Hi ha llibres que han de ser llegits amb un llapis a la mà. Aquest és el cas de Presència d’una absència, el nou assaig de Ferran Sáez. Fullejar les seves pàgines vol dir ser testimoni d’una dissecció acurada, quasi quirúrgica, de la relació entre la postmodernitat, la contemporaneïtat i la religió. Lluny de qualsevol frivolitat o nostàlgia impostada, el llibre proposa una diagnosi lúcida del nostre temps a partir d’allò que, paradoxalment, només percebem perquè ja no hi és —o sembla no ser-hi.
Doctor en Filosofia i professor titular a Blanquerna (Universitat Ramon Llull), Sáez parteix d’una expressió aparentment contradictòria per posar nom a una experiència compartida. “Una presència absent no acaba de quadrar”, admet, “però el que fa referència és a l’existència d’un buit”. Un buit que molts identifiquen amb la secularització, d’altres amb una nova espiritualitat difusa, però que tots reconeixen com “l’elefant dins de l’habitació”: una absència que es fa notar perquè alguna cosa fonamental no acaba d’encaixar.
La Gran Absència
Segons Sáez, aquest buit no és un fenomen recent ni exclusiu del segle XXI. “Això ve de molt lluny”, recorda. Des del segle XVIII, la cultura occidental ha intentat substituir la religió per altres relats totals: “Auguste Comte va fer una religió de la ciència; uns altres han substituït les aparicions marianes per les aparicions ufològiques. L’espiritualitat postmoderna tendeix a ser una religió a la carta”. El denominador comú és el fracàs d’aquests intents: “Tot això són nyaps que no han portat enlloc”.
“s'han substituït les aparicions marianes per les aparicions ufològiques”
Avui, però, sembla que alguna cosa es mou. Sáez no nega un possible retorn de l’espiritualitat, però manté una prudència radical: “Discernir si això només és una aparença o és una realitat, no m’atreviria a posar-hi la mà al foc”. El fenomen és visible en l’àmbit cultural de masses, com exemplifica amb Rosalía, una artista que no amaga una aproximació explícita a la transcendència. “Sí que està canviant alguna cosa”, afirma, sobretot si es mesura l’impacte quantitatiu d’aquestes expressions. Ara bé, el sentit del canvi continua sent incert: “Si la pregunta és en quina direcció està canviant exactament, aquí ja tindria més reserves”.
La ironia com a límit del sagrat
Un dels nuclis més punyents de l’assaig és l’anàlisi de la mentalitat postmoderna. Per a Sáez, la postmodernitat no és tant una ideologia com “una mentalitat basada en una aproximació irònica al món”. I aquí apareix el conflicte: “Hi ha coses que no poden ser iròniques. Podem ironitzar sobre la política, però ironitzar sobre Déu no es pot”.
“Podem ironitzar sobre la política, però ironitzar sobre Déu no es pot”
Aquesta ironia estructural dificulta una experiència espiritual profunda i compromesa. El que sí que permet, en canvi, és la simulació: “Pots assolir una bona simulació de l’espiritualitat, però més enllà d’això no”. En una cultura dominada pel consum d’imatges i estímuls immediats, l’espiritualitat corre el risc de convertir-se en una experiència estètica desproveïda d’exigència. “El cristianisme implica un compromís”, recorda Sáez, “amb la transcendència i amb els altres. Si això no t’ho prens seriosament, no porta enlloc”.
Un sentit lligat al context i a la comunitat
La qüestió del compromís reapareix quan Sáez parla el ritu. Fora de context, el ritu perd el sentit. A l'assaig exemplifica el sentit ritual tot explicant que cada vegada que entra dins una església té la necessitat de cantar una cèlebre composició d'Anton Bruckner: “Cantar el Locus iste de Bruckner sol és ridícul”, admet amb ironia. En canvi, dins un marc compartit, els ritus esdevé una experiència significativa: “Aquí la paraula sentit és important”. El sentit neix de la comunitat, no de l’exhibició individual.
“Si fem una idolatria de la màquina ens allunyem sideralment de l’evangeli”
És precisament aquesta dimensió comunitària la que posa en risc l’humanisme cristià en un context tan hipertecnologitzat com l’actual. “En un ecosistema com les xarxes socials acaba guanyant aquell qui la diu més grossa”, observa Sáez. La lògica de la viralitat dificulta un humanisme que requereix silenci, interioritat i responsabilitat social per bastir-se. “És molt difícil que això es mogui amb la mateixa agilitat que abans, en una vida immediatament mediada per la pantalla”.
Aquest diagnòstic s’estén també a la tecnologia i a la intel·ligència artificial. El perill no és només tècnic, sinó també simbòlic –—i, potser, metafísic—: “Si fem una idolatria de la màquina, sigui la intel·ligència artificial o qualsevol altra cosa, ens allunyem sideralment de l’evangeli”. La idolatria pot ser virtual, però continua sent idolatria.
Contemplar la realitat des de la penombra
Presència d’una absència neix també d’una experiència vital concreta. Sáez escriu de nit, en silenci, lluny de la hiperconnexió. “No tinc smartphone, i això hi fa bastant”, confessa rient. Aquesta manera de viure facilita “mirar en llocs on hi ha persones molt atabalades que no hi miren mai”.
“El cristianisme no pot ser plàcid”
No es tracta d’una revelació sobtada, sinó “d’una altra manera de mirar”, que exigeix penombra, serenitat i una certa distància del soroll constant. Sense penombra no hi ha misteri, i sense misteri no hi ha pregunta. Potser per això l’assaig incomoda de forma plaent el lector. “El cristianisme no pot ser plàcid”, afirma Sáez. “Ha d’haver-hi una tensió moral”. No com a perfeccionisme, sinó com a record constant que la fe no es pot reduir a omplir caselles.
En un temps que tendeix a anestesiar el conflicte i a convertir l’espiritualitat en un producte més, Presència d’una absència proposa exactament el contrari: aturar-se, mirar i acceptar la incomoditat com a condició de possibilitat en la recerca del sentit.
