Francesc i la “realitat nacional” catalana

Què ha canviat en els deu anys del papa Francesc?

Jordi Llisterri –CR Aparentment, en el tema nacional ens havia anat millor amb els antecessors del papa Francesc. I no parlem de l’època de Torras i Bages o Vives i Tutó. Pau VI va entendre que “Volem bisbes catalans” no era un lema supremacista sinó la necessitat d’arrelar l’Església al país. Joan Pau II va desenvolupar una extensa doctrina sobre els drets dels pobles i la llengua com a tret identitari. Una doctrina molt enfocada per Polònia, però que aplicada a Catalunya va permetre elaborar la base del document Arrels Cristianes de Catalunya i afirmar “la realitat nacional de Catalunya”. I Benet XVI, com a bavarès i europeu, tenia molt clara la distinció entre estat, pàtria i nació. A més, va ser molt sensible a tot el que afectava la presència pública de la llengua catalana com es va posar de manifest a la Sagrada Família.

Francesc és argentí. Va estar uns mesos a Madrid i consta només un breu pas per Barcelona. Per tant, va aterrar a la càtedra de Pere amb una visió molt perifèrica del que representa la diversitat lingüística i nacional a Europa. Se’l pot acusar de no haver-li sentit (o vist per escrit) ni una paraula en català, ni cap missatge del qual es pugui deduir el reconeixement del fet nacional català. És cert, però tot té un context.

Sobre la llengua, a diferència dels seus antecessors, el papa Francesc mai ha utilitzat mai la poliglòtia per apropar-se a les comunitats a què es dirigeix. Per exemple, ha desaparegut de la felicitació Ubi et Orbi el “Bon Nadal” pronunciat en desenes d’idiomes. I els discursos, a qualsevol lloc del món, els ha fet només en italià o castellà.

Sobre la simpatia per la “causa” catalana, la Santa Seu s’ha trobat els darrers anys en un problema diplomàtic majúscul que res té a veure amb el context dels seus antecessors. Sempre hi ha hagut pressions polítiques sobre el tema català a Roma, però tot el context anterior i posterior a l’octubre de 2017 ha estat molt més complicat de gestionar. També el desplegament diplomàtic de l’estat espanyol ha estat de magnituds bíbliques.

Aquí l’home clau ha estat el secretari d’Estat, l’italià Pietro Parolin, que sempre que li han plantejat el tema ha demanat paciència, diàleg i prudència. En aquest sentit, ha aconsellat molt bé Francesc per evitar que la santa Seu es deixés manipular. Ni com a corretja de transmissió de les exigències de la diplomàcia espanyola, ni posant-se en debats sobre els drets en joc durant aquest període que podrien manipular-se de qualsevol manera. Que ningú pogués portar l’aigua al seu molí. I amb un altre criteri important: deixar el tema en mans de l’autonomia dels bisbes locals. Una altra cosa seria fer un judici sobre l’encert de la posició de l’episcopat català, però la Santa Seu no ha traspassat mai cap línia vermella. I no serà perquè no li hagin exigit manta vegades.

De fet, el papa Francesc ha parlat molt poc de la situació catalana. Gairebé sempre ho ha fet a preguntes de periodistes espanyols en entrevistes o rodes de premsa. I en la majoria de casos enfocades a buscar una condemna de les posicions sobiranistes. Francesc mai ha contestat parlant dels drets dels pobles o condemnant situacions injustes viscudes a Catalunya els darrers anys. Sempre ha apuntat a la mateixa línia de treball: l’acord i el diàleg.

“Busqueu la manera de resoldre-ho”

La darrera vegada que ha parlat d’aquest tema en una entrevista a l’ABC, encara ha anat una mica més enllà, situant com a viable qualsevol escenari de resolució del conflicte. Sense entrar en el cas concret, va descriure com a Europa els problemes nacionals s’han resolt de maneres molt diferents, amb “estatuts preferencials” o fins i tot amb la creació “de nous països”. Però sempre amb una premissa: “Busqueu la manera de resoldre-ho”. És a dir, parlin i busquin l’acord. I afegint, que els capellans no s’ha de posar en les concrecions polítiques, però que “si l'Església no està encarnada no va bé; ha d'acompanyar el poble”.

En aquest context, es pot fer encara un altre balanç dels deu anys del papa Francesc. En aquest període ha nomenat nou bisbes destinats a Catalunya: sis diòcesis catalanes han canviat de bisbe i a Barcelona hi ha hagut tres nous bisbes auxiliars. El balanç és que des del 2013 han vingut a Catalunya tres valencians (a Tortosa, Lleida i ara a Solsona), un aragonès de la Franja (Barcelona) i dos catalans (Tarragona i Terrassa), un dels quals format a Toledo. Els auxiliars, dos han estat dos catalans i un mallorquí.

Sense entrar en taules estadístiques, és evident que no s’ha trencat la tendència dels darrers anys de menystenir els candidats formats en els seminaris de Catalunya, que deixa una foto episcopal que no respon exactament a la realitat de la societat catalana. Però en aquest tema continua ben viva la frase que “De Roma en ve el que a Roma va” o que “els galons, es reparteixen a Madrid”. És a dir, l’etern problema de tenir prou presència catalana en els passadissos de la Santa Seu i que les ternes episcopals les filtren els nuncis des de Madrid al costat de la Conferència Episcopal Espanyola. I això ja és un altre tema que tampoc depèn només del papa Francesc. Quan ens “ha anat millor” és quan també s’ha treballat la relació amb la Santa Seu com un tema de país i de no part o de partit.