(Josep Gordi –CR) Aquesta setmana s’han complert les pitjors previsions i la calor extrema a més a més de la baixa humitat han provocat que els incendis forestals s’estenguessin per diferents punts de la geografia catalana.
El foc que en ocasions és renovador, purificador i, fins i tot, festiu, tal com succeeix en els solsticis d’hivern i d’estiu, pot tornar-se massa sovint en un element devastador, destructor.
Ens va colpir el testimoni –el vam escoltar en un noticiari– d’una veïna del Solsonès que en el moment de comprovar que les flames s’acostaven al seu mas va exclamar que era l’infern! I sí, els boscos secs, sense gestió forestal i carregats de biomassa, és a dir, amb un dens sotabosc, poden generar flames que s’enlairen per damunt dels quinze metres.
Els actuals incendis del Solsonès m’han fet recordar el que va passar l’estiu del 1998 quan un gran incendi va cremar 24.000 hectàrees de la Catalunya Central. Aquesta enorme pertorbació ha canviat el paisatge forestal del Solsonès, que abans restava dominat per la pinassa. En l’actualitat l’arbre més abundant és el roure de fulla petita. Les flames del foc del 1998 van arribar als murs del santuari del Miracle. Jordi Castanyer, monjo de la petita comunitat benedictina del santuari, explicava que en aquelles hores van sentir “pànic, per la proximitat del foc ja que el teníem per totes bandes i era com un monstre que no podies dominar”.
Fixem-nos com dos testimonis ben diferenciats es refereixen a l’incendi com “l’infern”, “un monstre”, i això és així, perquè pot esdevenir incontrolable i s’ho endú tot per endavant, és a dir, arbres, plantes, animals, les possessions dels pagesos i, a vegades, la seva vida. El foc ho destrueix tot i tanmateix, ho pot transformar tot, inclosos els paisatges dels espais sagrats, tal com va passar el 1986 en el paorós incendi de Montserrat o en el del Solsonès.
Recordem que el sagrat no és pas només el que hi ha dins del temple o santuari sinó i també el paisatge que l’envolta i, fins i tot, la xarxa de camins que connecten tots els espais sagrats i que permet parlar d’una vera geografia sagrada. Recordem, també que, a l’àrea mediterrània, el foc ha tingut sempre una presència recurrent, és a dir, que els incendis dels ecosistemes mediterranis formen part de la seva dinàmica natural.
Al llarg de la història, els humans de les àrees mediterrànies n’han estat veritables estimuladors. En primer lloc per aconseguir noves terres conreables i posteriorment per afavorir el pasturatge. Els focs han estat notablement greus en els darrers seixanta anys on s’han barrejat diferents tipus de processos: el despoblament rural, la concentració urbana, el retrocés dels aprofitaments forestals i ramaders, el creixement de la superfície arbrada, el retrocés de les pastures...
El drama dels incendis que vivim aquests dies queda indissolublement lligat a la crisi ecològica que viu el planeta des de fa dècades. En aquest sentit és pertinent recordar les paraules del Sant Pare a l’encíclica Laudato Si’: “Faig una invitació́ urgent a un nou diàleg sobre la manera com estem construint el futur del planeta. Necessitem una conversa que ens uneixi a tots, perquè̀ el desafiament ambiental que vivim, i les seves arrels humanes, ens interessen i ens impacten a tots.”
Podem, doncs, concloure que, el repte que tenim davant nostre no és pas només responsabilitat dels governants o de les institucions mundials sinó també de tots i cadascun de nosaltres.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.