(CR) Fra Dalmau Moner, amb olor a santedat és un altre dels quaderns de la col·lecció Sants i Santes que edita el Centre de Pastoral Litúrgica. Està dedicat a un sant nascut a finals del segle XIII que avui, més que mai, cobra vida en un món envoltat de soroll. Malgrat la seva saviesa, renunciava a honors, nomenaments i càrrecs. Modèstia, estudi, pregària, silenci, humilitat, espiritualitat i mortificació; en són els seus trets fonamentals.
Dalmau Moner va néixer a Santa Coloma de Farners l’any 1291 i va morir el 1341 a l’edat de 50 anys. Sabem poca cosa de la seva infància. Essent adolescent va estudiar al convent de Sant Domènec de Girona (que pertanyia a l’orde dels Predicadors, més coneguts com els “dominics). Sembla que hauria professat com a dominic l’orde als 16 anys.
Els primers anys els va passar de forma itinerant en els diferents convents de l’orde. Fou professor de lògica a Tarragona i de gramàtica a la Seu d’Urgell i va estudiar filosofia a València. Cofundà una comunitat a Castelló d’Empúries i organitzà les que recentment s’havien creat: Manresa, Cervera i Balaguer. Es calcula que del 1319 fins el 1320 hauria cursat els dos anys que li faltaven per ser professor de teologia al convent de Santa Caterina de Barcelona i a l’Estudi general de l’orde a Montpeller.
L’any 1331 tornaria al convent de Girona per passar els darrers deu anys de la seva vida a excepció d’un breu interval a la cova de Santa Magdalena a la Provença (França). Aquella estada el va impactar tant espiritualment, que demanà viure els darrers quatre anys de la seva vida en una cova a fora el jardí del convent. Les restes del seu cos es guarden en una urna transparent sota de l’altar del presbiteri del Temple del Sagrat Cor de Girona.
Les relíquies de fra Dalmau van despertar molt d’interès de parròquies de la diòcesi de Girona i dels convents de l’orde dels Predicadors i d’altres ordes religiosos. Moltes foren profanades durant la Guerra Civil espanyola. Una de les més apreciades va ser un queixal, que era conegut com “El queixal de sant Dalmau”. Els que patien dolors dentals anaven al convent de Sant Domènec perquè li passessin la preuada relíquia per la zona afectada. El quadern esmenta aquesta i altres tradicions i prodigis que li són atribuïts, com també els durs dejunis i abstinències que practicava tant en el menjar com en el vestir.
Hi ha també un apartat etnogràfic que explica els llocs on encara avui es conserven i a on el sant hi havia passat llargues estones: la Pedra Dalmaua (Aiguaviva), la Font de Sant Dalmau (Castellar de la Selva) i l’Oratori de la Mota (Palol de Revardit).
El llibret ens defineix sant Dalmau com un home de rostre alegre, de mirada brillant, d’una gran bonhomia i també amb un punt amagat d’ironia. Se’l representa generalment amb l’hàbit de dominic al costat d’un àngel i portant a la seva mà esquerra un lliri, símbol de puresa. L’invoquen els moliners, els pagesos de Girona, els afectats de mal de queixal i de febre d’entre altres. Fou reconegut beat el 13 d’agost de 1721, però la veu popular l’ha tractat sempre de sant, com també el propi Missal Roma i el Calendari Litúrgic de la Conferència Episcopal Tarraconense.
Fra Dalmau Moner amb olor de santedat, és el quart quadern que Àngel Rodríguez Vilagran escriu per a la col·lecció “Sants i Santes” del Centre de Pastoral Litúrgica. Les anteriors biografies havien estat dedicades a sant Narcís, sant Mer i sant Ferriol.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.