Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Josep Gordi –CR) Les vigílies de les dates assenyalades en el calendari astronòmic com el solstici d’estiu i el d’hivern, i també en el litúrgic, com la de Nadal o la del Diumenge de Resurrecció, afavoreixen les vetlles, la pregària i el recolliment i, en ocasions, les celebracions festives al voltant del foc. Curiosament, a les dues vigílies de l’any litúrgic esmentades és present el foc com a símbol de llum o de transformació. Recordem que la Vetlla Pasqual comença amb l’església a les fosques i un foc fora del temple per tal d’encendre el ciri pasqual.

El foc a la nit de Nadal és una pràctica ancestral lligada a demanar fertilitat de cara al nou cicle natural que és a punt de començar i, a la vegada, el foc ens apareix com a símbol de purificació ja que significa l’expulsió del mal. En moltes localitats de muntanya existia la tradició d’encendre una foguera després de la Missa del Gall. En algunes poblacions encara es manté l’ús del foc lligat a la vigília de Nadal. Per exemple, a Sant Julià de Cerdanyola i a Bagà, localitats del Berguedà, es manté la tradició de les baixades de torxes la nit de Nadal. A Sant Julià s’anomena la Fia-faia i consisteix a construir, uns dies abans, unes torxes amb herbes seques que es lliguen a un pal o ànima. La nit de Nadal alguns fallaires baixen d’un cim proper amb les torxes o faies per arribar a la plaça, que troben totalment a les fosques, on els esperen la resta de fallaires per encendre-les. Tot seguit, petits i grans, aniran girant amb les seves faies enceses recitant “Fia-faia que Nostre Senyor ha nascut a la paia”. Quan comencen a apagar-se es dipositen al mig de la plaça per acabar de cremar-les i qui vol hi salta pel damunt.

La fascinació pel foc

Si llegim el llibre de l’antropòleg escocès James George Frazer (1854-1941), La branca daurada. Màgia i religió, publicat el 1890 i traduït a nombroses llengües, també ens apareix que la nit de Nadal a l’antic Egipte el celebrant a mitjanit i cridava “La verge ha parit! La llum va augmentant”.

Deixem de banda les manifestacions externes lligades al foc i centrem-nos en les dels interiors de les cases. Abans o després d’anar a la Missa del Gall és molt possible que fem temps tot escalfant-nos davant d’una llar de foc, d’una estufa... Si tenim la sort de tenir estris on l’escalfor provingui de cremar llenya, es pot gaudir dels espetecs i del caliu que contemplem i pot ser un bon moment per badar, observar i/o reflexionar a l’entorn de el sentit del foc i la seva relació amb Nadal.

Envers el primer punt, hem de tenir present que la relació de l’espècie humana amb el foc és, conjuntament amb recol·lectar i caçar, un dels primers actes de vincle amb la natura. Els arqueòlegs han trobat en una cova de Sud-àfrica evidències que els humans ja seien al voltant del foc fa 1,7 milions d’anys. Tots els pobles del món han fet ús del foc i al llarg de milers d’anys, per algunes col·lectivitats, mantenir viu el foc era una qüestió de vida o mort. Per tant, no és gens estrany que la fascinació pel foc estigui plenament incorporada a la nostra genètica.

Nadal i els espetecs de la llenya

Molts autors ens n’han parlat. El naturalista americà Henry David Thoreau deia que a les flames del foc sempre era fàcil reconèixer un rostre amic. El noruec Lars Mytting, autor de El llibre de la fusta, ens diu que les persones podem oblidar molts fets, situacions, amics... però que mai no oblidarem el foc de la llar on vam viure la infantesa. El folklorista Joan Amades ens explica les tradicions i costums dels diferents pobles de la nostra geografia que celebren el naixement de Jesús i sempre hi és present el foc de la llar i del tió.

Podem també aturar-nos en com la natura, en la forma de troncs o de la llenya, forma part de la nostra celebració nadalenca. Amades ens parla de com moltes famílies s’aplegaven al voltant d’una llar de foc i escoltant els espetecs o mirant els jocs de les guspires recordaven els avantpassats i es feia el silenci que només trencaven els espetecs de la llenya per recordar-los des d’una intimitat càlida i entranyable.

La tradició fa cagar el tió la nit de Nadal. En alguns indrets de muntanya dipositaven el tió de manera que el capçal restes encès i connectat amb la llar de foc. Troncs que ens donen escalfor i llum amb d’altres amb els quals, per celebrar el naixement del nen Jesús, ens ofereixen regals i llaminadures per als més petits de la casa.

La mirada sobre el foc ens convida a la reflexió i, a la vegada, ens reconforta per l’escalfor que ens ofereix en aquestes fredes nits hivernals.  

No sé si aquest serà un Nadal per al cor nu i glacial –com deia Joan Maragall–, però cal desitjar que es tingui present tothom, vingui d’on vingui, sigui com sigui... I que cadascú aporti el que pugui a la gran festa nadalenca. Tal  i com diu el meravellós poema de J.V. Foix: “Ho sap tothom, i és profecia: qui res no té, clarors del cim per celebrar que a cal fuster hi ha novetat”.