Fra Valentí Serra rescata la memòria caputxina amb una síntesi inèdita

El divendres passat sortia a la llum el llibre Quatre segles de vida caputxina (1578-1968), de fra Valentí Serra de Manresa coincidint amb el 125è aniversari de la restitució de la província caputxina de Catalunya. L’obra exposa per primera vegada la història completa dels caputxins a Catalunya i ho fa amb tan sols 250 pàgines, sense faltar mai al rigor històric ni suposant una lectura feixuga. No és un llibre que recopila dades i conflictes institucionals, sinó que mostra el pas de la història en la quotidianitat de la comunitat caputxina a Catalunya, amb tota la seva humanitat.

El llibre va ser presentat al Santuari de la Mare de Déu de Pompeia en un acte que no només va comptar amb la presència de l’autor, fra Valentí, sinó també amb José Ángel Echeverría, historiador caputxí; Jesús Romero, ministre provincial de Catalunya i Balears; i amb Maria de los Ángeles Pérez Samper, catedràtica emèrita d’història per la UB i antiga professora de fra Valentí. Tots ells de manera conjunta van esbossar la complexa història dels caputxins a Catalunya que es mostra en el llibre, tot destacant la ben assolida tasca sintetitzadora de l’autor. 

La convulsa història dels caputxins a Catalunya

Els caputxins van arribar a Catalunya per primer cop el 1578 i van aconseguir consolidar-se ràpidament al Principat, tot i les negatives rebudes pels monarques i per la resta de la família franciscana, que es mostrava reticent amb la nova branca caputxina. Tant va ser l’èxit que el 1582, els caputxins comptaven amb una dotzena de convents arreu de casa nostra. Pérez apuntava que els caputxins “van connectar molt bé amb la societat catalana i amb les classes populars”, mentre que fra José Ángel destacava que a Catalunya, històricament, és on més influència caputxina hi ha hagut de tot Espanya. 

Aquesta tendència es va mantenir fins al segle XIX: el 1830, tot i els estralls causats per la Guerra del Francès, la província caputxina de Catalunya encara era la preponderant, comptant amb 25 convents i 450 religiosos. Tanmateix, l’exclaustració de 1836, sí que va suposar un punt d’inflexió molt greu per la comunitat: tots els convents van ser expropiats llevat de les cases de formació de missioners. Malgrat la secularització promoguda pel govern, molts caputxins van optar per continuar amb la seva vocació religiosa. La majoria dels frares sacerdots van introduir-se en el clergat diocesà, molts germans llecs van fugir a altres països per integrar-se en altres convents i molts d’altres van orientar la seva vocació a les missions.  

L'exclaustració va suposar un gran malestar en les comunitats religioses, fet que es va traduir en una adhesió generalitzada a la causa carlista. No cessaria aquesta polarització fins a la Restauració, i concretament, fins al 1885, quan els caputxins es van reorganitzar institucionalment amb la creació de la província única d'Espanya coordinant un grapat de convents. Amb el pas del temps i amb la reviscolança de la vida religiosa, la província s’aniria fragmentant: el 1889 es dividiria entre Castella, Toledo i Aragó i, finalment, el 1900, la província de Catalunya es desmembraria de la d’Aragó. 

Els inicis del segle XX van ser de gran puixança per la comunitat caputxina catalana, que apostant per la modernització i pel catalanisme, va tenir una gran influència. Aquesta deriva va veure’s estroncada per la Guerra Civil, que va fer retornar la polarització i la repressió religiosa. Durant el conflicte, una quarta part dels seus integrants van acabar morts, exiliats o desapareguts. 

El posterior franquisme va suposar un ressorgiment agredolç per la comunitat: el tarannà caputxí no s’adequava al règim, però la seva vocació havia sigut perseguida durament per sectors del republicanisme. Aquesta incomoditat s'expressaria en la Caputxinada de 1966, en la qual els frares de Sarrià van acollir un grup d’universitaris perseguits per la creació de l’antifranquista Sindicat Democràtic d’Estudiants. 

La cronologia mostrada en el llibre s’acaba dos anys més tard, el 1968, amb la promulgació de les constitucions caputxines reformades arran del Concili Vaticà II. Aquesta data coincideix amb el 390è aniversari de l’arribada de la comunitat a Catalunya i marca l’inici d’una nova etapa que podrà ser investigada a la posteritat, quan els fets no es resultin tan propers.

Val la pena destacar que els darrers quatre capítols del llibre afegeixen informació a la síntesi cronològica. A tall de monografia transversal, fra Valentí dedica un capítol a les missions a ultramar dels caputxins catalans, un altre a l’estil de predicació caputxina, un tercer a la branca femenina de l’orde i un darrer al vincle entre els caputxins i la cultura popular. Inclou, a més, un glossari entenedor i un recull útil de bibliografia essencial.

Amb tot això, Quatre segles de vida caputxina resulta un llibre de contingut inèdit, de síntesi rigorosa i de presentació amena, que permetrà a qualsevol lector copsar-se de tot el que han viscut els frares caputxins catalans de quatre segles ençà a gairebé dia d’avui i de la seva rellevància en la societat.