Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Glòria Barrete –CR) El filòsof, teòleg, pedagog i professor, Francesc Torralba, acaba de publicar el llibre 'La interioridad habitada'. Editat per ediciones Khaf, el segell de publicacions religioses del Grup Editorial Edelvives, es presenta l'11 de juny a l'Espai d'Interioritat Francesc Palau de Barcelona. Amb ell hem parlat d'interioritat i de com treballar-la a l'aula i a les escoles.

Per què un llibre sobre interioritat a l'escola?

En els darrers anys l'educació de la interioritat ha adquirit un protagonisme creixent. M'han convidat sovint a nombrosos congressos, a fer xerrades, a jornades sobre aquest tema i també la bibliografia sobre aquesta temàtica ha anat en augment. El fenomen de l'educació de la interioritat no es pot reduir a una moda passatgera, ni menys encara a una estratègia de màrketing. Existeix una preocupació real a les escoles. Al llarg del llibre es desenvolupa la tesi que l'atenció és decisiva en el procés educatiu. L'educand ha d'estar atent per mirar en el món exterior que l'envolta, però també ho ha d'estar per detectar els batecs del seu propi univers interior.

De què parlem quan parlem d'interioritat?

L'ésser humà és un ésser dotat d'interioritat i, per conseqüent, d'exterioritat. Parteixo d'aquesta distinció antropològica, l'ésser humà és un ésser bidimensional, dotat d'exterioritat i d'interioritat, amb la qual cosa una educació integral exigeix el cultiu i cura tant de la interioritat com de l'exterioritat. Exterioritat i interioritat no són dues parts de la persona, ni dos segments separats, sinó que constitueixen dues dimensions entrellaçades i interdependents. L'interior es manifesta en l'exterior, i l'exterior es reflecteix en l'interior. La interioritat és allò que no es copsa pels sentits, que no podem analitzar empíricament.

Posi'm un exemple

Si entrenes cinc hores diàries al sol la teva pell canvia, això és evidència empírica. Ara bé, si practiques la interioritat diàriament com puc evidenciar els canvis? Una ballarina entrena la corporeïtat, la exterioritat. Un cartoixà, en canvi, o un mestre budista, entrena la interioritat. Cal buscar l'equilibri entre l'exterioritat i la interioritat. Ens cal a tots fer-nos sovint una auditoria existencial.

Tot i que la interioritat no es copsa pels sentits, molts elements externs a través dels sentits sí poden activar l'interior, oi?

I tant. Hi ha circumstàncies que activen aquesta interiorització, aquest balanç o auditoria existencial. El caminar, per exemple. S'està escrivint molt sobre el caminar a França, a Alemanya, també a Espanya. Perquè mentre un camina sol passa per diferents paisatges, el ritme és lent i activa aquesta mirada retrospectiva, què he fet, què he anat fent amb la meva vida, on he arribat, a què no he arribat, promeses incomplertes, somnis frustrats, somnis realitzats; però també projectes, què em queda per fer, quant temps viuré, què vull fer la resta de la vida que em queda. Crec que la interiorització, que no és un element que hauria de ser excepcional en nosaltres sinó que hauria de ser periòdic i que l'hauríem d'anar alternant amb l'exteriorització, és aquesta confrontació amb un mateix, i això ens costa molt perquè confrontar-nos amb nosaltres mateixos és molt àrid.

I parlar de la vida dels altres sembla molt fàcil

Són mecanismes de fuga, mecanismes d'evasió. Fixa't en el consum de vides alienes que hi ha per televisió, per ràdio, per les xarxes... tot això són mecanismes de fuga, pensi en la seva vida, examini la seva vida i començarà a plorar, i començarà a pensar en com l'hauria de canviar, en com de deshonest és, de com de poca qualitat té aquest vincle, però en canvi el que fem són mecanismes de fuga o evasió, consumint elements externs, telesèries, novel·les, històries, perquè això són fugues del jo. I en canvi el procés d'interiorització, que és políticament incorrecte i que requereix molta audàcia, és dir 'no, ara em confronto amb mi mateix'. I això sempre té dues claus, en passat, i en clau de futur, què he fet i què vull fer ara. Són preguntes inquietants i que afloren quan un es mira al mirall, però en general el que preferim és consumir la vida dels altres.

Aquesta interioritat vostè proposa entrenar-la des de la infància. I un adult, podria començar a treballar la interioritat ja gran?

Per descomptat. El que passa com sempre és que quan tu comences des de la infància tens un entrenament fet, com passa amb una llengua. Si aquest nen amb dos o tres anys ja a casa li parlen en anglès, i a l'escola també, doncs ja té les estructures gramaticals i sintàctiques a dins i li flueix la llengua. Pot començar a estudiar anglès o alemany als divuit anys, com jo vaig fer amb l'alemany, i al final el parlaràs i llegiràs però en principi et serà més difícil. Això pot passar també en els processos d'interiorització. Hi ha gent que comença a interioritzar essent molt gran i ve suscitat per una experiència no buscada, una malaltia per exemple, quedar-se a l'atur, a propòsit d'un trencament afectiu potser.

Les típiques crisis dels 40 o dels 50?

Podria ser. Són circumstàncies no buscades que et porten a confrontar-te amb tu mateix. Altres vegades no. Altres vegades són propiciades per elements externs, allò que dèiem, la música, una llarga caminada per la muntanya, córrer, nedar, de vegades pot ser un espai religiós que activa aquesta interiorització, o un espai natural. Hi ha diferents entorns que són més proclius i moltes persones cada vegada més s'hi atansen, creients i no creients.

Per què la interioritat és exclusiva de les persones religioses, persones creients?

No m'agrada posar-li a la interioritat cap adjectiu. No és patrimoni d'una sola tradició religiosa,  però és diferent. Pel creient la interioritat està habitada, aquesta és la meva idea. Tu et confrontes amb algú que no ets tu i que en diem Déu, per això en dic habitada, és la tesi de Sant Agustí, en el fons més íntim de mi mateix em trobo amb algú que no sóc jo i que és Déu. I ell en diu el mestre interior, que em parla, em crida, em convoca, m'interroga, em commou, em sacseja, m'estimula, m'acompanya, em consola, és bàlsam i a la vegada també em punxa. En canvi en el model de la interioritat buida, de Ludwig Feuerbach, en el fons del castell no hi ha ningú, estic jo amb els meus pensaments, però no em trobo ningú.

I no és una mica frustrant no trobar-se ningú?

Hi ha els dos models. El castell de Santa Teresa d'Àvila, 'las siete moradas del castillo interior', i a la setena morada em trobo Déu. Per tant em trobo algú que em sustenta, que m'escolta, que em coneix millor del que jo puc arribar a conèixer-me mai a mi mateix i que em sosté, i especialment quan tot s'ha trencat, és el que veiem en alguns màrtirs i en alguns sants. En l'altre model trobo a dins pensaments, trobo emocions, desitjos, records, tot aquest conglomerat l'anomeno jo, però és un jo solitari, en el castell no hi ha ningú més, per trobar-me algú més he de sortir, i ho faig, i em trobo persones, interacciono, el que jo anomeno una trobada en l'exterioritat, però quan estic sol estic sol amb mi mateix i amb pensaments, frases, idees que altres m'han revelat. En canvi en la interioritat habitada és una interioritat en la que hi ha algú que hi és, encara que tu no el reconeguis. Imagina't una habitació fosca, i de cop s'obre una finestra i te n'adones que hi havia algú, estava aquí però no te n'havies adonat. És una interioritat, però, en que hi ha un diàleg, en la intimitat del jo amb algú que en diem Déu, i aquest diàleg experimenta tot tipus d'ondulacions, no pensis que sempre és un diàleg clar i nítid. De vegades hi ha soledat, abandonament, de vegades hi ha una total compenetració, o una joia immensa, i de vegades hi ha el crit de Job o de Jesús a la Creu. Aquesta és la interioritat habitada perquè hi ha un senyor dins el castell. Aquesta és la tesi de Sant Agustí, de Santa Teresa i de Santa Edith Stein. L'altre model no el critico, és un altre model on al final tu parles amb tu mateix, és un auto diàleg.

Socialment vivim un auge de visites al psicòleg i teràpies d'auto ajuda. La teoria de la interioritat habitada calmaria certs neguits personals?

Hi ha molts models d'intervenció terapèutica, i hi ha molts models també de descripció de la interioritat des de la psicologia. Hi ha tota l'escola psicoanalítica, hi ha l'escola humanística, la psicologia transpersonal, és a dir, et trobes amb models molt diferents, i un té un model d'interioritat. Freud en té un, Frankl un altre, Adler... Jo no desmereixo tots aquests models, alguns d'ells no neguen la possibilitat d'una interioritat habitada però altres sí, parteixen que un està sol al món i que com a molt un té un cercle de confiança amb qui pot plorar o riure, però no hi ha res més que això i la pregària en aquesta casos és un bàlsam buit. Hi ha múltiples models però del que es tracta és d'identificar aquell model que descriu més genuïnament la teva experiència. Quan escullo aquests tres pensadors, Sant Agustí, Santa Teresa, i Santa Edith Stein, no ho faig arbitràriament. Ho faig perquè crec que expressen bé la meva experiència. I entenc que si jo hagués tingut una experiència de soledat radical o de sentir-me abandonat diria que realment un està sol, però no tinc aquesta experiència. I aquests models em serveixen per explicar el que em passa a mi i segurament passa a molts altres.

Per això parla de la fe com a do rebut

Exacte. La fe no és una evidència. Una evidència és que tens mans, peus, ulls, i això més que evidència és una experiència empírica que es pot contrastar. Però ves buscant el mestre interior, no hi ha forma de verificar això, i Sant Agustí no s'ho hagués cregut si abans de la Trobada li haguessin parlat d'això, o Ramon Llull, o Sant Francesc d'Assis. Tota aquesta experiència de la interioritat habitada neix d'una trobada. Quan la trobada ha tingut lloc tot canvia. És el que ens passa amb la trobada amb una persona. Hi ha trobades que canvien la trajectòria de la nostra vida. Comences a estudiar quelcom que no haguessis estudiat, comences a entrar en un cercle que no hi haguessis entrat o senzillament dius adéu a tot el passat. Això que veiem en el pla humà és el que per alguns passa en el pla interior, hi ha una trobada interior amb el que diem Déu i això els capgira radicalment la seva vida, per això parlem de conversos, de metanoia, de transformació interior, que obre un escenari completament nou que la mateixa persona era incapaç de reconèixer abans. Hi haurà persones que diran que això és patològic, que és divisió de personalitat, problemes de salut mental, i d'altres que diran que aquesta persona ha fet aquesta experiència, intenta explicar-ho amb un llenguatge metafòric per entendre's a si mateixa i per fer-se entendre als altres.

I en contextos d'escola, i d'escola cristiana, educar la interioritat què vol dir?

Vol dir que hem de fer possible la trobada amb el mestre interior i no només que reflexionin i pensin, que també. Una cosa porta a l'altra però només una és insuficient en clau cristiana. Perquè en clau cristiana la interioritat és habitada i per tant la finalitat és que al final es trobi amb algú que no sigui ell mateix. Amb algú que el commogui i que el convidi a sortir, a donar-se als altres i a viure conforme a aquesta crida.

La interioritat habitada ha de portar cap a una exterioritat més compromesa?

Per descomptat. En totes aquestes persones que han viscut aquesta trobada hi ha un capgirament de la seva vida. Aquesta persona vivia centrada, en el cas de Sant Francesc d'Assis, per exemple, en la riquesa, en el benestar, en la sensualitat; i se'n va nu i reconstrueix una esglesieta que és la Porciúncula i s'abraça amb un leprós. Aquest home d'on ha sortit? I en Sant Agustí el mateix. Hi ha una trobada que gairebé es pot qualificar de xoc, de capgirament, i després hi ha fets que trenquen la continuïtat amb el passat. Molt sovint el que volem és evitar això, hi ha una resistència a aquesta trobada, com ens passa de vegades amb les relacions humanes.

La típica frase 'hem de parlar', de les parelles.

Exacte, i sempre solem dir, d'acord, ja parlarem. Posem la telesèrie, avui fan el futbol, demà resulta que he d'anar al cine, tinc molta feina, són mecanismes de fuga perquè no et vols confrontar amb la paraula de l'altre que pot ser com un dard que et fereix profundament. I aquest mestre interior de vegades ens fereix perquè ens recorda com de mesquins som i de vegades és un bàlsam, jo estaré amb tu fins al final de la història, et diu. I aquest auto abandonament del jo en el mestre interior també és important.

Les escoles fa anys que han iniciat processos d'innovació tecnològica i pedagògica. On queda la interioritat en aquesta innovació?

També hi ha elements d'innovació en aquest camp, tot s'ha de dir. Jo vaig a moltíssimes escoles al llarg de l'any, aquí, en el conjunt d'Espanya i fora, i seria injust dir que la innovació es queda només en els Ipads o els ordinadors. Hi ha innovació també en el terreny de la interiorització, i en el que diríem també Pastoral, la presentació de Déu. Hi ha innovació i voluntat d'arribar al natiu digital d'una manera diferent. Ara bé, com? S'han de fer unes estratègies diferents de com havíem fet fins ara. Ara es fa meditació per a nens, és un element molt nou al que jo vaig fer de petit, o fan processos d'interiorització a través de la música, o experiències de voluntariat que fan que el noi surti de la seva petita bombolleta on tot és ordenat i encoixinat, xoca amb una realitat molt diferent que el sacseja i això el porta a la interiorització, què estic vivint, què estem fent, què faig amb el medi ambient, amb la meva vida, amb la meva sexualitat? De vegades una estimulació des de fora d'aquest cercle és una ocasió per interioritzar. O senzillament l'experiència d'una conversa amb un personatge llunyà de la teva vida, un monjo, o un text, o una petita seqüència d'una pel·lícula. L'audiovisual també pot activar molt la interiorització.

La interioritat sovint es concentra exclusivament en l'hora de tutoria o de religió. Com s'ha de potenciar una interioritat integral a l'escola?

El primer que hem d'ajudar és que els mateixos professors ho practiquin. No pots ensenyar el que no saps ni donar el que no tens. Per potenciar la interiorització en l'educand primer l'educador ha de practicar la interiorització. Per exemple la forma de dietari ajuda molt a això. Jo a la universitat ho he fet. El dietari és un exercici d'interiorització. Tu fas una retrospectiva del dia, fas una valoració, i això ja és un procés de confrontació amb tu mateix. El dietari és un element tangible però que expressa una vida interior i crec que entrenar les persones a això ja és un procés d'interiorització molt positiu.