(CR) La crisi pandèmica amb motiu de la Covid-19 ha posat potes enlaire el món sencer. S'han aturat sistemes, institucions i persones. Però també ha posat de relleu un seguit de valors latents que passaven desapercebuts en la voràgine rutinària i diària. El filòsof i professor de la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull, Francesc Torralba, acaba de publicar, en plena pandèmia el llibre 'Vivir en lo esencial. Ideas y preguntas después de la pandemia'. Els beneficis i drets d'autor de l'obra van destinats íntegrament a a Aldeas Infantiles.
Les crisis, afirma Torralba, "ens donen una oportunitat per fer una espècie d'auditoria existencial, per aturar-nos i pensar com vivim". També per pensar en el futur, recorda, pensar "en com volem viure i què hem après de la situació viscuda".
L'experiència de crisi ha estat objecte d'una llarga reflexió filosòfica. Paraula d'origen grec que significa canvi, tranformació, o moment de transició, la crisi és aquest moment que estem vivint, en què "un món acaba i comença un altre", un temps en què parlem de 'nova normalitat', i en què es tracta de pensar "què ens passa als éssers humans quan experimentem una crisis".
La crisi, explica el professor, "sempre és una ocasió que ens deté, i quan ens detenim pensem, i quan pensem, ens auditem". I pensant poden esdevenir-se tres vies. La primera, reconeix Torralba, "que auditant la pròpia vida, s'arribi a la conclusió que la vida és un fàstic". Això és terrible, explica, "però és també una ocasió per canviar i fer-se preguntes". La segona opció és la de concloure "que la vida que portes ja t'omple, et plenifica en tots els àmbits". Però hi ha una tercera opció, que és la més habitual, afirma, "una mena d'esmena parcial, un sí però no", en què la feina t'omple però la parella no; els amics t'omplen però la relació amb les teves filles hauria de millorar.
"La crisi és l'oportunitat per aturar-se, que l'actor desenvolupi el paper d'espectador, es dupliqui, s'analitzi, i torni a l'escenari amb la voluntat de millorar el seu paper en el gran teatre del món". Les crisis, explica Torralba, "són oportunitats per pensar i no podem oblidar-les, les hem de tenir presents.
Aquesta crisi pandèmica que estem vivint, recorda Torralba, alhora tindrà una crisi econòmica, laboral i social catastròfica. També ha provocat conseqüències desiguals en les persones. "Algunes han mort, d'altres no; per alguns ha estat moment per estrènyer vincles familiars, per desenvolupar activitats mai fetes... la crisi ha afectat molt desigualment la gent".
El que ha subratllat en el llibre, explica, "és que la crisi quan un la viu és com un viatge a l'essencial, depura la mirada, descompon les màscares i et fa quedar-te amb el que et sosté". La crisi, afirma, "ens permet veure què és el fonamental, l'essencial". Quan tot va bé, confonem l'essencial amb l'accidental. "Però quan un es troba en una situació crítica se n'adona del que és essencial per seguir sent".
La crisi també és una oportunitat per descobrir valors, "com la sobrietat o l'austeritat". Torralba subratlla un valor que ha emergit amb la crisi i que sovint és un valor que està latent, com la gratitud, l'humilitat, o la solidaritat. Parla sobretot del valor de la cura, del tenir cura. "Un tema del qual m'he ocupat des de fa molts anys". L'ésser humà, explica, "per seguir sent, necessita ser cuidat. La cura no és un luxe, és substantiva. Si un no és cuidat quan neix, mor. I això en context de crisi ho veiem emergir".
La crisi ens ha permès constatar també la nostra vulnerabilitat. "Som molt fràgils. Un virus diminut ha posat potes enlaire tot el món. Ha estat una cura d'humilitat col·lectiva". El virus ha vulnerat moltes persones, "hem experimentat el que a mi m'agrada anomenar les 'epifanies de la vulnerabilitat', el dolor, la malaltia, la mort d'éssers estimats, la fatiga". I donat que som vulnerables, "necessitem ser cuidats". I no només necessitem la cura d'un subjecte individual, afirma, "sinó també la cura de les institucions i dels sistemes. Els problemes complexes necessiten també solucions complexes".
I què significa tenir cura? "Tenir cura d'algú és estar atent a la multiplicitat de necessitats que té". I a Tooralba li agrada organitzar les necessitats en quatre blocs. "Les necessitats de tipus somàtic, psicològic, del tipus social, i necessitats d'índole espiritual". Per tenir cura d'algú, doncs, "cal estar atent a un cos, a una psique, a un ésser social i espiritual que et reclama i convoca".
I tenir cura d'algú, recorda, "també és desenvolupar les seves possibilitats". Tot ésser humà té necessitats i també té possibilitats. Una idea de Søren Kierkegaard la de que "l'ésser humà és una síntesi de necessitat i possibilitat". Cadascú les seves. "I ningú vol ser només un receptacle de cures o fàrmacs. Tot ésser humà necessita desenvolupar les seves possibilitats, tot i que siguin molt poques". I això, reconeix Torralba, "no es pot fer mai sol, es necessita dels altres". No hi ha una sortida individualista a la crisis. "La solució a la crisis o és comunitària o no hi ha solució".
La crisi ens ha permés observar com valors tan essencials com tenir cura són indispensables pel present i pel futur. "Quant temps trigarem en oblidar-ho?", es qüestiona Torralba. Aquest valor que hem redescobert es difuminarà de nou o quedarà com una herència i llegat positiu d'aquesta crisi? "Serem capaços de crear una ètica del tenir cura? De tenir cura dels sistemes, les ciutats, les institucions i les persones?".
Francesc Torralba reconeix que té l'esperança que les crisis "serveixen si som capaços de digerir els seus ensenyaments". I el primer que hem aprés és "que el tenir cura és fonamental. Aquesta lliçó no la podem oblidar".
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.