Vés al contingut
Catalunya Religió
fe-humor

Bernat Juliol –Serra d'Or La fe cristiana és una cosa seriosa, molt seriosa. Per als creients, la fe dona sentit a la nostra vida. Ens ensenya que no hem estat llançats a l’existència o que no som simples fruits de l’atzar còsmic. La fe en Jesucrist ens diu que tots nosaltres som criatures volgudes i estimades per Déu, que tenim en ell el nostre origen i en ell el nostre destí. Creure ens empeny a viure segons aquell manament que Jesús ens va deixar: "Estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat". El seguiment de Jesús ens condueix finalment cap a la plenitud de la vida eterna que creiem que hi ha més enllà del nostre caminar terrenal. La fe cristiana és, doncs, una cosa molt seriosa.

Malgrat tot això, la fe cristiana no està renyida amb l’humor. Com a cristians, hem de saber riure i tenir bon humor. Riure i saber riure’s d’un mateix demostra, en primer lloc, estar en possessió d’una personalitat ben formada, sana i madura. A la vegada, riure és també una bona manera d’expressar la joia i la bellesa de viure. Una joia i una bellesa que només es poden gaudir en companyia dels altres, d’aquells amb qui la vida ens ha cridat a caminar junts. I encara, espiritualment, podríem dir que només un cristià alegre pot ser un autèntic cristià, una persona capaç de viure a fons la seva fe i de transmetre-la a aquells que té al seu costat.

La veu de l'Església, amb totes les obligacions i amb tots els drets, és també objecte d'escrutini públic

Tanmateix, tot el que hem dit fins ara no vol dir que sigui lícit riure’s de tot. I entrem així en el difícil tema dels límits de l’humor. En una societat democràtica com la nostra, la ponderació dels drets sempre és un tema complex. La majoria de problemes i litigis sorgeixen de la necessitat de delimitar fins on arriben els drets d’uns i on acaben els drets dels altres. No hi ha cap fórmula magistral per resoldre aquests problemes. Cal anar cas per cas, i fer-ne una ponderació adequada segons els diversos temes i les seves respectives circumstàncies.

Hi ha, en primer lloc, una esfera pública, on aquells qui actuen s’arrisquen a veure’s escrutats pels mitjans de comunicació i per l’opinió social. L’Església, per la seva naturalesa, ha d’entrar en aquest àmbit públic, perquè la fe no és quelcom només de particular, sinó que té quelcom a dir en el debat social. La veu de l’Església ha de poder sentir-se forta i clara enmig dels altres interlocutors que conformen la nostra societat. I és en aquest àmbit on l’Església, amb totes les obligacions, però també amb tots els drets, és també objecte d’escrutini públic.

Però la fe va molt més enllà d’aquest àmbit públic. La fe representa una dimensió privada del creient que no pot quedar a la intempèrie del primer que passi pel davant. És aquest àmbit que ha de quedar protegit de la burla i de l’humor públic. La fe té un nucli que afecta l’ésser i la identitat de les persones. Fer-ne burla implica riure’s no de la fe, sinó d’aquells que tenen fe. I això, una societat moderna no ho hauria de tolerar. Que una part de la societat tingui dret a riure a costa d’una altra part per les seves creences no és just i no s’hauria de permetre. L’Església viu en el món, i actua també en un estat democràtic. Això implica uns deures, sí, però també uns drets dels quals molt sovint ens n’oblidem.

Article publicat a la revista Serra d'Or l'abril de 2023

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Imatge
Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.