Vés al contingut

notícies relacionades

Pacem in Terris 7. Orientacions pastorals

(Bernabé Dalmau –CR) Si Pacem in Terris va adreçada als “homes de bona voluntat”, la conclusió ve a ser com una recomanació sobre “els cristians en la vida pública”. És una anticipació de la posició que adoptarà el Concili en parlar sobre l’Església en el món contemporani, en el seu últim document promulgat.

Pacem in Terris 6. Les relacions dels éssers humans al si de les comunitats polítiques amb la comunitat mundial

(Bernabé Dalmau –CR) Ja pot semblar arriscat que un papa consagri una part d’una encíclica a exposar la seva concepció de l’organització superestatal del món. S’hi veu sostingut pel progressiu magisteri dels seus predecessors, particularment de Pius XII. En aquest cas, no és innovador, però la continuïtat d’una doctrina també en confirma l’encert. La indiscutible globalització o mundialització dels nostres dies era descrita, fa cinquanta anys, en termes d’interdependència entre els comunitats polítiques, o de socialització.

Pacem in Terris 5. Les relacions entre les comunitats polítiques

(Bernabé Dalmau –CR) Aquesta tercera part de la Pacem in Terris tracta especialment del respecte de la personalitat col·lectiva dels grups socials constituïts en comunitats polítiques. Els quatre valors socials essencials (veritat, justícia, amor i llibertat), que ens van acompanyant al llarg de l’encíclica, en aquesta part són presentats com a centres d’interès.

Pacem in Terris 4. Les relacions entre els homes i els poders públics en el si de cada comunitat política

(Bernabé Dalmau –CR) Aquí la Pacem in Terris parteix del principi que la convivència humana exigeix l’autoritat. El tema del seu origen i del seu valor té llarga trajectòria, des del Nou Testament i els Pares de l’Església fins als tractadistes escolàstics i de l’època moderna. Que cal una autoritat i que en si té un origen diví sembla fora de discussió.

Pacem in Terris 1. L’orde establert per Déu

(Bernabé Dalmau –CR) Aquest preàmbul de la Pacem in Terris descriu la pau com a respecte a l’ordre establert per Déu, primer en l’univers i després en els éssers humans. La dignitat de la natura i de les persones humanes, amb els progressos científics que aquestes fan, mostra la grandesa del Déu creador. Hi ha, doncs, un ordre físic i un ordre moral, cridats a reflectir mútuament la seva grandesa. Però malauradament mostren una pugna estrident entre els éssers humans i entre els pobles.

Veure la fe