir eines informàtiques de disseny assistit per ordinador i d'enginyeria assistida per ordinador i es va rehabilitar l'edifici de les escoles de la Sagrada Família. Com arquitecte ha realitzat encàrrecs de diverses tipologies, des d'escoles fins a oficines, habitatges, auditoris o restauracions. Cal destacar la seva obra de temàtica religiosa com Sant Medir (Barcelona); Mare de Déu de Montserrat (Badalona); Santa Maria de la Fortesa (Piera, Anoia); Les Escaldes (Andorra); o l'església del  Monestir de Sant Benet de Montserrat, conjunt monacal femení projectat prèviament pel seu pare.

César Martinell i Brunet (1888-1973). Arquitecte nat a Valls que destacà tant en la professió arquitectònica com la de historiador de l'art. L'any 1916, a punt de llicenciar-se com arquitecte, va començar a treballar amb Joan Rubió mentre que formava part del cercle d'Antoni Gaudí, que estava centrat en el Temple Expiatori de la Sagrada Família. Va ser un dels fundadors l'any 1952 del Centre d'Estudis Gaudinistes, així com de l'Associació Amics de Gaudí. A causa de la seva amistat i coneixement de Gaudí, Cèsar Martinell va dur a terme la restauració d'algunes de les seves obres (La casa Batlló, la casa Milà, la cripta de la colònia Güell o el Palau Güell). És reconegut per la gran quantitat de cellers i equipaments agraris on va fer ús de l'arc parabòlic gaudinià. Restaurà la seu d’Urgell, Poblet, i la Seu Vella de Lleida després de les destruccions del 1936. Per compte d’Amics de l’Art Vell restaurà les esglésies de Coll de Nargó, Castellfollit de Riubregós, Sant Joan de Caselles i Santa Coloma d’Andorra.

Domènec Sugrañes i Gras (1878-1938). Arquitecte nat a Reus, treballà amb Gaudí als edificis de la Casa Milà (la Pedrera), la finca Miralles i la torre Bellesguard. Succeí a Gaudí en la direcció d'obra del Temple de la Sagrada Família des de la mort de Gaudí (1926) fins a la Guerra Civil Espanyola (1936) veient consternat com es cremava el taller del mestre i creient que s'havia perdut tota possibilitat de seguir amb l'obra. Entre la seva obra civil cal destacar l'edifici de l'Escola Pia del carrer Balmes de Barcelona i la col·laboració amb Ignasi Mas i Morell en l'ampliació de la Plaça de Toros de la Monumental.

Isidre Puig Boada (1891-1987). Gran coneixedor de Gaudí i difusor del seu pensament. Quan acabava la carrera d'arquitectura l'any 1915 ja era ajudant de Gaudí al Temple de la Sagrada Família, de la qual en va ser co-director de les obres durant els anys 1950 i director entre 1966 i 1974. Fou el responsable de la restauració de les maquetes de guix que havien estat malmeses durant la Guerra Civil i en col·laboració amb Francesc de Paula Quintana i Vidal i Lluís Bonet i Garí es van encarregar de la nova façana de la Passió. Tot i haver realitzat projectes d'obra civil, Puig Boada va destacar per l'ús dels arcs parabòlics  i les voltes de maó pla vist a partir dels anys 50 en diverses esglésies de nova planta al Bisbat d'Urgell: l'Església parroquial de la Mare de Déu de l'Assumpció d'Artesa de Segre, la del Sagrat Cor de Jesús de Balaguer, la de La Guàrdia de Tornabous o Santa Maria de Tèrmens. També compta amb l'església parroquial de sant Genís a Palau de Plegamans i, a Barcelona, l'església del Roser al barri del Fort Pienc.

Josep Francesc Ràfols i Fontanals (1889-1965). Tractadista d'art, arquitecte i pintor, nat a Vilanova i La Geltrú. Es va dedicar més a la tasca docent que a la pròpiament arquitectònica, de fet va ser el primer biògraf de Gaudí (1928) i el primer a ocupar la Càtedra Gaudí de la Universitat Politècnica de Catalunya (1956).

Francesc Berenguer i Mestres (1866-1914) Exercí com a arquitecte encara que no aconseguí el títol d'arquitecte, perquè va decidir anar a treballar amb el seu amic íntim, l'arquitecte Antoni Gaudí i Cornet des del 1887 fins a la seva mort. La falta de titulació fa que els seus projectes foren signats per un altre arquitecte, en molts del casos pel mateix Gaudí, com és el cas de la Casa Museu Gaudí que es troba al Parc Güell. Aquest fet ha provocat dificultats i polèmiques en la catalogació de la seva obra, com ara el cas dels Cellers Güell al Garraf. A part de la seva relació estreta amb Gaudí, per qui treballava mitja jornada, també se li atribueixen el Centre Moral de Gràcia, el Santuari de Sant Josep de la Muntanya, l'església parroquial de Sant Joan de Gràcia, l'Ajuntament de la Vil·la de Gràcia o el Mercat de la Llibertat del mateix barri de Barcelona.

Bernardí Martorell i Puig (1877-1937). Nebot de l'arquitecte i mestre de Gaudí, Joan Martorell i Montells. Les seves referències van ser Gaudí i Domènech i Montaner. Les seves primeres obres foren el Col·legi de les Teresianes a Vinebre i Can Ferran a Arenys de Mar (1904). Com a arquitecte diocesà de Solsona realitzà l'església de Puigreig (1917), la de Fígols de les Mines (1919) i la de Mollerussa (1928). A Barcelona cal destacar com obres de tipologia religiosa  el Monestir de Santa Maria de Valldonzella i el Convent del Santíssim Redemptor de les Oblates de Bellesguard (actualment serveix d'Aula Magna de la Universitat Abat Oliba CEU).

Jordi Faulí i Oller (1959).  Seria injust acabar l'òrbita d'arquitectes catalans sense citar o fer esment tant a l'actual director i coordinador de l'equip d'obres de la Basílica de la Sagrada Família, Jordi Faulí, com a tot l'equip que representa i que mereixeria, sense cap mena de dubte, un altre lliurament de la "Galàxia Gaudí". Com a mostra de la contemporaneïtat de Gaudí en obra religiosa contemporània hi hauria el primer temple parroquial de la nova Diòcesi de Sant Feliu, la Parròquia de Sant Antoni Maria Claret, realitzada per un col·laborador de l'equip de Jordi Faulí, Jordi Coll.

 

Òrbita 4: Influència en l'arquitectura contemporània internacional

Le Corbusier (1887-1965). Gaudí no tenia gaire apreci per l'obra de l'arquitecte del moviment modern, però Le Corbusier sí quedà impressionat de la seva obra en la seva visita a Barcelona l'any 1928 i prengué nota de les superfícies reglades aplicades a les escoles per obrers de la Sagrada Família. la influència gaudiniana, de retorn als orígens i a un llenguatge em certa manera primitivista ressonen en la que es pot considerar una de les fites més importants de l'arquitectura moderna, l'església de Notre-Dame du Haut a Ronchamp, França. També trobem l'ús de paraboloides en altres obres seves com el lluernari del Parlament de Chandigarh o el Pavelló Philips de la Expo de 1958.

Frank Lloyd Wright (1867-1959). Tot i que no es van conèixer mai personalment, tots dos comparteixen el fet de sers dels iniciadors, entre d'altres, del que s'ha anomenat "arquitectura orgànica", és a dir, que pren com a referència la natura. Aquest corrent era complementari a l'arquitectura racionalista del moviment modern europeu representat per Walter Gropius, Le Corbusier o Mies Van der Rohe. Cal destacar el Museu Guggenheim de Nova York, la Casa de la Cascada i, en l'àmbit de l'arquitectura religiosa, l'església unitària d'Oak Park a Chicago, l'església ortodoxa de l'Anunciació a Milwaukee o la sinagoga Beth Sholom a Penssylvania.

Alvar Aalto (1898-1976). Arquitecte finès i un dels principals referents de l'arquitectura moderna, especialment de la corrent de l'arquitectura orgànica. És una arquitectura modesta, amb atenció a l'escala humana, tecnològica i detallista que l'atansa també al concepte "d'obra d'art total" propi dels arquitectes modernistes. Va conèixer l'obra de Gaudí en una visita a Barcelona l'any 1951. En el camp de l'arquitectura religiosa destaca l'església de les Tres Creus a Imatra (Finlàndia), l'església de l'Assumpció de Maria a Riola di Vergato (Itàlia) i l'església de sant Esteve a Wolfsburg (Alemanya).

Félix Candela Outeriño (1910-1997). D'origen espanyol, va estudiar arquitectura a Madrid, on va conèixer l'enginyer Eduardo Torroja. S'exilià a Mèxic degut a la Guerra Civil Espanyola. És reconegut per l'ús extensiu d'estructures de formigó armat basades en l'hiperboloide parabòlic. L'any 1965 va visitar la Cripta de la Colònia Güell, amb l'escultor Joan Matamala, per contemplar amb sorpresa com Gaudí usava aquesta geometria seixanta anys abans que ell. Referent a l'arquitectura religiosa cal destacar la Capilla de Nuestra Señora de la Soledad “El Altillo”, la Capella de la Palmira a Cuernavaca, la Capella de San Antonio de las Huertas, l'Església de Santa Mònica, o l'Església de La Medalla de la Vírgen Milagrosa.

Eladio Dieste (1917-200). Enginyer uruguaià que és reconegut mundialment per les seves arquitectures realitzades amb ceràmica armada. Es pot dir que en certa manera és similar a Féix Candela i Eduardo Torroja però, en comptes d'emprar superfícies reglades amb formigó armat les realitza amb voltes de ceràmica vistes amb armadura d'acer entre les seves capes. L'ús i domini d'aquest element tan essencial l'atansa a l'arquitecte català, de fet és conegut com "el Gaudí latinoamericano" donada la seva relació formal amb l'arquitectura gaudiniana, encara que no va conèixer la seva obra fins als anys seixanta. Pel que fa a l'arquitectura religiosa cal destacar l'església de San Juan de Ávila, l'església de Crist Obrer, o l'església de Sant Pere Durazno.

Eduardo Torroja Miret (1899-1961). Enginyer de camins format a l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers de Camins, Canals i Ports de Madrid, docent, constructor i investigador espanyol. Va ser un dels màxims especialistes mundial del seu temps en construcció en formigó. A Catalunya va destacar per les obres d'embassaments als Pirineus de Lleida, on va edificar l'església de l'Assumpció del Pont de Suert, la malauradament desapareguda capella oberta del Sant Esperit al Parc nacional d'Aigüestortes i sant Maurici, i l'ermita de Xerallo. Tots ells es construïren amb làmines de formigó armat, els dos primers en curvatura. En l'església nova del Pont de Suert va aconseguir un efecte lumínic molt interessant disposant franges de lluernaris entre les voltes apuntades.

Óscar Niemeyer (1907-2012). Arquitecte brasiler destacat per haver dissenyat, amb Lucio Costa entre el 1956 i el 1960 la nova ciutat i els principals edificis administratius de Brasília. Semblantment a Gaudí, usà els arcs parabòlics a l'església de San Francesc d'Assís a Pampulha o pel costellam estructural que corona la nova Catedral de Brasília. També s'emmarca dins del que s'ha anomenat arquitectura orgànica per les seves formes sinuoses i la seva relació amb la natura.

Friedensreich Hundertwasser (1928-2000). Artista i arquitecte austríac que es va caracteritzar pel rebuig a la línia recta, els espais de referències oníriques, la decoració integral, l'ús de materials reaprofitats, i els recorreguts interns dels seus edificis que sovint incorporen una coberta vegetal. Aquest conjunt de característiques li van valdre el sobrenom de "el Gaudí austríac". El seu habitatge referent és la Hundertwasserhaus de Viena, tot i que també té una curiosa reforma de l'església de Santa Bàrbara a Bärnbach, també a Àustria.

Zaha Hadid (1950-2016). Arquitecta d'origen iraquià que va residir principalment a Londres. Emmarcada dins del corrent deconstructivista. Tot i que la seva obra és íntegrament secular, en ella s'hi aprecia una sensibilitat i poesia de caràcter utòpic i la fantasia, amb un ús predominant de la corba. Es tracta d'una arquitectura fluïda, expressionista i dinàmica que guarda relació amb obres de Gaudí com la Casa Milà o la Casa Batlló.

Santiago Calatrava Valls (1951). Arquitecte i enginyer valencià. Autor de diversos edificis i obra pública, destacant la Ciutat de les Arts i les Ciències a València. Consultor del Pontifici Consell de Cultura del Vaticà. La seva obra es caracteritza per les formes fantasioses, sovint basades en elements i estructures d'essers vius. Tot i que intenta recordar a Gaudí per l'ús de trencadís blanc com a revestiment, en les seves obres es prioritza més l'element formal per damunt de la sinceritat estructural.  Sovint a estat envolta per la polèmica entorn les deficiències tècniques de les seves obres o la seva particular relació amb el Partit Popular. Referent a l'arquitectura religiosa, compta amb el projecte de reconstrucció de l'església ortodoxa grega de Sant Nicolau, a la zona zero de Nova York.

Frank Gehry (1929). Arquitecte d'origen canadenc, ara nord-americà. La seva arquitectura té lloc dins de el corrent deconstructivista, caracteritzat per maclar volums rectes i superfícies. Tot i que ja tenia reconeixement internacional, a Espanya va iniciar el que el crític Llàtzer Moix va anomenar "arquitectura miraculosa" amb el Museu Guggenheim de Bilbao. Semblantment a Gaudí, Gehry treballa tridimensionalment, amb maquetes i amb un cert sentit escultòric de l'edifici. El diferencia de Gaudí el seu formalisme que no té en compte la sinceritat constructiva i estructural.

Toyo Ito (1941). Arquitecte japonès.  Va començar amb petits encàrrecs fins que va ser reconegut a partir de la Mediateca de Sendai, un edifici on les càrregues verticals es descomponen en diferents nuclis a mode de trama o arbrat ja que , en el fons, el que cerca és una desmaterialització de l'edifici per integrar-lo en la natura. Aquest sistema estructural de "pell tramada" o de geometries fractals és guarda proximitat amb les superfícies reglades de Gaudí. A Barcelona compta amb la façana de l'edifici Suites Avenue, al Passeig de Gràcia, on emula el moviment ondulant de la Casa Milà i a l'Hospitalet del Llobregat ha dissenyat la Torre Fira Barcelona. Semblantment a Gaudí, el fet espiritual hi és present malgrat que de forma implícita

Shigeru Ban (1957). Arquitecte japonès que destaca per l'ús de formes orgàniques i, especialment, per emprar materials com paper i plàstic. La seva invenció dels "tubs de cartró estructural"  li va permetre trobar solucions per situacions d'urgència. En aquest sentit, dins l'àmbit de l'arquitectura religiosa podem trobar l'Església de Takatori o "església de paper" arran del terratrèmol de Kobe de 1995. Semblantment va aixecar una catedral provisional amb el mateix sistema estructural a Christchurch, Nova Zelanda. Podem trobar la relació amb l'arquitectura gaudiniana en tant que posa atenció i té coneixement dels materials senzills, la seva sensibilitat social i el respecte i imitació de la natura.