Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Ester Díaz) Vivim un moment humà i social complicat, ja que malgrat els esforços per erradicar la pandèmia de la covid-19, no aconseguim fer-la desaparèixer. Per contra, es troba a gust entre nosaltres i ha tornat amb més intensitat. Comptem amb moltes pèrdues humanes, nombrosos malalts, famílies destrossades, gent gran desapareguda en l'aïllament més dolorós i moltes altres conseqüències. Un escenari aterridor.

Aquest dissabte celebrem la festa del beat Francesc Palau, un bona oportunitat per apropar-nos a la seva biografia, marcada també per la successió de pestes que li va tocar viure de manera implicada. Així va ser amb l'epidèmia de còlera de 1865, que va devastar el poble d'Aitona, bressol del beat. La seva família va ser una de les contagiades. La seva germana, greument malalta, demanava incansable la presència del seu germà, qui feia temps no visitava el seu poble natal, ja que el bisbe li havia retirat les llicències ministerials.

La població es trobava en situació límit, ja que les víctimes se succeïen de manera colpidora. Donat el prestigi de Palau, els malalts demanaven, amb insistència, ser atesos per ell. Motius tindrien per fer-ho, oi? La situació es va anar agreujant, raó per la qual va esdevenir urgent crear un fons d'almoines per atendre millor a persones i famílies necessitades. Així va ser com les autoritats van pregar a Palau que intervingués. Estaven convençuts que, amb la seva paraula, podia moure el cor dels més benestants en funció del bé comú i impulsaria, també, l'ànim de la població. Dramàticament abatut, dit i fet Palau es va posar al servei dels seus paisans. El bisbe va reaccionar en to despòtic urgint-lo a abandonar la seva diòcesi. Amb la mort de la seva germana i amb la seva sortida d’Aitona, va desaparèixer l'epidèmia del poble, fet que va ser atribuït a la seva intercessió. El 1868, de nou a Aitona es repeteix la situació que s’havia donat tres anys enrere. Incomptables malalts, viatge de Palau, i atenció incondicional. El bisbe torna a intervenir de la mateixa manera: resulta inexplicable!.

La febre groga va envair el 1870 amb violència a la ciutat comtal, provocant multitud de morts. Als barris de nord -els més saludables- s'amuntegaven les persones, fugint del focus epidèmic. L'alcalde es negava a acollir-los. El motiu ?, frenar l'expansió dels contagis. Davant la dolorosa realitat, Palau els va oferir el seu habitatge, que va transformar en un veritable hospital. Acompanyat per col·laboradors i familiars va rebre als contagiats i tots, responsables i solidaris en aquell tràngol, es van lliurar a la seva cura. A Palau no li va resultar fàcil. Temps després escriuria al respecte: “Hem patit, per causa de l'epidèmia, molts i horribles combats”.

Com a complement va posar un altar al bell mig de Collserola. Allà celebrava l'eucaristia a diari i demanava a Déu el fi de l'epidèmia.

A finals de l'any 1871, a Calassanç, els habitants contagiats pel tifus i molt aterrits, van sol·licitar l'ajuda de les carmelites del Pare Palau. Ell mateix va acudir a visitar a les seves “filles” i acompanyar-les, ja que moltes d'elles s'havien contagiat. Com a bon periodista, va escriure un article anònim titulat ‘Els àngels de la caritat’, valorant en ell l'atenció femenina al servei dels malalts. Imponent, apreciava: “Les dones repten la mort a l'oferir la seva vida per auxiliar a qui pateix. Però molt més, a l'entregar-la en atenció als malalts”.

Al cap de pocs dies, Palau va emmalaltir de gravetat. Van diagnosticar-li una congestió pulmonar i res es va poder fer per ell. Va morir el 20 de març de 1872 a Tarragona als 61 anys i tot indica que va ser una altra víctima del tifus, contret a Calassanç. També ell va lliurar la seva vida per atendre els contagiats.

Bon referent per als nostres herois sanitaris i per a tothom en aquest moment.

Ester Díaz, és carmelita missionera del Pare Palau