Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galeria d'imatges

(Glòria Barrete –CR) Dignitat. Una de les paraules més polisèmiques i “abusivament tractades” en la qüestió i debat de l’eutanàsia, segons indica el professor i filòsof Francesc Torralba. El director de la Càtedra Ethos de la Universitat Ramon Llull apunta que emprem sovint el concepte de dignitat però no tan sovint definim què vol dir. Quan ho fem, afirma, “hi ha una gran diversitat hermenèutica”. El fet evident és que tots volem morir amb dignitat. Quan gratem, però, “ja no queda tan clar a què ens referim per morir dignament”. Aquestes reflexions formen part de la Jornada ‘Eutanàsia, ben viure, ben morir’, organitzada aquest dimecres i dijous per l’Ateneu Universitari Sant Pacià i l’Institut Borja de Bioètica de la Universitat Ramon Llull.

Només agafant el pensament modern podem veure que la noció de dignitat varia en els autors. Torralba ha posat damunt la taula dues grans nocions de dignitat confrontades. En primer lloc la noció de dignitat que vincula la paraula a l’autonomia. Aquest pensament és aquell que afirma que “quan aquesta autonomia es veu alterada la dignitat es va perdent”. 

La segona noció, amb la qual Torralba s’hi sent també més còmode, és aquella que pensa en la dignitat com a concepte inherent. “Aquesta idea present en la declaració universal dels Drets Humans i que indica que la dignitat depèn de l’ésser i no de les facultats mentals ni de l’obrar”. L’autor modern que desenvolupa aquesta idea és el filòsof Jacques Maritain

Aquesta segona noció apunta que la dignitat emana del mateix ésser, que és independent del seu estat de fragilitat, i que la persona, apunta Torralba, “és mereixedora de respecte i cura independentment de les situacions que visqui o es trobi”. És un intengible inviolable, com s’indica per exemple en la Constitució alemanya. 

Mort digna

I és que Torralba veu imprescindible distingir aquestes dues nocions per saber de què parlem quan parlem de dignitat. L’altra expressió emprada sovint en el tema de l’eutanàsia, la de morir dignament, també creu que ha estat “molt segrestada i associada a l’eutanàsia”. No anem tan ràpid, demana el filòsof, perquè recorda que l’expressió té un significat més ampli.

I què vol dir, doncs, morir dignament?. Per a Torralba evoca a morir sense patir. “Control de símptomes físics, socials i espirituals”. Per ara, explica, el que tenim a l’abast i millor són les cures pal·liatives. Hi ha un segon element a tenir en compte en la mort digna. La possibilitat del comiat, del ritual, del símbol. “El drama de la pandèmia va ser la impossibilitat de l’adéu. Per a mi morir dignament és poder acomiadar-se del teu cercle afectiu”. 

Un tercer significat de mort digna és morir en el temps adequat, el kairós dels grecs. “Tot allò que sigui allargar la mort és una mala praxi”, reconeix, però la crítica a la distanàsia, l’obstinació terapèutica, no vol dir eutanàsia. També apunta per mort digna el morir serenament. “Té a veure amb la impressió d’haver fet allò que calia fer. La missió en el món”, el propi dharma dels qual parlen els budistes. “Quan no es produeix hi ha neguit”.  Sòcrates per exemple va tenir aquesta mort. 

Finalment també implica morir reconciliat, curar ferides, vincular persones que van trencar el vincle en el passat. “No hi ha mort digna i serena si hi ha culpa i angoixa”. I també per a Torralba morir dignament vol dir morir justament. “Quan hi ha tantes persones que no tenen els mínims, materials, fàrmacs, o d’atencions, la mort digna és només per a uns”. I si la mort digna, reconeix, és intrínseca a la persona hauria de ser per a tothom. “Hem hipertrofiat l’autonomia i hem oblidat la justícia”. 

I finalment morir dignament també vol dir morir amb reconeixement i gratitud. “Sentir el reconeixement dels altres, que no cal ser amb grans platerets, sinó poder dir-li a cau d’orella a aquella persona tot el que ha aportat a la comunitat”.

Torralba ha volgut deixar clar que després de tants matisos i polisèmia d’un sol concepte li sembla “una simplificació terrible associar morir dignament a eutanàsia”. Qui mor dignament, apunta, amb comiat, seré, reconciliat, “mor dignament i sense necessitat d’aplicar l’eutanàsia”.

Parlar de la mort

I si el concepte de dignitat és complex també ho és el concepte de la mort, en genèric. La religiosa del Sagrat Cor, llicenciada en medicina i teologia i recent nomenada pel papa Francesc com a membre ordinari de la Pontifícia Acadèmia per la Vida,  Margarita Bofarull, afirma que la mort ens posa davant del sentit de la vida mateixa. Com a metges, explica, no se’ls ha preparat per acompanyar a morir ni tampoc per assumir el fracàs de les mesures terapèutiques. “Acostumats a la tècnica i a aconseguir-ho tot, la mort representa el fracàs del nostre poder”.

I és que per a Bofarull pensar la mort “ens fa pensar en la vida”. Vida i mort van de la mà, i la bona mort, apunta, “ve d’un final pacificat i reconciliat”. La vida és un procés però la cultura immediata que vivim, reconeix, no ajuda. “Com una fruita a qui trenques la closca abans d’hora i el fruit és amarg. Hi ha vides inútils si portem posades les ulleres de la rendibilitat”. 

El final de vida, explica, “és paradoxalment temps de ser i no temps de fer”. Tota vida humana, afirma, té la mateixa dignitat, i sovint banalitzar la mort ens pot portar “a banalitzar la vida”. Abordar el sentit de la vida i el sentit de la mort s’ha de fer comunitàriament, demana Bofarull, i recorda que el discurs sobre la vida i la mort ha de ser “solidari i no solitari”. Con-vivim i con-morim, puntualitza. “La vida humana és un bé personal però també un bé comunitari i hi ha morts que ens acusen a tota la humanitat”.