Autories
El jurat del 57è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes ha fet públic aquest dimecres que atorga el guardó al filòsof i teòleg Pere Lluís Font. Aquesta distinció suposa un reconeixement a una vida dedicada al pensament, i, en concret, a fer passar el cristianisme pel sedàs de la raó filosòfica, així com a fer veure que l’aportació del cristianisme és una realitat irrenunciable en qualsevol reflexió filosòfica sensata. La seva estima constant i quasi devota a la raó, a la filosofia i a la docència, fan que, sens dubte, sigui considerat com un dels grans pensadors que actualment té el nostre país. Amb 90 anys acabats de complir, arriba un merescut reconeixement.
En l’obra de Pere Lluís Font, convé no només parlar de filosofia, sinó també de la seva estreta relació amb els estudis teològics, perquè al llarg de la seva vida ha sabut excel·lir en els dos camps d’estudi. Val a dir que és difícil parlar dels postulats filosòfics de l’autor sense tenir presents les seves conviccions teològiques, que han estat, en part, la base essencial dels seus posicionaments amb un objectiu clar: aclimatar el cristianisme a la modernitat.
La seva formació inicial al Seminari d’Urgell, a Roma i a Tolosa, van configurar el seu pensament, que després ha pogut transmetre a una multitud de deixebles a través de la docència universitària o la divulgació a través d’institucions com la Fundació Joan Maragall. Obres com Història del Pensament Cristià o traduccions imprescindibles per a la cultura catalana, avalen el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. A Catalunya no es llegiria igual a Kant, Pascal, Descartes sense Pere Lluís Font.
No hi ha cap cultura on el cristianisme d’una manera o altra no es pugui aclimatar, i per tant pot ser perfectament inculturat en la modernitat.
L’home que volia aclimatar el cristianisme a la modernitat
Podríem descriure Pere Lluís Font com l’home que va voler inculturar el cristianisme a la modernitat. Quan en ple franquisme va poder anar estudiar a Tolosa, va descobrir que el cristianisme i la modernitat, tot i tenir fama d’estar crònicament desavinguts, podien conviure amicalment. Aquest va passar a ser un dels grans temes de reflexió sobre els quals ha girat no només la seva carrera, sinó la seva vida. M’explico. Font creu en l’existència d’un cristianisme arrelat a la modernitat -aclimatat, diu ell-, i, com a resposta a aquest arrelament també creu en una modernitat que no rebutja ni renega de la seva ànima cristiana.
El cristianisme arriba a la quotidianitat dels nostres dies, de la nostra societat, en un context premodern, tot incardinant-se en la nostra realitat cultural tal com -en paraules de Font- un “matrimoni indissoluble”. L’eclosió de la modernitat va comportar, com és lògic, deixar enrere els trets elementals de la premodernitat, i, en aquest context, podria semblar quasi evident el fet de deixar enrere també el cristianisme -tan durament criticat per la Il·lustració, per exemple-. La crítica no només va dirigida a la modernitat, sinó que Pere Lluís Font sempre ha tingut molt clara la part de la culpa del mateix cristianisme en el seu arraconament amb l'arribada de la modernitat -normalment utilitza el concepte de la “por catòlica”-, precisament perquè “el gran pecat del cristianisme a l’època moderna és un pecat contra la intel·ligència”.
Ara bé, tot i aquesta aparent contradicció, segons Pere Lluís, en aquesta relació amical entre el cristianisme i la modernitat, “el cristià, si és alhora receptiu i crític, pot estar en regla amb el gruix transversal de la filosofia moderna”. Però, per què? Doncs perquè el cristianisme -que considera que ha de ser viscut com una experiència, però alhora té la condició de religió de la paraula- és sempre inculturat en una “cultura viva i autòctona”. No hi ha cap cultura on el cristianisme d’una manera o altra no es pugui aclimatar, i per tant pot ser perfectament inculturat en la modernitat. Cal parlar d’inculturació perquè religió i cultura no formen part del mateix concepte, si bé és cert que tota cultura té una dimensió religiosa i tota religió necessita una mediació cultural.
El procés d’inculturació defensat per Pere Lluís indestriablement també ha de comportar el fet d’avançar vers un nou paradigma cristià. En paraules del filòsof, cal que “es tracti de buidar el vi antic de la fe cristiana en els bots nous de la cultura moderna”, tot aportant una renovació del pensament amb “coratge intel·lectual” i un “instint de l’essencial”. Un fet que, segons el mateix autor, no és pas fàcil, però que tampoc hauria de ser més difícil que la seva inculturació occidental en la premodernitat. En tot cas, cal tenir present que en aquest procés han de sortir-hi guanyant tant el cristianisme com la modernitat.
El 57è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes no només homenatja una de les més grans figures intel·lectuals del país, com és Pere Lluís Font, sinó que, a més suposa un reconeixement a una posició valenta -i, probablement gens fàcil- d’un home que va decidir albirar, des de la perspectiva de la raó, un present amb un “cristianisme més amable i una modernitat més humana”.
A Tolosa era l’únic estudiant laic de la facultat i allà va fer el que ell anomena “el gran descobriment de la meva vida”: la necessitat d’inculturar la fe cristiana a la modernitat.
Alguns apunts biogràfics
Nascut a Pujalt -Pallars Sobirà- l’any 1934 -enguany fa 91 anys-, va iniciar els estudis a 12 anys al Seminari de La Seu d’Urgell amb la il·lusió de ser ordenat capellà. Aquesta primitiva il·lusió va ser matisada a mesura que avançaven els anys, i observava un tarannà poc “atractiu” dins les dinàmiques internes de la institució. Per petició del bisbe, va ser enviat a Roma, a la Universitat Gregoriana, durant el curs 1955-1956, aprofitant una beca Cottet. Un cop tornat a La Seu ja tenia ben clar que el seu camí acadèmic divergia d’aquell que podia trobar al Seminari.
En una entrevista publicada al número 280 de la revista Qüestions de Vida Cristiana, en el que la Fundació Joan Maragall l’homenatja pels 90 anys, el mateix Pere Lluís Font explica que, un cop va tornar a La Seu va dir-li al bisbe que no volia continuar la carrera de capellà. El bisbe li va respondre que es prengués unes ‘vacances’ per acabar-ho de pensar. Aquestes vacances avui encara duren.
En aquest precís moment, Pere Lluís decideix anar a estudiar filosofia a Tolosa, que, per a l’autor, va suposar una immersió a la filosofia moderna. Segons explica, a Barcelona i a les universitats espanyoles, els estudis de filosofia que s’impartien no deixaven de ser una espècie de ‘neoescolàstica’, i a Tolosa va poder trobar un espai on eixamplar aquest marc filosòfic.
És impossible destriar la teologia de la filosofia quan hom parla de Pere Lluís Font, i als inicis de la seva trajectòria acadèmica en podem trobar un bon exemple. Acabats els estudis de filosofia, va decidir continuar la seva formació amb els estudis en teologia que també va cursar a Tolosa, a L'institut Catòlic. Allà, hi havia una facultat de teologia que, tot i ser petita, era prou pluralista. Ell era l’únic estudiant laic de la facultat i allà va fer el que ell anomena “el gran descobriment de la meva vida”: la necessitat d’inculturar la fe cristiana a la modernitat.
Després de set anys a Tolosa, un cop llicenciat i doctorat en teologia, inicia una llarga singladura acadèmica que el portarà primer la Universitat de Barcelona -de la mà de Joaquim Carreras Arnau-, a la Facultat de Filosofia i Lletres. Després a la Universitat Autònoma de Barcelona, primer com a ajudant de Francesc Gomà, i posteriorment fent docència a temps complet impartint cursos, sobretot, de Filosofia Moderna i Filosofia de la Religió, i diversos seminaris sobre Kant, Pascal, Descartes, Spinoza o Leibniz.
Així mateix, ha tingut responsabilitats culturals diverses tant en l'àmbit públic com en el privat. La llista és inacabable: ha estat assessor de l'àrea de filosofia de la Gran Enciclopèdia Catalana (1970-71), membre de la Junta Rectora de l'Associació de Teòlegs Catalans (1972-76), promotor de l'Àmbit “El fet religiós” del Congrés de Cultura Catalana (1975-77), membre del Consell Assessor de Cultura de la Generalitat de Catalunya (1984-86), membre de la Junta Rectora de la Societat Catalana de Filosofia (1985-1989), vicepresident del Patronat de la Fundació Joan Maragall (1989-2016), membre del Consell d'Avaluació Científica i Tècnica del Pla de Recerca de Catalunya [CONACIT] (1993-97), membre del Consell Assessor de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (1996-2008, president des del 2000), membre de la Comissió d'Ètica per a les Ciències i la Tecnologia de Catalunya (1998-99), membre del Consell de Direcció de la Fundació Bernat Metge (des del 2003) i membre del Consell Supervisor del TERMCAT (2005-15).
Ha publicat un centenar de treballs d'història de la filosofia moderna, d'història del pensament català, d'història del pensament cristià i de filosofia de la religió. Traductor de Descartes i de Pascal, ha editat en català obres d'aquests dos filòsofs i de Montaigne, de Spinoza i de Kant. Ha revisat la terminologia filosòfica i religiosa del Diccionari de la llengua catalana de l'IECI ha impartit centenars de cursets, seminaris, ponències i conferències sobre temes filosòfics, teològics i culturals.
Des del 1990 és membre numerari (emèrit des del 2004) de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l'Institut d'Estudis Catalans, de la qual ha estat secretari (1994-2000) i vicepresident (2000-2007), i des del 2014 és membre numerari de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Ha rebut la Creu de Sant Jordi (2003) i és doctor honoris causa per la Universitat de Lleida (2005).
Pere Lluís Font se suma ara a la llista del màxim reconeixement que representa el Premi d’Honor que també han rebut altres persones vinculades a l’aportació cultural i al país del cristianisme com el pare Josep Massot, el pare Miquel Batllori, Joan Triadú, Antoni M. Badia i Margarit o Albert Manent.
Temàtica
Persones
