Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(CR) Aquest diumenge 26 de setembre se celebra la Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat amb el lema: “Cap a un nosaltres cada vegada més gran”. El papa Francesc ha dedicat el seu missatge a  potenciar el “nosaltres” per sobre “dels altres”. Francesc afirma que, passada la crisi sanitària de la pandèmia de la Covid-19, la pitjor reacció seria “caure encara més en una febre consumista i en noves formes d’autopreservació egoista”. 

El “nosaltres” volgut per Déu, afirma Francesc, està “trencat, fragmentat, ferit i desfigurat” avui. Això, reconeix, passa especialment en els moments de més crisi, “com ara per la pandèmia”. El Papa recorda que el preu més elevat el paga sempre “el qui més fàcilment pot convertir-se en l’altre”, com els estrangers, els migrants, o els marginats que habiten les perifèries existencials. 

Missatge del sant pare Francesc per a la 107a Jornada Mundial del Migrant i el Refugiat 2021
26 de setembre de 2021

Benvolguts germans i germanes,

A la carta encíclica Fratelli tutti vaig expressar una preocupació i un desig que encara ocupen un lloc important en el meu cor: «Passada la crisi sanitària, la pitjor reacció seria caure encara més en una febre consumista i en noves formes d’autopreservació egoista. Tant de bo que al final ja no hi hagi “els altres”, sinó només un “nosaltres”» (n. 35). Per això he pensat dedicar el missatge per a la 107a Jornada Mundial del Migrant i el Refugiat a aquest tema: «Vers un nosaltres cada vegada més gran», volent així indicar un horitzó clar per al nostre camí comú en aquest món.

La història del ‘nosaltres’

Aquest horitzó és present en el projecte creador de Déu mateix: «Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona. Déu els beneí dient-los: “Sigueu fecunds i multipliqueu-vos”» (Gn 1,27-28). Déu ens va crear home i dona, éssers diferents i complementaris per a formar junts un nosaltres destinat a ser cada vegada més gran amb el multiplicar-se de les generacions. Déu ens va crear a imatge seva, a imatge del seu ésser u i tri, comunió en la diversitat.

I quan, a causa de la seva desobediència, l’ésser humà es va allunyar de Déu, ell, en la seva misericòrdia, va voler oferir un camí de reconciliació, no als individus, sinó a un poble, a un nosaltres destinat a incloure tota la família humana, tots els pobles: «Aquest és el tabernacle on Déu habitarà amb els homes. Ells seran el seu poble i el seu Déu serà “Déu que és amb ells”» (Ap 21,3).

La història de la salvació veu, per tant, un nosaltres a l’inici i un nosaltres al final, i en el centre, el misteri de Crist, mort i ressuscitat per tal que «tots siguin u» (Jn 17,21). El temps present, però, ens mostra que el nosaltres volgut per Déu està trencat i fragmentat, ferit i desfigurat. I això s’esdevé especialment en els moments de més crisi, com ara per la pandèmia. Els nacionalismes tancats i agressius (cf. Fratelli tutti, 11) i l’individualisme radical (cf. ibid., 105) esberlen i divideixen el nosaltres, tant en el món com dins l’Església. I el preu més elevat el paguen els qui més fàcilment poden convertir-se en els altres: els estrangers, els migrants, els marginats, que habiten les perifèries existencials.

En realitat, tots som a la mateixa barca i som cridats a comprometre’ns per tal que no hi hagi més murs que ens separin, que no hi hagi més altres, sinó només un nosaltres, gran com tota la humanitat. Per això, aprofito l’ocasió d’aquesta Jornada per a fer una doble crida a caminar junts vers un nosaltres cada vegada més gran, adreçant-me sobretot als fidels catòlics i després a tots els homes i dones del món.

Una Església cada vegada més catòlica

Per als membres de l’Església catòlica aquesta crida es tradueix en un compromís per ser cada vegada més fidels al seu ser catòlics, realitzant allò que sant Pau recomanava a la comunitat d’Efes: «Un sol cos i un sol Esperit, com és també una de sola l’esperança que us dona la vocació que heu rebut. Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme» (Ef 4,4-5).

En efecte, la catolicitat de l’Església, la seva universalitat, és una realitat que demana ser acollida i viscuda en cada època, segons la voluntat i la gràcia del Senyor que ens va prometre estar sempre amb nosaltres, fins a la fi dels temps (cf. Mt 28,20). El seu Esperit ens fa capaços d’abraçar tothom per a crear comunió en la diversitat, harmonitzant les diferències sense mai imposar una uniformitat que despersonalitza. En l’encontre amb la diversitat dels estrangers, dels migrants, dels refugiats i en el diàleg intercultural que pot sorgir-ne, se’ns dona l’oportunitat de créixer com a Església, d’enriquir-nos mútuament. Per això, tot batejat, on sigui que es trobi, és membre de ple dret de la comunitat eclesial local, membre de l’única Església, resident en l’única casa, component de l’única família.

Els fidels catòlics son cridats a comprometre’s, cada un a partir de la comunitat en la qual viu, per tal que l’Església sigui sempre més inclusiva, seguint la missió que Jesucrist va encomanar als Apòstols: «Pel camí prediqueu dient: “El Regne del cel és a prop.” Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis. De franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc» (Mt 10,7-8). Avui l’Església està cridada a sortir als carrers de les perifèries existencials per curar qui està ferit i buscar qui està perdut, sense prejudicis o pors, sense proselitisme, però disposada a eixamplar l’espai de la seva tenda per acollir tothom. Entre els habitants de les perifèries trobarem molts migrants i refugiats, desplaçats i víctimes del tràfic, als quals el Senyor vol que se’ls manifesti el seu amor i que se’ls anunciï la seva salvació.

«Els fluxos migratoris contemporanis constitueixen una nova “frontera” missionera, una ocasió privilegiada per anunciar Jesucrist i el seu Evangeli sense moure’s del propi ambient, de donar un testimoniatge concret de fe cristiana en la caritat i en el respecte profund per altres expressions religioses. L’encontre amb els migrants i refugiats d’altres confessions i religions és un terreny fèrtil per al desenvolupament d’un diàleg ecumènic i interreligiós sincer i enriquidor» (Discurs als responsables nacionals de la pastoral de migracions, 22 de setembre de 2017).

Un món cada vegada més inclusiu

A tots els homes i dones del món els adreço la meva crida a caminar junts vers un nosaltres cada vegada més gran, a recompondre la família humana, per a construir junts el nostre futur de justícia i de pau, assegurant que ningú no quedi exclòs.

El futur de les nostres societats és un futur «ple de color», enriquit per la diversitat i les relacions interculturals. Per això hem d’aprendre avui a viure junts, en harmonia i pau. M’és particularment estimada la imatge dels habitants de Jerusalem que escolten l’anunci de la salvació el dia del «baptisme» de l’Església, en la Pentecosta, immediatament després del descens de l’Esperit Sant: «Parts, medes i elamites, habitants de Mesopotàmia, de Judea i de Capadòcia, del Pont i de l’Àsia, de Frígia i de Pamfília, d’Egipte i de les regions de Líbia tocant a Cirene, i els qui han vingut de Roma, tots, tant jueus com prosèlits, cretencs i àrabs, els sentim proclamar en les nostres pròpies llengües les grandeses de Déu» (Ac. 2,9-11).

És l’ideal de la nova Jerusalem (cf. Is 60; Ap 21,3), on tots els pobles es troben units, en pau i concòrdia, celebrant la bondat de Déu i les meravelles de la creació. Però per aconseguir aquest ideal hem d’esforçar-nos tots per enderrocar els murs que ens separen i construir ponts que afavoreixin la cultura de l’encontre, conscients de l’íntima interconnexió que hi ha entre nosaltres. En aquesta perspectiva, les migracions contemporànies ens ofereixen l’oportunitat de superar les nostres pors per a deixar-nos enriquir per la diversitat del do de cada un. Llavors, si ho volem, podem transformar les fronteres en llocs privilegiats d’encontre, on pot florir el miracle d’un nosaltres cada vegada més gran.

Demano a tots els homes i dones del món que facin un bon ús dels dons que el Senyor ens ha confiat per a conservar i fer encara més bonica la seva creació. «Un home de família noble havia d’anar-se’n en un país llunyà per rebre-hi la dignitat reial i després tornar. Llavors va cridar deu dels seus servents i els confià la quantitat de deu mines, una per a cada un. I els va dir: “Negocieu-hi mentre no torno”» (Lc 19,12-13). El Senyor ens demanarà comptes de les nostres accions! Però per tal que a la nostra casa comuna se li garanteixi la cura adequada, hem de constituir-nos en un nosaltres cada vegada més gran, cada vegada més corresponsable, amb la ferma convicció que el bé que fem al món el fem a les generacions presents i futures. Es tracta d’un compromís personal i col·lectiu, que es fa càrrec de tots els germans i germanes que continuaran sofrint mentre intentem aconseguir un desenvolupament més sostenible, equilibrat i inclusiu. Un compromís que no fa distinció entre autòctons i estrangers, entre residents i hostes, perquè es tracta d’un tresor comú, de la cura del qual, així com dels beneficis del qual, ningú no n’ha de quedar exclòs.

El somni comença

El profeta Joel va preanunciar el futur messiànic com un temps de somnis i de visions inspirades per l’Esperit: «Vessaré el meu esperit sobre tothom: els vostres fills i les vostres filles profetitzaran, els vostres vells tindran somnis, i els vostres joves, visions» (3,1). Som cridats a somniar junts. No hem de tenir por de somniar i de fer-ho junts com una única humanitat, com companys del mateix viatge, com fills i filles d’aquesta mateixa terra que és la nostra casa comuna, tots germans i germanes (cf. Fratelli tutti, 8).

Pare sant i estimat,
el teu Fill Jesús ens va ensenyar
que hi ha una gran alegria al cel
quan algú que estava perdut
és trobat,
quan algú que havia estat exclòs, rebutjat o descartat
és acollit de nou en el nostre nosaltres,
que esdevé així cada vegada més gran.
Et preguem que concedeixis a tots els deixebles de Jesús
i a totes les persones de bona voluntat
la gràcia de complir la teva voluntat en el món.
Beneeix cada gest d’acollença i d’assistència
que situa novament qui és a l’exili
en el nosaltres de la comunitat i de l’Església,
per tal que la nostra terra pugui ser,
tal i com tu la vas crear,
la casa comuna de tots els germans i germanes. Amén.

Francesc