No hi ha cap lloc al món que et permeti fugir de tu mateix. L’adrenalina de la fugida permet afaiçonar una ficció en què, canviant d’espai, canviaran les preocupacions i els neguits que de vegades ens persegueixen d’una manera torturadora. Però mai no és així. Com a molt, fugir permet posar aquestes preocupacions i aquests neguits en pausa. Com a molt, l’adrenalina de la fugida permet elaborar una ficció d’alliberament durant uns dies.
Però les ficcions sempre acaben caient pel seu propi pes. Em sembla que és des d’aquest anhel de descans i de llunyania amb el conflicte que molts es miren –i fins i tot envegen– la vida monàstica: com si fugir del món fos possible. Com si tancar-se al monestir fos passar-se la vida en mode fàcil i com si allunyar-se de tot d’allò que és susceptible de ferir-nos fos possible. A mi sempre m’ha semblat que s’ha d’estar fet d’una mena de pasta concreta per entregar la vida i comprometre’s a buscar cada dia la mena de proximitat amb Déu que t’obliga a posar-te davant del mirall. No hi ha lloc al món, per molt apartat que físicament o simbòlica n’estigui, que et permeti fugir de tu mateix. Perquè no hi ha lloc que et permeti fugir de Déu.
No hi ha lloc al món que et permeti fugir de tu mateix, que et permeti fugir de Déu
Penso en tot això mentre fem el trajecte en cotxe de Mont-roig del Camp cap a Vallbona de les Monges, a l’Urgell. A la ràdio sona “Born to be wild”, de Steppenwolf. El paisatge és àrid, té aquella bellesa aspra de l’estiu català. Arribem al poble a mig matí i sembla que caigui foc del cel. A Vallbona de les Monges hi ha el monestir cistercenc femení –que segueix la regla de Sant Benet– de Santa Maria de Vallbona, fundat el segle XII per l’eremita Sant Ramon. De fet, el monestir ja existia abans no existís el poble de Vallbona: una de les seves abadesses, Estefania de Piquer, va fer una donació de les terres i edificis del voltant per esquivar els acords del Concili de Trento que convenien que els monestirs femenins no es podien trobar en llocs deshabitats.
Abans dels acords del Concili, les monges van promoure el dessecament de la zona, l’establiment de pagesos i van fundar diversos pobles i granges. Vallbona tenia una escola monacal on rebien formació noies nobles i scriptorium. Moltes de les monges cistercenques feien funció de farmacèutiques. Santa Maria de Vallbona, a part de ser un nucli de vida contemplativa, també era un centre de treball, de pregària, de cultura i d’apropament a Déu a través d’aquests principis rectors. Potser és per això que, els segles abans del Concili, Vallbona rebé els favors i privilegis de la casa comtal-reial de Barcelona i sovint va prestar hostalatge als reis i corts. De fet, se’n diu que va ser el monestir femení més important de la corona catalanoaragonesa.
De tota aquella glòria avui en queda un refugi de silenci i contemplació. Quan arribem al claustre de planta trapezoidal, només s’hi sent el brollar de l’aigua i els piulets d’alguns ocells que s’enfronten a la calor. No hi ha cap altra visita: estem sols. L’ambient reforça la sensació que amb l’adrenalina de la fugida hem pogut posar en pausa certes coses. Bé, l’estat dels neguits del meu acompanyant no els conec completament. Els meus, al centre d’un edifici que arquitectònicament gira al voltant de l’única cosa que m’és veritablement important, queden en suspensió. Després d’uns dies de nebulosa mental i espiritual, la grandesa del monestir, de la seva història i la consciència de la quantitat de vides entregades a Déu que encara avui el sostenen, em centra.
Fugir vers Déu ens permet enfrontar-nos als nostres mals, tornar més forts
De vegades m’oblido que una de les gràcies finals de creure en Déu és que converteix tot desànim, tot ressentiment, tota desil·lusió i tota preocupació en una circumstància. Com totes les monges que resten enterrades en una de les ales del claustre, malgrat poder fer coses que perdurin i em sobrevisquin, jo també soc aquí de pas. No hi ha cap dolor que sigui per sempre, i és només trobant-nos amb Déu –més que fugint-ne– que podem aprofitar-nos de la perspectiva sobrenatural que ofereix per posar en situació allò que ens passa, contextualitzar-ho i, fins i tot, minimitzar-ho perquè no calgui fugir de res. Fugir vers Déu ens permet enfrontar-nos als nostres mals, tornar més forts. Fugir de Déu només ens ofereix la possibilitat d’ajornar un enfrontament que és indefugible.
“The only way out is through”, es diu en llengua anglesa. Ni viure en un monestir ni no viure-hi estalvia cap dels pesars que la humanitat carrega. L’única manera de sortir-se’n, havent consagrat la vida a Déu o no, és travessant els pesars en qüestió. Ser a prop de la divinitat, més que per pensar que fent-li la pilota ens estalviarà patiment, sovint serveix per rebre l’impuls i treballar el convenciment que un s’hi pot sobreposar. Mentre tafanejo per la sala capitular de Santa Maria de Vallbona, pensant en l’scriptorium i en l’escola monacal, em fa gràcia adonar-me que fa tants de segles que és evident que l’escriptura fa de guia vers el que és diví. Que escriure és creure que hi ha coses que pensem i diem que val la pena que perdurin, i que és sobre aquest “valdre la pena” s’hi construeix la mena d’esperança que duu a Déu.
La fe no estalvia les contingències de la mortalitat, però en la perspectiva de la immortalitat, les fa més lleugeres
Les primeres monges cistercenques de Vallbona ja ho sabien. Avui en són només quatre, però les veritats que sustenten la comunitat són tan evidents com fa vuit segles. I revelen que tots, dins i fora del monestir, traginem la nostra creu, que tots necessitem un cop de mà i una guia i que sempre hi haurà alguna cosa que escrivint, o pregant, o treballant, ens obligarà a cercar Déu si anhelem recer veritable. La fe no estalvia les contingències de la mortalitat, però en la perspectiva de la immortalitat, les fa més lleugeres. Potser és per això que un monestir, una església o una ermita, encara avui, per als qui no hi vivim, fan de sinònim de repòs.
La gent de vida tenim un estómac a part per a les postres. La gent de vida també tenim sempre un espai, un pensament, un record per a la Mare de Déu, que ens mira amb complicitat mentre ens veu fer el que podem, tan bé com en sabem. Que infon esperança mentre ens aixequem amb els genolls pelats i ens fa creure que podem intentar-ho de nou, que aquesta vegada sí que ens en sortirem. A Vallbona hi ha tres marededeus: la del Cor, a la nau principal de l’església; la del Claustre, en una capella, i la de la Misericòrdia, a la sala capitular. Potser per això a Vallbona es fa difícil oblidar-se que tota brega va acompanyada de consol. I que rere la cruesa aparent, sempre hi ha la tendresa d’una Mare que no ens abandona.
A Vallbona també hi ha el sarcòfag de Violant d’Hongria, segona esposa de Jaume I el Conqueridor, i la seva filla Sança d’Aragó. Al costat de l’altar de la nau principal i de la Mare de Déu del Cor, acarono els sarcòfags de les dues dones amb la punta dels dits. Tot el que avui ens serveix per trobar sentits, o per abraçar el sense sentit aparent, ja era en mans de comptes i reis segles enrere. Fins i tot els més poderosos en vida van necessitar confiar-se a alguna cosa més gran. Fins i tot Violant d’Hongria va necessitar, més d’una vegada, refugiar-se a Santa Maria de Vallbona per tornar-ne renovada. No hi ha cap lloc al món que et permeti fugir de tu mateix, però mentre quedin monestirs i esglésies, mentre quedin ermites i convents, hi haurà llocs on anar per trobar-nos amb Déu, descansar-hi i tornar a les nostres vides amb una mirada renovada, llestos per als tràngols que vinguin.
Pugem al cotxe i sona Highway to Hell, dels AC/DC. La ironia és una cosa meravellosa.
