Fe i esglésies, després del coronavirus

(Cristianisme al Segle XXI) Aquest dissabte ha tingut lloc telemàticament per Zoom la sessió ‘Fe i Esglésies’, a càrrec del doctor en psicologia Víctor Hernández, que és, també, pastor protestant. Es tracta de la tercera sessió del cicle de debats Com serà el món després del coronavirus d’“Espai Obert”, que organitza Cristianisme al segle XXI.

El ponent ha començat exposant que es veia incapaç d’anticipar el futur, però ha plantejat que exposaria l’abans i l’ara de la pandèmia que ens ha trasbalsat, perquè potser seria una manera d’endevinar què ens pot passar en l’avenir. Acceptant que la pandèmia ha paralitzat els ritmes vertiginosos de producció i reproducció social i econòmica, s’ha referit a Michel Foucault per explicar el concepte de biopolítica (manera com es constitueixen les societats democràtiques en un règim liberal), que vol superar les institucions més o menys autoritàries i jeràrquiques dels règims dels segles anteriors (educatives, financeres, carceràries, eclesials...). Avui vivim i treballem en una forma de “govern dels vius”, sense ser aparentment coaccionats per cap poder que ens violenti sinó que més aviat ens vol incitar, seduir i convèncer. La biopolítica, més que relacionar-nos amb el models de producció –i ,ara, ens va remetre al coreà Byung-Chul Han i al seu llibre La societat del cansament–, ho fa amb les conductes reals de les persones, respectant la llibertat personal perquè som subjectes del nostre propi rendiment, amos i senyors del que fem. Es tracta d’una llibertat paradoxal, obligada, amb grans i greus conseqüències psíquiques, perquè ha assolit que cadascú sigui empresari d’ell mateix. Manufacturem una indústria de la felicitat –i ara se’ns remetia a l’obra de la sociòloga marroquina Eva Illouz–, un a realitat que el sociòleg Giorgio Agamben denomina “estat d’excepció”, on la vida queda nua –pensem en migrants o sense papers–, amb els individus com homini sacri anihilables, bé que, per a Han, no ho són en absolut sinó “morts vivents” amb l’anhel de conservar al vida al preu que calgui. Per a l’italià “la salut ha substituït la salvació, la vida biològica ha pres el lloc de la vida eterna i de l’Església”. En definitiva, abans de la pandèmia, ja la nostra llibertat estava “sotmesa”.

En l’anàlisi de l’ara en relació a les esglésies, el conferenciant ha parlat de fragilitat i estrès perquè la pandèmia ens ha fet topar amb la nostra vulnerabilitat i amb la desmesura dels controls. S’ha referit ara a ‘Estrés postraumático y post-confinamiento. Efectos psicológicos y la vocación de un trabajo conjunto’, la seva col·laboració al llibre de Cristianisme i Justícia Diari d’una pandèmia, on enumera i comenta els seus efectes emocionals en relació a la salut mental de les persones. Per a ell, les comunitats eclesials, malgrat les restriccions, ajuden, més enllà dels ritus i les celebracions. Però, aquí, ha volgut diferenciar molt bé el sentit de ‘connexió’ del de ‘comunitat’, que va més enllà, perquè implica acolliment, acompanyament i cura de l’altre. I va fer referència a les primers comunitats cristianes, disperses i separades, però vives. La pandèmia ens ha fet viure els límits de les trobades eclesials, més enllà de les ‘performance’, que basades en el conreu de la vida d’oració, que és, enllà del contacte físic, mirada pregona, record de l’altre en la pregària i acció de gràcies .

Així ha arribat al tercer punt de la seva dissertació: com viure la fe en el col·lapse del temps? Partint del fet que la fe bíblica i la religió no són el mateix (la fe bíblica trenca amb el Deu esperat, transcendent i jeràrquic, i es posa sempre al costat dels marginats i indigents de la terra i, ara, el llibre de referència fou el de Josep Cobo: La paradójica realidad de Dios), ha subratllat que el Déu cristià es posa sempre a favor del migrant-estranger, de la vídua i la dona feble i dels nens, perquè l’experiència de Déu és que es posiciona sempre al costat dels “expulsats d’aquest món”. Arribat aquí, ha glossat els llibres d’Slavoj Žižek (Pandemic! Covid–19 shakes the world, 2020) i de Jean-Luc Nancy, Noli me tangere (Madrid: Trotta, 2006), per dir que la pandèmia no pot privar d’esguardar-nos pregonament i, en referència a Jn 20,17 (quan Jesús diu a Magdalena.“No em retinguis”), ha exposat que la partida de Jesús, la resurrecció, en el fons, va fer encara més punyent la seva presència. “Els morts estan ben morts, però en tant que tals, no deixen sempre d’acompanyar-nos i nosaltres de partir amb ells”. La resurrecció de Jesús, s’esdevé en la història, però trenca la història i col·lapsa el temps. I això, per un creient cristià, importa molt, perquè sap que el món, tot sol, no el podrà pas millorar: el ressuscitat-crucificat és l’alteritat radical i la fidelitat de Déu, entès com una mosca vironera que ens interpel·la sense descans.

Tot seguit, les gairebé 90 persones assistents van iniciar un debat en què van tornar a sortir moltes inquietuds. Víctor Hernández les va respondre totes, amb noves referències –Leonard Boff, Víctor Codina...– així com moltes altres, algunes de les quals ens reportaven a altres sessions d’Espai Obert com la de les relacions de la salut humana i la de tot el planeta. Una sessió del tot profitosa segons opinions del xat posterior

La propera sessió està anunciada per al 24 d’abril i porta per títol ‘Decreixement i transició energètica’, que anirà a càrrec d’Assumpta Farran, llicenciada en Ciències Físiques i vocal de al Fundació Renovables.